Bernat Joan ha parlat a bastament
de l’omnipotència apresa, aquella actitud pròpia de parlants de llengües
majoritàries –bàsicament, l’anglès, l’espanyol i el francès– que fa que, siguin
on siguin, donin per descomptat que poden utilitzar la seva llengua amb
normalitat i que els altres estan obligats a entendre’ls. Posem per cas un
espanyol que, quan és a Segòvia, empra la seva llengua amb qualsevol persona,
autòctona o forastera. Fins aquí, una actitud prou comprensible. Ara bé, si
aquest espanyol viatja a un altre país, és força probable que hi continuï fent
servir la seva llengua amb la mateixa tranquil·litat, sense ni tan sols
plantejar-se que els habitants d’aquest país no tenen perquè saber-la.
L’omnipotència apresa o, dit d’una altra manera, el convenciment inconscient
que amb la teva llengua pots anar onsevulla, és fruit del passat imperial de
determinades nacions, les quals van imposar la llengua arreu on anaven i, al
meu parer, té dues conseqüències directes en els seus parlants: la ridiculesa i
la impermeabilitat lingüístiques.
La ridiculesa lingüística és el
que transmeten els parlants de llengües majoritàries quan, sent a l’estranger,
s’entesten a fer-la servir, generant situacions d’absoluta comicitat. Un
turista de Salamanca expressant-se tranquil·lament en espanyol en una botiga de
Praga n’és un exemple. De debò està convençut que el dependent l’entén? Això és
fer el ridícul. I el provincià. Només se’n salven, d’aquesta ridiculesa
lingüística –i no pas sempre–, els anglesos, la llengua dels quals sí que ha
esdevingut una llengua franca internacional.
L’altra conseqüència, però, em
sembla molt més interessant. Per impermeabilitat lingüística entenc el nul
interès d’aquests parlants a aprendre altres llengües. I és que, si amb la teva
ja fas, quin sentit té aprendre’n de noves? Per algú que no té cap mena
d’intenció de moure’s del seu país, pot ser una decisió més o menys
comprensible, tot i que tancar-se a aprendre noves maneres d’entendre la
realitat –cada llengua és una manera única d’interpretar-la– sempre limita la
perspectiva que tenim sobre les coses, ens engarjola culturalment. Tanmateix,
en molts casos aquesta impermeabilitat lingüística la demostren persones que
han canviat de territori i que, lluny d’aprendre’n la llengua, continuen usant
la seva amb total normalitat, com si la del territori d’acollida no existís.
Parlo, lògicament, d’una part de la immigració espanyola que va arribar als
Països Catalans fa diverses dècades o de la immigració francesa que ha anat
arribant a Catalunya Nord. És a dir, espanyols i francesos, justament els grans
especialistes en omnipotència apresa. I és que si són uns experts en utilitzar
la seva llengua a l’estranger, amb més raó ho faran en un lloc que, oficialment,
també forma part del seu país. El respecte als drets lingüístics o la protecció
de la diversitat lingüística no són arguments prou forts per trencar aquesta
impermeabilitat. L’únic argument de pes que ho faria canviar seria que el
català fos una llengua legalment i socialment necessària, és a dir, allò que aconseguiríem
amb la independència del país.
En el context actual, però, hem
de ser capaços d’esberlar tant com puguem aquesta impermeabilitat. El primer
pas és entendre que, entre les persones que no parlen català, n’hi ha que ho
fan per hostilitat –pocs– i d’altres per desconeixement o manca de contacte
tangible amb la realitat social catalana –molts–. Deixant de banda els primers,
és important que siguem capaços de generar espais de normalitat cultural i
social on els altres no-catalanoparlants se sentin còmodes. En aquest sentit,
la creació artística popular i de qualitat, sobretot en el terreny musical i
dels mitjans de comunicació, s’està mostrant molt efectiva: quants nous
catalanoparlants habituals hi deu haver gràcies a grups de música o sèries de
televisió? La cultura catalana, fins i tot quan no és explícitament
reivindicativa, ja és en ella mateixa una eina de normalització nacional.
D’altra banda, nosaltres, els parlants, també podem obrir escletxes que
afavoreixin la incorporació de nous catalanoparlants a la realitat catalana.
Com? Parlant sempre en català als Països Catalans. Uns hàbits lingüístics
personals plenament normalitzats són una invitació a la integració social
adreçada a aquelles persones que encara no parlen la llengua del país. Tot
plegat, doncs, amb la voluntat d’esbocinar la impermeabilitat lingüística d’una
part de la població i aconseguir, per tant, que el català esdevingui la llengua
comuna arreu del territori. I quan anem a fora, els catalans ja ens farem
entendre com puguem, tal com fan els parlants de la immensa majoria de
llengües, i sense haver de fer el ridícul.
Publicat al Diari Gran del
Sobiranisme, 14/4/12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada