Comissió Permanent per la Llengua a Sabadell

Els 300 anys de repressió política de la llengua catalana per part dels estats espanyol i francès ens han forçat a crear entitats de foment del català que organitzin actes, facin campanyes de conscienciació, ofereixin conferències i tallers, promoguin llibres i cançons, i fins i tot impulsin la independència política dels Països Catalans. Per si tot plegat no fos prou, la persecució lingüística continua sense aturador, de manera que aquestes entitats han de combinar la seva feina proactiva a favor de la llengua amb respostes contundents als constants atacs que rep. I de vegades costa trobar l’equilibri! Per aquesta raó, a Sabadell hem decidit crear una Comissió Permanent per la Llengua, integrada per un representant de cadascuna de les organitzacions locals d’aquest àmbit, i que té com a única tasca respondre els atacs de caire lingüístic. Així, les entitats poden centrar-se, per la seva banda, en l’objectiu de fer que el català esdevingui de nou una llengua del tot normalitzada.

Una aventura lingüística a Igualada

Dimecres vaig presentar Català a la carta a Igualada, en un acte que va servir per tancar els cursos de català que es fan a la ciutat. Va agradar-me que entre els assistents hi hagués força persones nouvingudes, que no només estaven interessades en aprendre a parlar-lo, sinó també decidides a utilitzar-lo. Encara que els catalanoparlants els ho compliquin tant parlant-los sempre en espanyol! Precisament, en Pep Elias, escriptor i professor de català, i que va ser el presentador de l’acte, va comentar que en els cursos ensenyen aptituds lingüístiques i que en el meu llibre s’ensenyen actituds lingüístiques. És difícil dir-ho millor.

Les llengües en el nou Estat i Tallers per la Llengua

Dissabte va tenir lloc a Sabadell el seminari “Les llengües en el nou Estat”, coorganitzat per la CAL Sabadell i Tallers per la Llengua, amb la col·laboració de les delegacions locals d’Òmnium, la Plataforma per la Llengua i l’ANC. A la primera part del seminari van intervenir-hi experts sociolingüistes que van fer les seves propostes sobre quin hauria de ser el rol del català i de les altres llengües, especialment l’espanyol, en un Estat català; a la segona part, els representants de diverses entitats de foment del català –jo hi vaig prendre part en nom de Tallers per la Llengua– vam exposar el nostre punt de vista; i en una tercera part, els assistents, nombrosos i participatius, van dir-hi la seva. A mode de conclusió, podem dir que hi va haver força consens en el fet que una cooficialitat català-espanyol no permetria la normalització plena de la llengua catalana i que, a l’hora de fixar el reconeixement legal del català, fóra millor optar per denominacions alternatives a la de llengua oficial, com per exemple llengua nacional, pròpia o comuna. Per aquells que en vulgueu saber més, hi ha previst publicar les ponències i les conclusions del seminari en un llibre digital.

Una llengua mitjana

A la dreta espanyola sempre li ha fet molta gràcia això d’esquarterar la llengua dels altres sense solta ni volta. Independentment dels criteris històrics, filològics i, oh sí, jurídics –dels propis tribunals espanyols–, els neofranquistes no tenen aturador i cada vegada la fan més grossa. El darrer exemple, el del LAPAO, és gairebé insuperable. El que haurien de pensar, però, és que el català és una llengua força més unitària que no pas d’altres, com per exemple l’espanyol. Un exemple? Les distribuidores cinematogràfiques, gens sospitoses de voler promoure la diversitat lingüística, es veuen obligades a oferir tres versions de les còpies doblades a l’espanyol perquè les diferències entre una i altra variant són significatives. La versió principal quant a públic potencial és la que va destinada als països de l’Amèrica Central, la segona en importància és per a Sudamèrica, i la residual és la que fan per a l’estat espanyol. Potser resulta, doncs, que la llengua d’Espanya no la parlen 300 milions de persones, sinó només 40? Benvinguts al club de les llengües mitjanes.

Les llengües en un nou Estat català

Bertolt Brecht va dir que a la història li agraden les paradoxes. I en aquests moments els Països Catalans corren el risc de veure’s immersos en una: la llengua, l’eix al voltant del qual s’ha vertebrat la identitat catalana i, en conseqüència, l’anhel d’esdevenir de nou una nació independent, apareix ara, en ple procés sobiranista al Principat, com un obstacle potencial a l’hora d’assolir la majoria social necessària que sigui partidària d’aquesta independència.

No fa pas gaires anys, els catalans i catalanes que es mostraven favorables a la independència ho feien moguts, bàsicament, per raons identitàries. Ara, però, havent-se fet palès que la voluntat d’entesa per part de l’estat espanyol és nul·la, i que l’espoliació econòmica a què ens veiem sotmesos està condicionant el nostre creixement, són molts els catalans que es decanten per l’opció independentista, siguin quins siguin la seva llengua i els seus orígens. Aquesta transversalitat és, justament, la gran força del sobiranisme. Tanmateix, si hi ha un element que pot distorsionar la cohesió assolida és el debat al voltant del rol que han de tenir les diverses llengües, i especialment l’espanyol, en una Catalunya independent. La sociolingüística ens demostra que una doble oficialitat lingüística impedeix la normalització de la llengua minorada. Emperò, apostar obertament per l’oficialitat única del català pot transmetre el missatge –un missatge erroni, però en tot cas lògic de ser interpretat d’aquesta manera– que la llengua espanyola i, per tant, els seus parlants, serien discriminats. Si això és així, és del tot probable que una part important dels partidaris castellanoparlants de la independència es replantegin el seu posicionament, empesos pel discurs de la por que promouran els sectors unionistes.

El català i l’espanyol, oficials en una República Catalana? El català com a única llengua oficial? O bé cap de les dues? Quina seria la situació de la llengua pròpia en cadascun d’aquests escenaris? Què passaria amb el català a la resta dels Països Catalans? I amb l’aranès? Seria la independència una condició suficient per normalitzar la llengua o caldria emprendre altres accions? Per parlar de tot plegat, la CAL Sabadell i Tallers per la Llengua, amb la col·laboració d’Òmnium Sabadell, la Plataforma per la Llengua – Vallès Occidental i Sabadell per la Independència – ANC, organitzen el seminari “Les llengües en el nou estat”, que comptarà amb la participació de diversos experts sociolingüistes i representants de les principals entitats de foment del català. Podeu trobar-ne tota la informació en aquest enllaç. Un debat obert sobre el qual hem de reflexionar amb totes les eines de què disposem i del qual n’hem d’extreure unes conclusions que ens serveixin per fer que el català assoleixi la plena normalitat i, alhora, continui sent, com fins ara, un element inqüestionable d’integració i de cohesió social.

La Drecera, 3-06-13

També podeu llegir-ne la publicació original en aquest enllaç.