Surrealisme sadurninenc

Divendres passat vam presentar Ni ase ni bèstia en imatges a la Biblioteca Ramon Bosch de Noya de Sant Sadurní d’Anoia. La sala, si bé petita, era plena del tot! Montse Medall, regidora de cultura de l’Ajuntament, va obrir l’acte explicant que havia tingut una tarda política amb un toc absurd, d’aquell absurd que és un dels motors del llibre. Amb la meva intervenció vaig voler aclarir perquè m’agrada tant jugar amb l’absurd, amb el realisme fantàstic, amb el surrealisme: és una manera de qüestionar l’entorn i de donar-li un enfocament genuí i personal. És, per tant, una manera d’esdevenir lliures. I no pas com un simple joc, ans com una via per prendre consciència que podem incidir en la nostra societat, que podem fer la nostra aportació a la revolta col·lectiva. I la Neus, amb les imatges, va evidenciar, de nou, que totes les històries es poden reinterpretar. La delicadesa, el tacte exquisit de les seves fotografies, converteix els contes en quelcom completament diferent. Fins i tot a mi, que en sóc l’autor, va sorprendre’m la capacitat que té de fer-ne lectures molt més profundes que no pas les que n’havia fet jo inicialment. Fascinant. I alhora real, com aquella girafa que a mig acte vingué a asseure’s al nostre costat. La versemblança més tangible de l’inversemblant racional.

Nota: podeu llegir la notícia de l'acte al web de l'Ajuntament de Sant Sadurní d'Anoia en aquest enllaç i al web de la Biblioteca en aquest altre enllaç.

Sabadell a Pere Calders

Fa uns dies, llegint el diari, hi vaig trobar un anunci que deia: “Algú ha perdut una cosa molt important en un jardí de casa bona. El que acrediti d’ésser-ne propietari, que es presenti en bona forma i li serà donada satisfacció.” Ni curt ni mandrós, vaig arribar-me a l’adreça indicada i, un cop en el jardí, vaig quedar-me bocabadat amb la gentada que hi havia. Unes 180 persones, si no m’erro. I entre elles, en Jaume i la Tessa. En Jaume va parlar-me d’un escriptor que creava unes històries que semblaven d’allò més increïbles però que, en el fons, eren del tot versemblants. I la Tessa, que era filla d’aquell escriptor, va mostrar-me’n unes quantes fotografies i, amb un munt d’anècdotes, em va fer veure que tots aquells contes eren fruit d’un geni, d’un geni proper, humil, senzill. I aleshores vaig adonar-me que havia trobat allò que buscava. I vosaltres, ho vau trobar?

 Amb la Tessa Calders, en Jaume Aulet i l'Anna Rosa Calders, 

en l'acte d'homenatge a Pere Calders el passat dijous 19 d'abril.

Podeu llegir la notícia de Vilaweb Sabadell en aquest enllaç.

Esberlant la impermeabilitat lingüística

Bernat Joan ha parlat a bastament de l’omnipotència apresa, aquella actitud pròpia de parlants de llengües majoritàries –bàsicament, l’anglès, l’espanyol i el francès– que fa que, siguin on siguin, donin per descomptat que poden utilitzar la seva llengua amb normalitat i que els altres estan obligats a entendre’ls. Posem per cas un espanyol que, quan és a Segòvia, empra la seva llengua amb qualsevol persona, autòctona o forastera. Fins aquí, una actitud prou comprensible. Ara bé, si aquest espanyol viatja a un altre país, és força probable que hi continuï fent servir la seva llengua amb la mateixa tranquil·litat, sense ni tan sols plantejar-se que els habitants d’aquest país no tenen perquè saber-la. L’omnipotència apresa o, dit d’una altra manera, el convenciment inconscient que amb la teva llengua pots anar onsevulla, és fruit del passat imperial de determinades nacions, les quals van imposar la llengua arreu on anaven i, al meu parer, té dues conseqüències directes en els seus parlants: la ridiculesa i la impermeabilitat lingüístiques.

La ridiculesa lingüística és el que transmeten els parlants de llengües majoritàries quan, sent a l’estranger, s’entesten a fer-la servir, generant situacions d’absoluta comicitat. Un turista de Salamanca expressant-se tranquil·lament en espanyol en una botiga de Praga n’és un exemple. De debò està convençut que el dependent l’entén? Això és fer el ridícul. I el provincià. Només se’n salven, d’aquesta ridiculesa lingüística –i no pas sempre–, els anglesos, la llengua dels quals sí que ha esdevingut una llengua franca internacional.

