L'experiència de compartir les paraules

Això dels contes és tot un món. Quan dius que et dediques a escriure i explicar contes ja saps quina és la primera pregunta que et faran. Contes per a infants? Aleshores has d’aclarir que no, que són contes per adults. I arribats a aquest punt ja esperes la segona. Contes eròtics, vols dir? I clar, et veus empès a fer un altre aclariment, explicant que no, que simplement són contes, relats, narrativa breu. I ja està. Petites grans històries. Expliques contes per adults?, t’insisteixen. Quina mena de contes? Doncs contes per gaudir, però també per reflexionar. La paraula dita, la tradició oral. Sabeu què és un cantautor?, els demano. Doncs jo sóc un contautor. I la cosa queda aquí.

            Pensava en tot plegat fa uns dies, mentre m’encaminava cap a l’Escola Pia de Sabadell. Hi anava per conversar amb els alumnes de 1r d’ESO sobre el meu recull Verba, non facta, un acte emmarcat en el programa Autors a les aules de la Institució de les Lletres Catalanes. I és que el públic d’aquell dia seria diferent. Ja no eren nens, però encara no eren adults. Què en pensarien, dels meus contes? Els haurien entès? Sabia que n’havien treballat uns quants a l’aula i les professores ja m’havien avisat que tenien un feix de preguntes per fer-me. I jo en tenia ganes.

            Interrompeu-me, pregunteu-me el que vulgueu, els vaig dir d’entrada. I la cosa va fer efecte. Unes quantes mans es van alçar i les preguntes van començar a ploure. Quan vas decidir que volies escriure? I per què? Per què escrius contes? Per què n’hi ha tants que parlen d’amor? T’identifiques amb els teus personatges? I jo vaig anar enllaçant una resposta amb una altra, un conte amb un altre, conversant i compartint. Fins que vaig ser jo qui va fer-los una pregunta. A algú de vosaltres li agradaria ser escriptor? I una veu decidida em va respondre. I després una altra. I encara una altra. I aleshores vam començar a teixir complicitats. Tantes, que quan al cap d’uns minuts el timbre va anunciar l’hora del pati, diversos alumnes van quedar-se a l’aula per continuar la conversa. Entre ells, els que m’havien dit que volen ser escriptors. Encuriosits, interessats.

            Sí, va ser tota una experiència. I una de les conclusions que en vaig treure és que m’agrada aquest país que aposta per acostar la literatura a les escoles. Perquè, sens dubte, les lletres a les aules són la millor eina per fer persones lliurepensadores.

Lletres Catalanes, 17 de maig de 2017

Podeu llegir l'original aquí.

Roba estesa

Il·lusió i ganes i nervis i emoció i anhels. El proper dilluns 5 de juny arriba a les llibreries Roba estesa, el meu nou recull de contes, publicat per Voliana Edicions.

Roba estesa és un recull de contes. Contes que ens parlen de somnis i de revolucions, de paraules que volen i d’escriptors desconcertats, de viatgers intergalàctics i d’individus que no surten d’ells mateixos, de l’ofec d’una societat tancada i de l’aire que entra per les finestres obertes, de tot allò que no hem pensat i de tot allò que no hem gosat dir. Llegiu-los i penseu-hi. Perquè mentre els llegiu, ells us estan llegint a vosaltres. Són així, els contes. Rere l’aparença d’una història simple hi amaguen moltes interpretacions. Són tan importants les paraules? I els fets? Per què som tan escèptics? Per què no somiem? Per què no som crítics? Per què no fem la revolució? I l’amor? L’amor. No veieu els cent timbalers amb les mans en flames? Aneu amb compte que hi ha roba estesa. No, més ben dit: aneu amb conte. Sí, aneu amb conte. I somieu.

Si voleu, el podeu comprar al web de Voliana i no us cobraran despeses d'enviament.

Sardana

Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l'hora de sotmetre un poble. El Congreso de los Diputados diu que controlarà els continguts dels llibres de llengua i d'història. I nosaltres diem que facin el que vulguin. Que parlem català i sabem d'on venim. I que, sobretot, sabem on volem anar. Ah, i si volem ballar sardanes, les ballem. Ahir al programa, per exemple.

Podeu escoltar-lo aquí.

En una torre de Sabadell

Estic llegint Compro torre a Sabadell, de la Núria Graell Coll (us el recomano!), i de cop i volta la protagonista diu que està llegint dos llibres, un del Roc Casagran i un de... meu! Que fort. Ja ho diuen, ja, que quan els has escrit els llibres van per lliure, però mai no m'hauria imaginat que fossin capaços de ficar-se dins dels llibres dels altres.

Tot literant

Quan les lluites esdevenen lletres i de les lletres en fem lluites surten publicacions així. Literant, plena de compromís i reivindicació. Satisfet d'haver participat en aquest número. Si la trobeu, llegiu-la. Hi ha una pila de textos i, per part meva, La gota de Verba, non facta i el text que vaig escriure per a la cançó La muntanya d'Un tal Pere.

Amb la xera i el sutge

Ahir vam parlar de la responsabilitat social dels escriptors amb la Sílvia Fernández Serrano, autora de Xera i sutge, la Mercè Martí Arolas, llevadora literària i en Jordi Solé i Camardons, editor. Sempre és fantàstic descobrir company(e)s escriptor(e)s que també pensen que la literatura és una eina de transformació social. Endavant la paraula.

La ciutat de paraules

Gràcies als companys de Ràdio Sabadell per haver-me donat l'oportunitat de compartir sabadellenquismes durant tota una temporada i fins i tot dur-los a una conferència a la Fundació Bosch i Cardellach. Que sí. Que som de Sabadell. I mengem petador i xurruques i estrep i xips i belgues i estem xerets o anem topers però no som xaixos ni fem píndoles ni anem mal fardats ni som uns canteules però ens esblanem les sabates i el nostre paisatge són les cases angleses amb amanidor i eixida i el rodal ple de badabadocs i a qui ens diu que Terrassa també és capital li donem pel seguit o el fiquem sota l'escala. Perquè sí. Perquè som de Sabadell.

Si voleu escoltar els microespais, podeu fer-ho aquí.

Enxaneta

Ahir vam parlar de castellers i la paraula que vaig triar va ser enxaneta, una paraula amb una etimologia incerta.

Si us ve de gust, podeu escoltar el programa aquí.

I si parlem català a Polinyà?

Hi ha ajuntaments espanyolistes que somien en tornar al català a la situació del franquisme. I hi ha catalans que somiem en tenir una llengua normal i lliure. I som molts. Ahir, a Polinyà, presentant I si parlem català?