Una llengua mitjana

A la dreta espanyola sempre li ha fet molta gràcia això d’esquarterar la llengua dels altres sense solta ni volta. Independentment dels criteris històrics, filològics i, oh sí, jurídics –dels propis tribunals espanyols–, els neofranquistes no tenen aturador i cada vegada la fan més grossa. El darrer exemple, el del LAPAO, és gairebé insuperable. El que haurien de pensar, però, és que el català és una llengua força més unitària que no pas d’altres, com per exemple l’espanyol. Un exemple? Les distribuidores cinematogràfiques, gens sospitoses de voler promoure la diversitat lingüística, es veuen obligades a oferir tres versions de les còpies doblades a l’espanyol perquè les diferències entre una i altra variant són significatives. La versió principal quant a públic potencial és la que va destinada als països de l’Amèrica Central, la segona en importància és per a Sudamèrica, i la residual és la que fan per a l’estat espanyol. Potser resulta, doncs, que la llengua d’Espanya no la parlen 300 milions de persones, sinó només 40? Benvinguts al club de les llengües mitjanes.