Pàgines

dijous, 30 de juliol del 2009

Llengua: consciència i conducta

La consciència

Plató, en el llibre setè de “La República”, ens parla del mite de la caverna, un mite mitjançant el qual exposa la dualitat existent entre allò que considerem real i allò que realment ho és. Ras i curt, ens presenta unes persones que viuen captives en una caverna, a les parets de la qual veuen reflectides unes ombres que el foc hi projecta. Els captius consideren que les ombres són l’única realitat, fins que un d’ells s’atreveix a sortir a fora la caverna i constata, sorprès, que les ombres només són el reflex de l’autèntica realitat, molt més rica i diversa.

Aquest mite, prou conegut, ha estat a bastament emprat com a metàfora per descriure la presa de consciència. El filòsof Henri Bergson deia que la consciència és llibertat: si som conscients de les diverses “realitats” que tenim al davant, també som lliures per triar quin camí volem seguir. Basant-se en aquesta idea, moltes entitats del país treballen incansablement per fer que tots plegats prenguem consciència d’infinitat de temes als quals, sovint, prestem massa poca atenció: la protecció del medi ambient, els drets de les persones nouvingudes, la igualtat de gènere... o la llengua.

Del final formal del franquisme ençà, successives campanyes públiques i incomptables iniciatives de la societat civil no han escatimat esforços per tal de fer-nos adonar de la importància que té la llengua catalana a l’hora de definir-nos com a col·lectivitat i, per tant, de conferir-nos un lloc al món. Aquestes campanyes anaven encaminades, en primera instància, a potenciar l’aprenentatge del català, especialment per part de les persones que no el tenien com a llengua familiar o inicial. Darrerament, però, l’objectiu ha variat sensiblement, i les propostes es focalitzen més en l’ús social que no pas en el mer aprenentatge. L’explicació que hi trobem és senzilla: si bé l’aprenentatge és una condició sine qua non per assolir la normalitat d’una llengua, el factor que acaba sent decisiu és l’ús que se’n fa. Així, les darreres dades estadístiques indiquen que, malgrat que cada vegada més gent sap parlar català, el percentatge de persones que realment l’usen quotidianament tendeix a disminuir. En conseqüència, es fa palès que cal conscienciar la societat de la importància d’utilitzar la llengua pròpia de manera desacomplexada.

La majoria d’iniciatives que s’han dut a terme amb aquesta objectiu han tingut un abast massiu, de l’estil de les grans campanyes publicitàries. Tanmateix, són realment efectives? Malgrat que és quelcom difícil de constatar, sí que podem intuir que la seva principal mancança rau en la concreció i la brevetat obligada dels missatges que transmeten: “tu ets mestre”, “parla sense vergonya”, “encomana el català”... Allò que es guanya per dalt (amb un sol gest s’arriba a molta gent) es perd per baix (s’argumenta molt poc el perquè).

Fer prendre consciència de la importància d’usar el català no és, per tant, una tasca que pugui realitzar-se de manera efectiva utilitzant exclusivament plantejaments procedents del màrqueting i la publicitat. Ben al contrari, cal aprofundir en les raons que expliquen perquè el català es troba en la situació actual; cal saber, no cal dir-ho, quina és aquesta situació; i cal, sobretot, transmetre el rol decisiu que els parlants tenim a l’hora de fer que la nostra llengua esdevingui una eina transversal a nivell social. I per aconseguir-ho, la pedagogia, la psicologia i, lògicament, la sociolingüística, són disciplines imprescindibles.

La conducta

Un dels errors freqüents de les campanyes de conscienciació massiva és considerar que, un cop transmesos els raonaments que evidencien la necessitat de prendre consciència de quelcom en particular, ja està tot fet. Ni de bon tros. La consciència és necessària, certament, però només és el primer pas que s’ha de fer si es volen capgirar uns determinats hàbits. Per passar de la consciència a la conducta, ens calen, doncs, recursos.

Quan es tracta d’usos lingüístics, no n’hi ha prou amb ser conscients de la importància de fer servir el català. Sovint, persones amb un alt grau de consciència lingüística apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol (o al francès a Catalunya Nord), és a dir, es passen a aquesta llengua quan veuen -o quan creuen- que l’interlocutor no parla o no entén el català. Aquest hàbit, inconscient, és fruit, primerament, de la repressió (300 anys de persecució política no són en va) i, després, de la imitació (la submissió lingüística ha estat practicada històricament per un percentatge molt elevat de catalanoparlants, conseqüència, al seu torn, de la repressió citada, de manera que les noves generacions es limiten a imitar allò que veuen fer). Aquesta pràctica lingüística, doncs, està fortament arrelada i no n’hi ha prou amb adonar-se’n i voler canviar-la: cal poder fer-ho. I per això calen, tal com dèiem, recursos, uns recursos que ens ajudin a desempallegar-nos dels nostres prejudicis i creences. L’objectiu final? No només la fidelitat lingüística, que consistiria en utilitzar el català en qualsevol situació, sinó l’assertivitat lingüística, és a dir, ser fidels a la llengua i, a més, sense experimentar cap mena d’incomoditat pel fet d’estar-la utilitzant.

Tallers per la Llengua

Per incidir en el grau de consciència lingüística dels catalanoparlants (d’origen, d’adopció o potencials) i per dotar-los dels recursos que els permetin usar el català amb assertivitat, es va crear l’entitat Tallers per la Llengua.

Tallers per la Llengua ofereix quatre formats diferents de taller mitjançant els quals es tracta la consciència lingüística (Taller d’Educació per la Llengua, Taller d’Acollida Lingüística i Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana) i s’ofereixen els recursos necessaris per tal d’incidir en la conducta lingüística individual (Taller d’Espai Lingüístic Personal). Les sessions es realitzen amb grups d’una vintena de persones i s’hi exposen conceptes bàsics de sociolingüística, dades sobre el marc legal i els nivells de comprensió de la llengua o, com dèiem, recursos concrets per tal d’afrontar qualsevol tipus d’interacció lingüística que, a priori, pugui semblar problemàtica. El llibre “De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua”, publicat recentment per Edicions 7dquatre, permet conèixer més a fons tots aquests aspectes.
En total, s’han realitzat ja més de 300 sessions dels diversos tallers i alguns dels formats han estat adaptats als casos basc i occità. Paral·lelament, s’està duent a terme un estudi amb profunditat per tal de quantificar la incidència que les sessions tenen en els hàbits lingüístics de les persones que hi participen. Amb les conclusions que se n’obtinguin, es vol continuar treballant per tal de millorar els continguts dels tallers i poder oferir, així, unes sessions que serveixin per fer realitat una autèntica revolució en els hàbits lingüístics dels catalans, una revolució que és absolutament necessària si volem que el català continuï sent l’instrument vehicular de comunicació als Països Catalans.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a Illacrua, estiu 09

divendres, 24 de juliol del 2009

Roger Mas, com la cervesa

No m’agrada la cervesa. Bé, cadascú té els seus gustos. Reconec, això sí, que sempre m’havia sorprès que gairebé tothom confessés que, d’entrada, tampoc no els hi havia fet el pes, però que a mesura que n’havien anat bevent s’hi havien acostumat. “I per què hi insistíeu, si no us agradava????”, els demanava sempre. D’un temps ençà, però, ja no faig aquesta pregunta. I és que he començat a entendre que hi ha coses que, malgrat que no et cridin l’atenció en un primer moment, acaben creant addicció.

La primera vegada que vaig sentir en Roger Mas (després d’haver-ne llegit un munt de crítiques absolutament entusiastes) vaig pensar que potser no n’hi havia per a tant. Sonava molt bé, sí, però no acabava d’enganxar-me. El fet és que vaig continuar escoltant-lo, mogut potser per la meva debilitat pel Solsonès. I així, de mica en mica, vaig anar descobrint un univers diferent, únic, fins que vaig veure’l en directe i, aleshores sí, vaig quedar-m’hi atrapat. Ara, després d’uns quants concerts, el considero un referent absolut en el panorama musical d’aquest país tan estrany. De vegades, doncs, la primera impressió no compta.

I ara que hi penso, d’acord, potser hauré de tornar a tastar la cervesa...

“Un mar de boira on s’emmiralla el sol
cobreix totes les valls d’un país inventat”

dilluns, 20 de juliol del 2009

La cara oculta

Avui fa els anys de l’arribada de l’home a la lluna. Deixant de banda les ja clàssiques sospites que aquesta expedició encara desperta -sí, ho reconec, tinc certa debilitat per la teoria de la conspiració, si bé com una manera de donar alternatives a les versions oficials i al pensament únic-, no hi ha dubte que l’arribada a la lluna és una de les grans fites de la història de la humanitat.

I, tanmateix, foll d’una dolça metzina, no puc deixar de veure la lluna com una cosa inabastable, com un somni que es repeteix nit rere nit i que es fon entre els dits quan arriba el dia. Què hi farem! La lluna, per molts astronautes que s’hi passegin, continua sent la lluna. I m’agrada dir que no demanem la lluna, sinó només la llibertat. M’agrada llegir i rellegir “La lluna a casa” de Pere Calders. M’agrada estar a la lluna de València, potser perquè rima amb “independència”. M’agrada que a les dues de la matinada em cantin cançons que parlen de la lluna. M’agrada tenir la lluna en un cove. I m’agrada perdre’m en la nit, il·luminat per la claror d’una lluna a la qual perdono que ens amagui, per uns hores, els estels que ens guien. Per això i molt més, sempre ens quedarà la cara oculta de la lluna. O com deia en uns versos inacabats...

“Per què fugiu?
Per què mentiu?
Mireu la lluna!
Mireu la lluna!”

dimarts, 14 de juliol del 2009

Responsabilitat Lingüística Personal

L’objectiu principal de tota empresa és obtenir beneficis. Tanmateix, d’uns anys ençà, moltes empreses han pres consciència que el seu rol depassa estrictament els límits de l’activitat econòmica que realitzen i que, de fet, la manera com es relacionen amb els diversos actors que configuren la seva estructura interna (gerents, empleats, accionistes...) o el seu entorn immediat (proveïdors, clients, administracions públiques...) té unes repercussions socials que no han de ser menystingudes. Aquesta presa de consciència ha dut al sorgiment de la Responsabilitat Social Corporativa (RSC), mitjançant la qual les empreses planifiquen i fan públic el seu compromís social i les accions que duen a terme en aquest sentit.
Si passem del terreny econòmic a l’àmbit lingüístic, ens trobem que les llengües, a més de servir com a instruments de comunicació, també desenvolupen moltes altres funcions amb una repercussió social gens menyspreable, com ara descriure amb absoluta minuciositat l’entorn en el qual s’han originat, aportar una visió única i diferenciada del món i, també, esdevenir elements d’identificació col·lectiva i, per tant, eines inestimables d’integració i de cohesió social. En conseqüència, preservar cada llengua hauria de ser, per als parlants, un objectiu inqüestionable, el qual s’assoliria amb un gest fàcil i natural: parlar-la en qualsevol situació en el territori on és la llengua pròpia. Aquest gest, però, és encara una excepció entre els parlants de llengües minorades, els quals tendeixen a passar-se, per norma, a la llengua dominant.
De cara a avançar vers la plena normalització d’aquestes llengües, i a banda d’exigir a les administracions que adoptin polítiques fermes amb aquest finalitat, és important que els parlants, un cop conscients de la situació de minoració, es fixin uns objectius personals per incrementar-ne l’ús. Fent un paral·lelisme amb el món empresarial i la RSC, podem anomenar aquests objectius “Responsabilitat Lingüística Personal (RLP)”. En poques paraules, la RLP consistiria en identificar, de manera individual, totes aquelles situacions en què no estem utilitzant el català, classificar-les per ordre de dificultat i, tot seguit, començar a fer servir la llengua en les que ens semblin més fàcils. I un cop assolits aquests primers objectius, podríem reformular la nostra RLP per tal d’afrontar situacions més complexes. D’aquesta manera, i gairebé sense ni adonar-nos-en, estaríem contribuint a convertir el català en una llengua més usada, més normalitzada. Ens cal un petit esforç i, sobretot, un compromís ferm, però la causa s’ho val.

David Vila i Ros
Publicat a L'Escletxa, estiu 09

dimecres, 8 de juliol del 2009

La drecera de les flors taronges vers la fressa d'estiu (Vuit del vespre)


Fa uns dies vaig comentar que havia escrit un parell de lletres per al grup de fusió Saiaia i vaig aprofitar per mostrar-ne una. Doncs bé, aquesta és l’altra. Breument, es tracta de l’adaptació d’un antic mite a una societat consumista, individualista i poc amant del lliure pensament. Espero que us agradi!



La drecera de les flors taronges vers la fressa d’estiu (Vuit del vespre)

Vuit del vespre, plaça Major. El sol es comença a pondre rere enormes gegants de maó i immenses consciències de palla. Un estol de ballesters, mofa i gaudi de la resta, simula peuades en un horitzó de color utopia. El fum, tanmateix, dóna a l’escena un aire d’holocaust. Coses del cinema. Tres illes enllà, l’últim raig de llum del dia -o el primer de la fosca nit- es filtra pel caire d’una persiana de fusta, d’aquelles d’abans. Un cop dins, el raig contempla la sala i, pres d’un desig de continuïtat, busca en tu un recer i un amic. Però tu no el veus. Abstret, engegues el televisor i apagues el pap. Escoltes què diuen i oblides qui ets. Estàs. Les herbes són verdes, el sol fa calor, la neu és sols aigua i l’amor no és amor. El temps no passa. Nosaltres passem. Perdem un llençol a cada bugada i ningú no ens diu on rau la flassada. No la busquem. No sabem que l’hem perduda. No sabem que l’hem tinguda. Un nou atzucac. Pas a pas, ens segresten els somnis i ens en demanen rescat. Mesells els que hi corren, perduts els afanys. La llum, cada cop menys forta, cada cop més farta, s’escola dessota la porta mentre intenta, debades, encendre un estel. Però l’estel hi és. El pot veure. I alçant la vista, s’hi fon. Negra nit. Només la llum del televisor omple la sala fins que, mig adormit, l’apagues, sense adonar-te que a tu, molt abans, t’han fet el mateix. Aleshores, sense que en sàpigues el perquè, decideixes sortir al balcó. És una nit de primavera i un dolç ventijol travessa la vila. Núvols de ponent avancen valents i deixen caure, fermes i tendres, unes gotes de pluja de color de mel. En aquell precís instant, alces la vista, veus l’estel i t’hi fons, mentre et respons, sense haver-t’ho mai preguntat abans, que la pluja no ve de l’àtic. I que tu eres l’ombra que et tapava el sol. Ara, però, ja no estàs sol. Ets sol. I els ballesters somien.

