Puntuals en la impuntualitat

Després de rumiar-hi molt, he arribat a la conclusió que no hi ha persones impuntuals. És a dir, sí que hi ha persones que arriben tard als llocs, però, si us hi fixeu, veureu que moltes són kantianament puntuals en la seva impuntualitat: aquella persona que arriba sempre cinc minuts tard, la que triga un quart d’hora, o la que es presenta al cap de mitja hora com si fos la cosa més normal. Però sempre, i disculpeu-me la generalització, amb la màxima precisió i idèntica impuntualitat. És allò que anomeno puntualitat en la impuntualitat, una pràctica que he arribat a pensar que és conscient, que és una actitud paradoxal voluntària, com aquella “sanity in madness” del Hamlet shakespearià. Són puntualíssims però, perquè no es noti, ho dissimulen arribant tard. O bé, aneu a saber, simplement són puntuals d’acord amb el seu horari particular. Potser no n’hi ha prou, doncs, amb establir franges horàries de caire territorial, sinó que caldria que n’hi hagués de personals. Ja ho veig: “compri la seva pròpia franja horària i ningú no li podrà dir que arriba tard.” I és que, a l’hora de fer negoci, se les inventen totes.

No hem de canviar les regles del joc, sinó canviar de joc

M’he estat resistint a parlar dels indignats perquè només he assistit, mig de passada, a les concentracions de Sabadell i Barcelona, i no m’agrada opinar de quelcom que no conec prou bé. De tota manera, me n’he anat formant una idea a partir de fonts amb enfocaments força diferenciats i, ara sí, voldria fer-hi algunes reflexions. Sense parlar, però, de les actituds violentes, que es desqualifiquen soletes. Ja siguin perpetrades per les forces repressives o per un grup ridículament minoritari dels acampats.

D’entrada, he de reconèixer que ha estat el primer moviment de caire transformador que no m’ha acabat d’atreure. I normalment no em costa gaire, d’enganxar-me a iniciatives d’aquesta mena! L’única explicació que hi trobo és que la gran heterogeneïtat dels acampats ha donat lloc al fet que, juntament amb propostes constructives, s’hi puguin observar postures falsament trencadores. Si no, com s’entén que la presència de l’espanyol hi sigui majoritària en molts àmbits, menystenint d’aquesta manera la llengua pròpia del país, la qual, a més, és una llengua minorada? Des del meu punt de vista, un moviment autoqualificat de revolucionari ha d’estar sempre al costat dels més desafavorits i ha d’oposar-se a tot tipus de discriminació, també lingüística. Utilitzar amb normalitat el català n’hauria estat una mostra inqüestionable. En la mateixa línia, l’ajornament constant del debat sobre el dret d’autodeterminació i la posterior dificultat per acordar que fos inclòs en els objectius dels indignats va denotar cert tuf d’espanyolisme procedent d’algun sector. Quin sentit té debatre un dret reconegut internacionalment? S’hi hauria d’haver inclòs des del primer moment sense dubtar-ho. No fer-ho va posar en evidència la visió netament espanyolista d’una part dels indignats. I, francament, si aquesta part, la magnitud de la qual desconec, no té ni la més mínima intenció de trencar el marc polític existent, és a dir, de deixar la porta oberta a l’autodeterminació, com poden parlar de democràcia? Com poden sumar-se a un moviment la voluntat del qual ha de ser qüestionar íntegrament un sistema econòmic i polític del tot ineficient? I és que la crisi, motor de les acampades, no és només d’arrel econòmica. Per als Països Catalans, també és política, ja que el dèficit fiscal, sense el qual la sortida de la crisi seria molt més fàcil, és una conseqüència de la nostra pertinença, per no dir submissió, a l’estat espanyol. No es tracta, doncs, de canviar les regles del joc, sinó de canviar de joc. I és que en el joc actual sempre hi perden els mateixos: els catalans, com a poble, i les classes treballadores. Les revolucions no es poden fer a mitges. Cal que els indignats, en sentit global, es desempalleguin radicalment d’actituds provincianes –és a dir, d’actituds que pretenen perpetuar-nos com una província–, apostin obertament per construir una nova societat en tots els sentits i, sobretot, siguin capaços de vehicular les propostes d’una manera programàtica. La societat necessita una revolució, en el sentit etimològic, i no ens podem permetre el luxe que tot plegat quedi en indignació buida.

Fins i tot a la selva són republicans

Si el lleó és el rei de la selva, per què viu a la sabana? Només hi he sabut trobar una explicació: deu estar exiliat. O dit d’una altra manera, els animals devien afartar-se que algú es considerés rei, van destronar-lo i ara la selva és una república... I és que fins i tot a la selva saben que això de les monarquies no treu cap a res! Per això m’estranya que encara quedin països amb règims monàrquics i, més sorprenent encara, que hi hagi gent que els doni suport. Tot i que, com se sol dir, sobre gustos no hi ha res escrit.

L'entesa lingüística

Una persona entra en una fleca, demana pa i, a l’hora de pagar, es produeix aquest diàleg:

-          Un euro amb trenta, si us plau.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro amb trenta.

-          ¿Cómo?

-          Un euro con cincuenta.

-          ¡¿Pero no me había dicho un euro con treinta!?

