La cara oculta

Avui fa els anys de l’arribada de l’home a la lluna. Deixant de banda les ja clàssiques sospites que aquesta expedició encara desperta -sí, ho reconec, tinc certa debilitat per la teoria de la conspiració, si bé com una manera de donar alternatives a les versions oficials i al pensament únic-, no hi ha dubte que l’arribada a la lluna és una de les grans fites de la història de la humanitat.

I, tanmateix, foll d’una dolça metzina, no puc deixar de veure la lluna com una cosa inabastable, com un somni que es repeteix nit rere nit i que es fon entre els dits quan arriba el dia. Què hi farem! La lluna, per molts astronautes que s’hi passegin, continua sent la lluna. I m’agrada dir que no demanem la lluna, sinó només la llibertat. M’agrada llegir i rellegir “La lluna a casa” de Pere Calders. M’agrada estar a la lluna de València, potser perquè rima amb “independència”. M’agrada que a les dues de la matinada em cantin cançons que parlen de la lluna. M’agrada tenir la lluna en un cove. I m’agrada perdre’m en la nit, il·luminat per la claror d’una lluna a la qual perdono que ens amagui, per uns hores, els estels que ens guien. Per això i molt més, sempre ens quedarà la cara oculta de la lluna. O com deia en uns versos inacabats...

“Per què fugiu?
Per què mentiu?
Mireu la lluna!
Mireu la lluna!”