L’altra conseqüència, però, em sembla molt més interessant. Per impermeabilitat lingüística entenc el nul interès d’aquests parlants a aprendre altres llengües. I és que, si amb la teva ja fas, quin sentit té aprendre’n de noves? Per algú que no té cap mena d’intenció de moure’s del seu país, pot ser una decisió més o menys comprensible, tot i que tancar-se a aprendre noves maneres d’entendre la realitat –cada llengua és una manera única d’interpretar-la– sempre limita la perspectiva que tenim sobre les coses, ens engarjola culturalment. Tanmateix, en molts casos aquesta impermeabilitat lingüística la demostren persones que han canviat de territori i que, lluny d’aprendre’n la llengua, continuen usant la seva amb total normalitat, com si la del territori d’acollida no existís. Parlo, lògicament, d’una part de la immigració espanyola que va arribar als Països Catalans fa diverses dècades o de la immigració francesa que ha anat arribant a Catalunya Nord. És a dir, espanyols i francesos, justament els grans especialistes en omnipotència apresa. I és que si són uns experts en utilitzar la seva llengua a l’estranger, amb més raó ho faran en un lloc que, oficialment, també forma part del seu país. El respecte als drets lingüístics o la protecció de la diversitat lingüística no són arguments prou forts per trencar aquesta impermeabilitat. L’únic argument de pes que ho faria canviar seria que el català fos una llengua legalment i socialment necessària, és a dir, allò que aconseguiríem amb la independència del país.

En el context actual, però, hem de ser capaços d’esberlar tant com puguem aquesta impermeabilitat. El primer pas és entendre que, entre les persones que no parlen català, n’hi ha que ho fan per hostilitat –pocs– i d’altres per desconeixement o manca de contacte tangible amb la realitat social catalana –molts–. Deixant de banda els primers, és important que siguem capaços de generar espais de normalitat cultural i social on els altres no-catalanoparlants se sentin còmodes. En aquest sentit, la creació artística popular i de qualitat, sobretot en el terreny musical i dels mitjans de comunicació, s’està mostrant molt efectiva: quants nous catalanoparlants habituals hi deu haver gràcies a grups de música o sèries de televisió? La cultura catalana, fins i tot quan no és explícitament reivindicativa, ja és en ella mateixa una eina de normalització nacional. D’altra banda, nosaltres, els parlants, també podem obrir escletxes que afavoreixin la incorporació de nous catalanoparlants a la realitat catalana. Com? Parlant sempre en català als Països Catalans. Uns hàbits lingüístics personals plenament normalitzats són una invitació a la integració social adreçada a aquelles persones que encara no parlen la llengua del país. Tot plegat, doncs, amb la voluntat d’esbocinar la impermeabilitat lingüística d’una part de la població i aconseguir, per tant, que el català esdevingui la llengua comuna arreu del territori. I quan anem a fora, els catalans ja ens farem entendre com puguem, tal com fan els parlants de la immensa majoria de llengües, i sense haver de fer el ridícul.

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 14/4/12

La independència necessària

Independència o mort... de la llengua

Jordi Solé i Camardons

Voliana Edicions, juliol de 2011

Si haguéssim de sintetitzar en una sola frase el llibre Independència o mort... de la llengua, de Jordi Solé i Camardons, ho tindríem ben fàcil. Sense independència no hi ha llengua. Contradient els posicionaments cofoïstes promoguts sovint des de les institucions, segons els quals el català està gairebé normalitzat, però defugint alhora els arguments derrotistes que la veuen al límit de l’extinció, l’autor, un referent indiscutible de la sociolingüística del nostre país, exposa amb contundència que si els Països Catalans no assoleixen la independència política, la normalització del català és del tot impossible. Així ho afirma en la introducció del llibre, en què exposa que els intents de convertir Espanya en un estat lingüísticament igualitari han fracassat i que sols la independència pot fer variar vertiginosament la realitat lingüística del país.

 Independència o mort... de la llengua és, de fet, un recull de textos que l’autor ha escrit en els darrers vint anys i s’estructura en quatre parts diferenciades: Reflexions i propostes per a fer possible la normalitat lingüística als Països Catalans, en què aprofundeix en la idea suara exposada; I com ens relacionem amb la resta del món?, un bloc dedicat a les interllengües i al rol que el català pot tenir en un món tan globalitzat; Què cal dir i fer avui?, que inclou l’article L’ús social de la llengua catalana i la Independència, un argumentari a favor de la independència que, al meu entendre, hauria d’esdevenir imprescindible per a tots els independentistes; i Documents, que agrupa textos de temàtiques més específiques.

El llibre, doncs, aprofundeix en el vincle indestriable entre llengua normalitzada i llibertat nacional, si bé també aclareix que amb la independència no n’hi ha sempre prou. Com molt bé exposa l’autor, mentre els catalans no ens adrecem sistemàticament en català a tots els nostres interlocutors que viuen i treballen entre nosaltres no podrem començar a exigir que se’ns adrecin o ens atenguin en català, condició sine qua non per a capgirar la tendència actual (...) de clar domini de l’espanyol en els comportaments lingüístics interpersonals. És a dir, la solució política és necessària, però l’actitud quotidiana dels catalans també pot ser decisiva per assolir la normalitat lingüística.

La llengua és el principal tret identificatiu del nostre poble i, per tant, cal que assoleixi la plena normalitat en tots els espais. I només la llibertat nacional ens ho pot garantir. Independència o mort... de la llengua s’encarrega de demostrar-ho. No en tingueu cap dubte.

