La nit estrellada de Van Gogh, el David
de Miquel Àngel o les piràmides d’Egipte són exemples del patrimoni de la
humanitat. Però avui no volem parlar del patrimoni material, sinó de
l’immaterial. Una simfonia de Beethoven, una peça teatral de Txékhov, un poema
de Maria Mercè Marçal... i una llengua! Perquè les llengües són, de ben segur,
el gran patrimoni que ha bastit la humanitat: instruments de comunicació,
elements d’identificació col·lectiva, maneres úniques d’interpretar l’entorn...
Però anem a pams.
Per començar, les llengües serveixen
per comunicar-nos. Si sabem parlar una mateixa llengua, ens entendrem. Parlant
la gent s’entén, oi? I de fet no cal ni saber parlar-la, n’hi ha prou amb
entendre-la. A Catalunya un 80% de la població declara que sap parlar català,
però gairebé un 95% diu que l’entén. Per tant, amb aquest 15% que no el parla
però l’entén també el podem emprar amb normalitat. És el que anomenem
intercomprensió lingüística.
Tanmateix, les llengües tenen altres
facetes. Qui no ha anat de viatge a un país llunyà i ha sentit una persona
desconeguda parlant en català? “Ei, d’on ets?”, li hem engaltat sense
miraments. I possiblement la conversa s’ha desenvolupat en un to entusiasta i
divertit, com si ens coneguéssim de tota la vida. Entre nosaltres, si haguéssim
trobat aquesta mateixa persona al bell mig d’Olot no li hauríem dit res...
Perquè les llengües ens fan sentir, també, part d’una comunitat, i quan som
lluny ens acosten una miqueta més al nostre petit món.
I parlant del món, si hi ha unes
6.000 llengües, això vol dir 6.000 maneres d’interpretar-lo. Un nen que viu al
Marroc i que parla amazic veu l’entorn d’una manera diferent d’un nen lapó que
ho fa en la llengua sami, però totes dues són iguals de vàlides. Neixem, doncs,
identificats amb una llengua (o més d’una!), però les que ens vindran en el
camí ens obriran al petit món de l’altre. Valorar-les i respectar-les esdevé,
així, un gest de reconeixement mutu.
Cada llengua és, doncs, un tresor, i
tots en som responsables com a reflex del nostre món. Si vivim a Catalunya, fem
servir la llengua del territori, a tothora i amb tothom. Perquè és la nostra i
l’estimem, la respectem, la valorem i la volem compartir i preservar. Dins i
fora de l’aula, celebrem la diversitat i fem que el català sigui la llengua del
traç amb què escrivim tots plegats la societat de demà, més justa, més lliure,
més crítica i més diversa. Bastim aquest viatge des de la passió, com a actors
essencials de la tasca educativa, perquè en som conscients, perquè hi creiem,
perquè ho volem, perquè no volem deixar d’intentar-ho. És a les nostres mans.
Som-hi?
Jessica Neuquelman & David Vila i Ros, els Llenguaferits
Publicat a Traç, juny de 2023
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada