La llengua traçada

La nit estrellada de Van Gogh, el David de Miquel Àngel o les piràmides d’Egipte són exemples del patrimoni de la humanitat. Però avui no volem parlar del patrimoni material, sinó de l’immaterial. Una simfonia de Beethoven, una peça teatral de Txékhov, un poema de Maria Mercè Marçal... i una llengua! Perquè les llengües són, de ben segur, el gran patrimoni que ha bastit la humanitat: instruments de comunicació, elements d’identificació col·lectiva, maneres úniques d’interpretar l’entorn... Però anem a pams.

Per començar, les llengües serveixen per comunicar-nos. Si sabem parlar una mateixa llengua, ens entendrem. Parlant la gent s’entén, oi? I de fet no cal ni saber parlar-la, n’hi ha prou amb entendre-la. A Catalunya un 80% de la població declara que sap parlar català, però gairebé un 95% diu que l’entén. Per tant, amb aquest 15% que no el parla però l’entén també el podem emprar amb normalitat. És el que anomenem intercomprensió lingüística.

Tanmateix, les llengües tenen altres facetes. Qui no ha anat de viatge a un país llunyà i ha sentit una persona desconeguda parlant en català? “Ei, d’on ets?”, li hem engaltat sense miraments. I possiblement la conversa s’ha desenvolupat en un to entusiasta i divertit, com si ens coneguéssim de tota la vida. Entre nosaltres, si haguéssim trobat aquesta mateixa persona al bell mig d’Olot no li hauríem dit res... Perquè les llengües ens fan sentir, també, part d’una comunitat, i quan som lluny ens acosten una miqueta més al nostre petit món.

I parlant del món, si hi ha unes 6.000 llengües, això vol dir 6.000 maneres d’interpretar-lo. Un nen que viu al Marroc i que parla amazic veu l’entorn d’una manera diferent d’un nen lapó que ho fa en la llengua sami, però totes dues són iguals de vàlides. Neixem, doncs, identificats amb una llengua (o més d’una!), però les que ens vindran en el camí ens obriran al petit món de l’altre. Valorar-les i respectar-les esdevé, així, un gest de reconeixement mutu.

Cada llengua és, doncs, un tresor, i tots en som responsables com a reflex del nostre món. Si vivim a Catalunya, fem servir la llengua del territori, a tothora i amb tothom. Perquè és la nostra i l’estimem, la respectem, la valorem i la volem compartir i preservar. Dins i fora de l’aula, celebrem la diversitat i fem que el català sigui la llengua del traç amb què escrivim tots plegats la societat de demà, més justa, més lliure, més crítica i més diversa. Bastim aquest viatge des de la passió, com a actors essencials de la tasca educativa, perquè en som conscients, perquè hi creiem, perquè ho volem, perquè no volem deixar d’intentar-ho. És a les nostres mans. Som-hi?

Jessica Neuquelman & David Vila i Ros, els Llenguaferits

Publicat a Traç, juny de 2023