Eleccions democràtiques

Si féssim un rànquing del nivell de democràcia dels estats occidentals, de ben segur que Espanya hi ocuparia una de les darreres posicions. El tema, però, no sembla pas que els amoïni gaire, ja que dia rere dia fan esforços per mantenir aquest lloc. Les eleccions basques ho han tornat a fer palès. EH Bildu, l’esquerra abertzale que havia estat il·legalitzada i que no havia pogut concórrer als comicis anteriors, ha esdevingut la principal força de l’oposició, mentre que els partits espanyols, PP i PSOE, aquells que havien promogut la llei de partits que havia permès la il·legalització, han quedat relegats a un paper residual. Les eleccions anteriors, doncs, van ser un frau. Aprovar lleis amb la voluntat de deixar fora del terreny polític els teus adversaris no és la manera més democràtica de fer-se amb el poder. I és que quan la democràcia torna a ser efectiva, el poble s’encarrega de posar les coses a lloc.

Estellés al Correllengua de Sabadell

Llegint Estellés en el recital de poesia combativa del Correllengua de Sabadell...


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés

Al Simposi

Dissabte va tenir lloc, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el Simposi sobre la promoció de l’ús del català, organitzat per la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans. Jo hi vaig prendre part per parlar de Tallers per la Llengua. En la meva intervenció vaig exposar els orígens de la iniciativa, la voluntat de treballar els hàbits lingüístics directament amb els parlants, els recursos que utilitzem, procedents de la sociolingüística, la pedagogia i la psicologia, i, també, l’objectiu que ens fixem, que no és cap altre que esperonar i ajudar els catalanoparlants, d’origen i d’adopció, ha ser fidels i assertius lingüísticament. Vaig explicar, també, els principals blocs de continguts que integren els tallers, tant els adreçats a un públic general com els que impartim per a parlants amb una forta consciència lingüística, i vaig insistir en la necessitat de ser graduals a l’hora d’incrementar l’ús personal que fem del català. Els assistents al simposi eren tècnics i dinamitzadors lingüístics i espero que la presentació els fos interessant i, sobretot, útil.

Una apreciació estrictament personal? Quina il·lusió poder fer una presentació a l’IEC, una meca per als amants del català!

Surrealisme vilanoví

 

Els contes de Ni ase ni bèstia es mouen entre el surrealisme i l’absurd. I a voltes, sense voler-ho, les presentacions que en fem són una bona manera de demostrar-ho. Com s’entén, sinó, que ens convidin, a la Neus i a mi, a obrir el curs del voluntariat lingüístic del Consorci per a la Normalització Lingüística de l’Alt Penedès i el Garraf i, en lloc d’anar-hi com a membres de Tallers per la Llengua, hi anem com a fotògrafa i escriptor del Ni ase ni bèstia en imatges? Suposo que és la màgia d’un país on tota mostra d’expressió cultural va íntimament lligada a la llengua que ens fa ser com som. Un goig, ser ahir a Vilanova i la Geltrú, amb la llibreria La Mulassa plena a vessar. I un goig tornar a veure aquella girafa tan fidel seguidora de les nostres presentacions.

Catalunya sota Espanya

El procés d’independència del Principat de Catalunya ha arribat a un punt en què els dos actors, el poble català, ara recolzat també pel seu Parlament, i l’estat espanyol, amb tots els seus poders fàctics, han tensat la corda fins a uns extrems insospitats. Després de tres segles de negació política, d’incomprensió cultural i de persecució lingüística, sumats a un espoli fiscal que s’ha evidenciat més que mai per la crisi econòmica, una part important de la societat catalana ha pres consciència que mantenir-se dins d’Espanya només ens pot dur a la ruïna econòmica i a la desaparició com a poble i comunitat lingüística. Només cal veure els disbarats que, dia rere dia, ens arriben d’una classe política i d’uns mitjans de comunicació espanyols d’inspiració gens democràtica. Per entendre com hem arribat fins aquest punt i, sobretot, cap a on hem d’anar i com ho hem de fer, us recomano Catalunya sota Espanya, les claus del final, el llibre que acaba de publicar Manel Subirats i Costa i del qual he tingut l’honor d’escriure el pròleg. Si voleu disposar d’arguments per explicar perquè la independència és la millor solució a la situació política actual, no ho dubteu i llegiu-lo.

Nació plena

Divendres passat el Correllengua va arribar a Castellar del Vallès i la CAL local va convidar-m’hi perquè llegís el manifest, just entre els concerts dels Plou Com Mai i Els Catarres. Per a mi el Correllengua té un significat especial, ja que va ser la primera iniciativa d’activisme lingüístic a la qual vaig implicar-me, primer a Sabadell i després en l’àmbit nacional. Fins i tot un any vaig tenir l’honor d’escriure’n el manifest. El Correllengua és, possiblement, una de les formes de reivindicació lingüística i nacional més reeixides, ja que recorre els Països Catalans de sud a nord i d’est a oest, palesant que les fronteres que els estats espanyol i francès han intentat interposar entre nosaltres continuen sent franquejables per aquells que entenem la nació completa. En uns moments que el procés cap a la independència del Principat de Catalunya pren una nova embranzida, ser conscients que el país no va només de Portbou a l’Ebre es fa del tot necessari. Sobretot avui, Diada del País Valencià. Cada territori al seu ritme, però amb l’horitzó compartit d’un estat per a tots els catalans i catalanes i, perquè no, amb un model social radicalment diferent del que el sistema ens vol imposar.

Per cert, impressionant el directe d’Els Catarres!

La transversalitat independentista

D’entre els pseudoarguments que l’espanyolisme usa aquests dies per tal de desacreditar l’independentisme, n’hi ha un que em provoca una especial repugnància. És aquell d'acord amb el qual els catalans d'arrels espanyoles en sortirien perjudicats, si fóssim un estat independent. Fals, xenòfob i pervers. Fals, perquè la independència beneficiaria tots els catalans, nascuts aquí o vinguts de fora, parlin català, espanyol o bengalí, ja que l’espoli econòmic a què està sotmès el país repercuteix negativament en tots els ciutadans. Xenòfob, perquè titllar d’immigrants les persones que fa dècades que viuen aquí és una manera de negar-los el dret a ser plenament catalans. I pervers, perquè Espanya, el país que els va expulsar per raons econòmiques, que els va forçar a l’emigració, ara pretén utilitzar-los per raons polítiques. No hi ha cap contradicció en sentir-se espanyol pels orígens, en usar cada dia la llengua espanyola i, alhora, voler la plena llibertat de Catalunya.  La grandesa de l’independentisme rau, precisament, en la seva transversalitat. Tant és d’on vinguem; allò que compta és cap a on volem anar.