Llenguaferits #164: sí, les llengües desapareixen!

El Nord de França és un bon exemple de com les llengües poden desaparèixer. Però, i el català?

Els Petits Llenguaferits i el Monstre Joan al Diari de Sabadell

Van parlar d'Els Petits Llenguaferits i el Monstre Joan al Diari de Sabadell!

'A la lluna' altra volta al Diari de Sabadell

A la lluna és un dels llibres recomanats pel Diari de Sabadell!

Ah, i la Cristina Company va llegir els contes Cap endins i Hi ha un lloc, d'A la lluna, al Festival Poemestiu!

Català-no-parlants, català-sí-parlants

Que sí, que l’ús social del català retrocedeix. Només cal fer un cop d’ull als estudis que es van publicant periòdicament o bé parar l’orella tot passejant pel carrer. I que també, que sense poder polític real no podrem arribar mai a normalitzar la llengua, com bé s’encarrega de recordar-nos la història. Aquestes dues afirmacions són certes, sí, però dit això, què hi podem fer, totes aquelles persones que estimem el català i que volem que sigui una llengua tan normal com qualsevol altra? Doncs moltes coses, moltíssimes, però deixeu-me que em centri en una: parlar-lo arreu i amb tothom. I quan dic arreu i amb tothom vull dir, literalment, arreu i amb tothom. Anem a pams.

Els catalanoparlants mostren, per norma general, una tendència (no natural, sinó instaurada a l’inconscient col·lectiu després de tres segles de repressió lingüística) a esdevenir català-no-parlants a la mínima: quan veuen un color de pell diferent, quan es fixen en una manera de vestir o en un nom que els sembla que “no és d’aquí”, quan senten un accent, quan l’interlocutor els parla en català però ho fa a poc a poc o bé cometent errades, quan pressuposen que potser l’altre no els entendrà o, fins i tot, quan senzillament no coneixen la persona a qui s’adrecen. En totes aquestes situacions, la majoria de catalanoparlants canvien de llengua i es passen al castellà (o al francès, a la Catalunya Nord).

Les justificacions d’aquesta submissió lingüística van des de l’aprenentatge (m’ho van ensenyar) fins a la imitació (ho fa tothom), passant pels hàbits (sempre ho he fet), els prejudicis (és de bona educació), la inconsciència (ni me n’adono), la indiferència (tant me fa) o la por (no fos cas que l’altre s’enfadés). Però sigui quina en sigui la causa, la conseqüència és la mateixa: l’ús social del català baixa. Per què? Doncs perquè interaccions lingüístiques que podrien ser en català (segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics de la Població feta pública enguany, un 93,4% de la població de Catalunya diu que l’entén) acaben sent en castellà. Dit d’una altra manera, si els parlants d’una llengua la invisibilitzen, com poden esperar que aquells que encara no la saben trobin cap al·licient per aprendre-la, o bé que aquells que l’han après la puguin practicar? I ja no parlo de la frustració que suposa haver après català i que després ningú no te’l parli... Us imagineu anar a viure a Suècia, fer l’esforç d’aprendre suec i que tothom se us adreci en anglès perquè sou “de fora”? Doncs això.

En resum, la vitalitat de la llengua no depèn només de nosaltres, cert, però sí que podem assumir la responsabilitat de fer-la servir de manera natural i desacomplexada, i així n’estarem afavorint l’ús social. Potser el nostre interlocutor continuarà en castellà o bé potser es passarà al català, però no tingueu cap dubte que us emportareu moltes més sorpreses agradables de les que us podeu arribar a imaginar a priori. Intenteu-ho. Parleu català arreu i amb tothom. Fàcil? D’entrada no, perquè els hàbits costen de canviar. Factible? I tant, cal pràctica, perseverança, paciència i molt d’amor per la llengua, però és perfectament possible arribar a fer un ús normal i assertiu del català. El primer pas, però, és prendre consciència que els català-no-parlants podem esdevenir català-sí-parlants, i que quan fem servir el català amb qualsevol persona, nascuda aquí o vinguda de fora, sigui quina sigui la seva llengua inicial, li estem oferint el nostre regal més preuat: la llengua que ens fa ser qui som i amb què descrivim un món del qual l’animem a formar part. Ras i curt, el català és la millor eina que tenim per acollir les persones nouvingudes i per cohesionar una societat plural i diversa. I en uns moments com els actuals, amb l’auge de l’extrema dreta i dels discursos d’odi, això té més valor que mai.

 Publicat al Diari de Sabadell, 29-07-25