dissabte, 4 de juliol del 2009

Liberalisme lingüístic?

En tribunes econòmiques de caire capitalista, els estira-i-arronsa entre els defensors del liberalisme a ultrança i els partidaris aferrissats de l’intervencionisme estatal ha estat des de sempre una font de discussions inacabables. Darrerament, i després d’una època en què la balança es decantava cap a la banda del neoliberalisme, les recents convulsions financeres han fet que se’n torni a obrir el debat, evidenciant la necessitat d’establir determinats marcs regulatoris.

La base de tot plegat rau en la confiança que es dipositi en el mercat: per als neoliberals, el mercat s’autoregula i és capaç de trobar sempre una situació d’equilibri eficient, és a dir, de punt on el benefici econòmic global sigui màxim; per contra, els intervencionistes consideren que el mercat, sense cap mena de regulació, és una font de discriminacions i, en conseqüència, d’ineficiències, de manera que cal intervenir-lo per tal que assoleixi uns equilibris que siguin realment òptims.

Aquesta dicotomia liberalisme-intervencionisme no és però, no cal dir-ho, un patrimoni exclusiu de l’economia. Entre els camps en què també s’aplica, hi trobem la sociolingüística.

D’una banda, els teòrics del liberalisme lingüístic consideren que el fet que unes llengües s’utilitzin més que d’altres és fruit de la capacitat natural que tenen aquestes llengües per adaptar-se a un entorn globalitzat i sotmès a un canvi constant (darwinisme lingüístic). Des d’aquest punt de vista, la desaparició de llengües és un fet natural, de manera que denuncien tot tipus de regulació en matèria lingüística ja que la interpreten com un atemptat contra els drets individuals dels parlants.

En un posicionament diametralment oposat, els defensors de les polítiques lingüístiques critiquen aquests postulats darwinistes bo i demostrant que, al llarg de la història, les llengües que han caigut en desús no ho han fet de manera “natural”, ans han estat substituïdes per unes altres, les quals, paradoxalment, havien estat prèviament introduïdes en el territori en qüestió per la via política. Els intervencionistes –o normalitzadors- consideren, doncs, que aquells que demanen la despolitització de la llengua i la no intervenció de les administracions públiques passen per alt el fet que totes les llengües són on són per motius polítics.

Cal afegir que, generalment, les tesis darwinistes són promogudes des de les estructures de poder vinculades a les llengües majoritàries, mentre que les polítiques de normalització lingüística són reclamades des de les societats amb llengües en situació de minoració o, dit d’una altra manera, en risc de desaparició.

Tanmateix, el més curiós del cas és que, de vegades, aquells que critiquen sense pietat l’intervencionisme lingüístic en un determinat territori, n’esdevenen, alhora, uns grans defensors en d’altres indrets. És el cas dels posicionaments espanyolistes, els quals demanen per a l’espanyol a Puerto Rico (en fort retrocés per la pressió de l’anglès) allò que neguen per al català als Països Catalans (on, curiosament, és l’espanyol la llengua dominant); o el del jacobinisme francès, que considera absolutament necessari normalitzar la llengua francesa al Quebec i que, per contra, es nega a reconèixer cap dret al català a Catalunya Nord (o a l’occità, èuscar, bretó, neerlandès, cors o alemany alsacià...).

En conclusió, aquesta doble moral dels defensors del liberalisme lingüístic permet entreveure que l’adopció de postures més liberals o menys en aquest àmbit no és deguda a uns criteris científics objectivament defensables, sinó a uns interessos polítics difícilment ocultables. I és que el liberalisme lingüístic, malgrat presentar-se com a despolititzador, està, precisament, al servei dels poders polítics i econòmics, mentre que l’intervencionisme simplement pretén (amb més encert o menys) normalitzar les llengües que es troben en una situació de minoració en el territori on són pròpies i garantir, així sí, els drets dels seus parlants.

David Vila i Ros
Economista i dinamitzador lingüístic

Publicat a El Punt, 4/7/09