Aquesta anècdota –si non è vera, è ben trovata– la sol explicar Ferran Suay en les sessions del Taller d’Espai Lingüístic Personal per exemplificar la subtil diferència que hi ha entre no entendre una llengua i no voler entendre una llengua.

Sé que descobriré la sopa d’all si dic que l’ús social del català tendeix a baixar perquè els catalanoparlants, com a norma general, renuncien a la llengua en contextos en què no n’hi ha cap necessitat. Però és així i cal remarcar-ho. Certament, una part de la població dels Països Catalans declara que no sap parlar català; tanmateix, només un percentatge molt menor afirma que no l’entén. Per tant, les situacions en què tenim al davant un interlocutor que, a priori, es declari incapaç d’entendre’ns, són estadísticament poques. O capgirant l’enfocament, les situacions en què tenim un interlocutor que ens entén són abassegadorament majoritàries. Conclusió desitjada de tot plegat: podem expressar-nos en català amb la mateixa normalitat amb la qual un holandès s’expressa en neerlandès als Països Baixos.

De tota manera, la minoració a què esta sotmesa la nostra llengua condiciona aquesta normalitat. Un munt de prejudicis han fet habitual –és a dir, han convertit en un hàbit– la pràctica sistemàtica de la convergència a la llengua de l’interlocutor. Incidir en aquest hàbit, i fer-ho des d’una òptica psicològica, és el que proposem en les sessions de Tallers per la Llengua. D’entrada, cal prendre consciència de la importància d’usar el català amb naturalitat. I tot seguit, cal començar a trencar prejudicis: no jutgem la capacitat lingüística de les persones en funció del color de la pell, de l’origen, de la llengua que estan utilitzant o, fins i tot, del fet que ens indiquin que no saben parlar català. Si tots els catalanoparlants aprenguessin a expressar-se còmodament en català en aquests casos, la tendència en l’ús social s’invertiria. Sense comptar, inclús, l’efecte dominó que aquest ús normal exerciria sobre les persones que encara no el parlen...

Un darrer incís: i si ens expliciten que no ens entenen? Arribats a aquest punt, fóra bo tenir present l’anècdota del principi, ja que potser simplement no volen entendre’ns. O bé, en el millor dels casos, i suposant que no hi ha cap hostilitat manifesta envers la nostra llengua, potser el que passa és que l’interlouctor està convençut que no ens pot comprendre. Ara bé, si viu als Països Catalans i coneix l’espanyol, és francament difícil que no entengui el català, sobretot si l’hi parlen a poc a poc i amb voluntat de fer-se entendre, ja que entre llengües tan properes la intercomprensió és fàcil. Comprenez-vous?

David Vila i Ros

Membre fundador de Tallers per la Llengua

Publicat a laxarxa informa, 7/6/11 

No esperem Godot

La voluntat d’independència ja no és només fruit de la rauxa; és fruit, sobretot, del seny. I és que, deixant de banda elements lingüístics, històrics o, en conjunt, identitaris, la independència és quelcom objectivament beneficiós per a tots els catalans. La defensa argumental dels postulats independentistes ha entrat de ple en l’era de la raó, basant-se en unes constatacions econòmiques irrefutables que poden ser els fonaments per aconseguir la majoria social necessària que en sigui partidària, mentre que l’unionisme, és a dir, la voluntat de pertinença, per no dir de submissió, dels Països Catalans als estats espanyol i francès, sols pot ser defensada des de criteris estrictament emocionals, personals, subjectius. La independència, gest de maduresa col·lectiva, ha esdevingut una necessitat col·lectiva.

Arribats a aquest punt, la gran dificultat amb què ens trobem els independentistes és l’articulació d’un moviment que, per força, ha de ser transversal i ha d’arribar a capes de població amb sensibilitats diverses i, també, amb maneres diferents d’entendre el full de ruta vers la sobirania. És allò que, subtilment, volia sintetitzar en el conte breu Ja ho trobarem que vaig incloure en el recull Ni ase ni bèstia: “Volíem fer la revolució, però no vam trobar cap dia que ens anés bé a tots”. Aquest és, al meu parer, el principal obstacle, un obstacle que sembla que a Euskal Herria han après a superar, com demostra l’èxit de la candidatura de Bildu a les passades eleccions. La unitat, un cop més, esdevé la clau per a resoldre el desconcert d’un poble que vol ser però que no sap com fer-ho. Possiblement, a l’independentisme català li manca encara la perspectiva que permet copsar els partits polítics com a instruments al servei d’un ideari i no com a finalitats en ells mateixos. Les divergències ressalten encara per damunt de les coincidències i tot plegat fa impossible entendre l’abast del moment històric. És allò que Pere Calders explicava ja en l’article Registrar o crear, publicat en els seus Fascicles Literaris: “Hem parlat tant de la nostra època, que ens ha faltat temps per a provar d’entendre-la”. Cal, doncs, saber interpretar la magnitud de la nostra responsabilitat, depassar els límits dels personalismes i abraçar la causa comuna. Perquè la independència és quelcom tangible, no pas un absurd en nom del qual es fan proclames buides. Esperem la independència, però no en sentit beckettià del terme, ans en clau de treball, de perseverança, de lluita irredempta. Aquesta és l’única sortida.