No m’agrada la cervesa. Bé, cadascú té els seus gustos. Reconec, això sí, que sempre m’havia sorprès que gairebé tothom confessés que, d’entrada, tampoc no els hi havia fet el pes, però que a mesura que n’havien anat bevent s’hi havien acostumat. “I per què hi insistíeu, si no us agradava????”, els demanava sempre. D’un temps ençà, però, ja no faig aquesta pregunta. I és que he començat a entendre que hi ha coses que, malgrat que no et cridin l’atenció en un primer moment, acaben creant addicció.
La primera vegada que vaig sentir en Roger Mas (després d’haver-ne llegit un munt de crítiques absolutament entusiastes) vaig pensar que potser no n’hi havia per a tant. Sonava molt bé, sí, però no acabava d’enganxar-me. El fet és que vaig continuar escoltant-lo, mogut potser per la meva debilitat pel Solsonès. I així, de mica en mica, vaig anar descobrint un univers diferent, únic, fins que vaig veure’l en directe i, aleshores sí, vaig quedar-m’hi atrapat. Ara, després d’uns quants concerts, el considero un referent absolut en el panorama musical d’aquest país tan estrany. De vegades, doncs, la primera impressió no compta.
I ara que hi penso, d’acord, potser hauré de tornar a tastar la cervesa...
“Un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls d’un país inventat”
I ja que t'hi poses potser la paella...:)! Reconec que em va passar el mateix amb en Roger Mas. El trobava una mica massa dens però de cop un dia comences a tararejar alguna cançoneta i després una altra i ja t'ha enganxat! I et trobes que "era mitja tarda i queia un plugim suau..."
ResponEliminaNosaltres hem tingut un xic més de sort. Com que des de sempre ens ha agradat la cervesa, ha costat molt poc que ens agradés en Roger Mas.
ResponEliminaÀngels i Manel