Publicat a Llengua Nacional, 1r trimestre 12

Afers solidaris

Dilluns vaig presentar l’acte de lliurament de premis del III Concurs d’Imatges Solidàries organitzat per la delegació de Sabadell de Mans Unides. Sempre és un plaer donar un cop de mà a entitats que treballen per la justícia i els drets socials en països amb situacions econòmiques precàries. Ja sigui duent a terme campanyes de sensibilització o bé passant a l’acció, finançant iniciatives concretes, la tasca de Mans Unides és francament important, com va deixar ben clar Miquel Calçada, que també va prendre part en l’acte. I per cert, tot un luxe compartir escenari amb ell, un gran comunicador i una persona compromesa amb el país i amb la llibertat.

Xinesos de San Francisco

Diuen que a San Francisco, a principis del segle XX, hi havia importants nuclis de població d’origen xinès que, després d’un munt d’anys d’haver-hi arribat, encara no sabien ni un borrall d’anglès, de manera que quedaven reclosos a la pròpia comunitat sense opcions d’integrar-se a la societat d’acollida. Aquest fet palesa fins a quin punt la llengua pot ser, alhora, un problema i una solució en els processos d’integració de les persones nouvingudes. La llengua esdevé inicialment un obstacle i no parlar-la equival a quedar exclòs d’una societat; aprendre-la, però, és la via més fàcil d’accés a aquesta comunitat i a totes les possibilitats que ofereix. És un instrument perfecte per a la cohesió social.

Els Països Catalans no en són una excepció. Més de mig segle després de l’onada migratòria espanyola, encara hi ha importants bosses de població completament aïllades de la cultura i la llengua catalanes. Malgrat que una part important d’aquelles persones immigrades i els seus descendents s’han integrat i han après la llengua pròpia, sobretot al Principat de Catalunya i gràcies a la immersió lingüística, és cert que encara hi ha una part gens menyspreable de ciutadans que en continuen al marge, alguns per militància activa, d’altres per inèrcia o desconeixement. Al meu parer, és important distingir els uns dels altres. Romandre aïllat de la cultura catalana per militància, és a dir, amb la consciència de no voler formar-ne part, és, sobretot si es prové de la cultura espanyola, la qual és, cal no oblidar-ho, la cultura dominant a casa nostra, una mostra irrefutable de mentalitat vuitcentista i d’imperialisme de baixa volada. Deixant de banda, però, aquest sector netament espanyolista, em sembla molt més interessant centrar-nos en aquelles persones que, sense tenir cap animadversió envers la identitat catalana, senzillament han optat per no prendre-hi part. Per què no han sabut trobar l’equilibri entre mantenir la cultura d’origen i adoptar la del país d’acollida, com passa arreu? Per què no s’han llançat a parlar català? Què els ha impedit de sintonitzar les ràdios i televisions en català? Què els ha privat d’interessar-se per la música o la literatura catalanes?

De raons en trobaríem a cabassos. El fet de no disposar d’un estat català, ans estar sota la sobirania d’un estat que titlla la nostra cultura i la nostra llengua de realitats de segon ordre, supeditades a la cultura i la llengua espanyoles, les qual són, precisament, la cultura i la llengua d’aquestes persones immigrades, ha estat, possiblement, la raó principal d’aquest aïllament; la concentració de la població immigrada en determinats barris i poblacions, que els ha permès funcionar de manera gairebé autàrquica, sense contacte amb la resta del país; la poca predisposició cultural a aprendre maneres diferents d’entendre la realitat, tret típic de comunitats que, com l’espanyola, han basat la seva història en l’assimilació de cultures alienes; o la baixa autoestima col·lectiva dels catalans autòctons, que en lloc de parlar-los en català han optat tradicionalment per convergir a la llengua espanyola, negant-los la possibilitat d’aprendre de primera mà el català, hi han fet la resta.

No es tracta, però, de buscar-hi culpables, sinó de trobar una solució a una problemàtica que no comprèn únicament la immigració de fa mig segle sinó també la nova onada. Per evitar que es repeteixin els mateixos errors, per impedir que es creïn nous guetos del tot aliens a la cultura catalana, cal establir ponts amb les desenes de cultures que s’han assentat als Països Catalans i cal, d’una vegada per totes, deixar d’amagar la llengua i aprendre a compartir-la amb les persones nouvingudes. La llengua pot esdevenir, com dèiem, una porta oberta a la integració. Per fer-ho possible, els catalanoparlants hem de decidir-nos a parlar en català amb qualsevol interlocutor, sigui blanc o negre, nascut aquí o vingut de fora, ens parli en català o no, el parli amb accent o sense. Només si som capaços de regalar la llengua, d’usar-la amb normalitat i comoditat, podrem transmetre el missatge que som una cultura oberta, participativa, integradora i atractiva. No dic que sigui fàcil, però mentre treballem per esdevenir un país lliure, la nostra actitud pot contribuir a fer un país més cohesionat socialment i, de retruc, amb una llengua més normalitzada.

David Vila i Ros
Publicat a El Singular Digital, 2/4/12