Sabadell

En els teus contes hi ha massa fantasia, em dèieu. I jo mirava de fer-vos entendre que no, que aquestes coses passen, a Sabadell, però no em fèieu cas. Aleshores van decidir fer-hi l'assemblea de la CUP i ja ho veieu. La realitat supera la ficció. No es pot negar que som originals.

Cangur

L'espai de llengua del programa Sant Cugat a Fons d'ahir anava d'animals i sí, ja sé que hauria pogut parlar del bou o la mula, però em vaig decantar pel cangur. Conta la llegenda que quan el capità Cook arribà a Austràlia i demanà als aborígens el nom d'aquell marsupial, li respongueren amb un gangurru, que volia dir no t'entenem, i que ell, pensant-se que li deien el nom de l'animal, l'adaptà a l'anglès amb la paraula kangaroo. I tot i que és una història curiosa, sembla que no és certa, i que en la llengua aborigen guugu yimidhirr gangurru realment fa referència a una espècie de cangur, de manera que l'adaptació seria correcta. Independentment de quins siguin els fets verídics, però, el que és evident és que les paraules viatgen d'una llengua a una altra i esdevenen, així, un nexe d'unió entre pobles ben diferents, fins i tot des de les antípodes. Una llengua no és mai una barrera. Una llengua és una porta oberta a una cultura.

Podeu escoltar el programa en aquest enllaç.

Winter Waltzer

La veritat és que fa il·lusió, que un grup de teatre decideixi fer un muntatge basat en els teus contes. I més si és un grup de dones -el món és seu- i són de Sabadell -sí, la capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general-. Gràcies, Tarongina, per convertir una pila d'històries de Verba, non facta en l'espectacle Winter Waltzer.

Veïns amb qui no cal parlar

Que Arcadi Espada, ultranacionalista espanyol, impulsor de Ciudadanos i una d'aquelles persones que anhelen una Catalunya submisa i una llengua catalana marginada, parli d'I si parlem amb el veí del segon? en el seu darrer llibre, i no precisament per elogiar-lo, és tot un detall. Ells fomenten la mentida, nosaltres busquem un somni. Són les nostres antípodes. Són aquell veí amb qui no cal parlar.

Verba, non facta de tastet a Sabadell

Ahir vaig oferir un tastet de Verba, non facta en l'acte d'inauguració de l'exposició Et prenc la paraula a Sabadell, convidat pels amics del Consorci per a la Normalització Lingüística. La Lídia Coll i dos aprenents de català, la Marissa, d'origen argentí, i en Lamine, d'origen senegalès, van llegir diversos contes del llibre. I sabeu què vaig pensar? Doncs que mentre l'estat espanyol ens intenta prendre la paraula, nosaltres la volem compartir amb els nous catalans. Diferència notable.

L'acte al blog del Voluntariat per la Llengua.

Còmic

Còmic, és a dir, pertanyent a la comèdia, prové del llatí comĭcus, i aquest deriva del grec kōmikós. Per la seva banda, còmic, història explicada amb vinyetes, prové de l'anglès comic, una paraula que també ve del llatí comĭcus i, per tant, del grec kōmikós. Còmic és, doncs, una paraula amb dos significats i dues procedències diferents però amb una mateixa arrel. Aquesta és la paraula de la setmana a Cugat Ràdio. Una paraula per recordar que la interculturalitat és la base de tota societat i que som la barreja de tots els pobles que ens han precedit. I que només amb tolerància i respecte podrem fer un país millor.

Podeu escoltar-lo en aquest enllaç.

La Microbiblioteca

En ma terra del Vallès hi ha una biblioteca (potser) única en tot el món: la Microbiblioteca, especialitzada en llibres de microcontes. És a Barberà, dins de la biblioteca Esteve Paluzie, i organitzen una pila d'activitats per donar a conèixer el gènere. Fa un temps em van demanar un exemplar de Verba, non facta i, no cal dir-ho, vaig estar encantat de dedicar-los-el. I ara en parlen al seu blog i hi han inclòs un parell de contes del llibre, un dels quals, Alea jacta est, també traduït a l'espanyol, per facilitar-ne la comprensió als seguidors que tenen a molts països de parla castellana. Podeu llegir-ho en aquest enllaç. Quin goig, ser un autor una miqueta traduït! Moltes gràcies per tot i endavant amb la feina!

Verba, non facta a Roses

Ahir, a Roses, la tramuntana feia de les seves. Em sembla que no havia vist mai tant de vent! Però això no va impedir que l'Annik, la Fatemeh, la Daniela, el Said, el Mohamed, el Ramón i la Cati vinguessin a la presentació del voluntariat per la llengua i llegissin uns quants contes de Verba, non facta. Sempre és un plaer sentir els contes amb accents tan diversos. Gràcies per convidar-m'hi, amics de l'Oficina de Català de Roses. I gràcies a Empordà TV per l'entrevista. La resposta és en el vent, sí.

L'acte al blog del Voluntariat per la Llengua.

Deport

He estat uns quants dies sense mòbil i amb un accés limitat a internet, i la veritat és que m'he sentit una miqueta més lliure. El govern espanyol ens intenta asfixiar econòmicament, i nosaltres encara tenim més ganes de ser lliures. La violència de gènere continua, però res no impedirà que les dones siguin plenament lliures. Potser per tot plegat, en el programa d'aquesta setmana de Cugat Ràdio, dedicat a l'esport, he triat la paraula deport. Sí, deport: activitat d'esbarjo, normalment a l'aire lliure. Lliure, lliure, lliure, lliure!

Podeu escoltar el programa d'ahir en aquest enllaç.

Verba, non facta a Sitges

Una biblioteca plena de gent sempre fa il·lusió. I si és a Sitges, cau de modernistes, i hi són per parlar de llengua i per escoltar contes de Verba, non facta, encara més. Amics del voluntariat per la llengua, gràcies per convidar-m'hi. Va ser un plaer sentir-me tan ben acollit.

La presentació al blog del Voluntariat per la Llengua.

Siguem tots voluntaris per la llengua

Qui menja sopes se les pensa totes, diem. I els catalans en devem menjar moltes, de sopes, perquè som d’allò més imaginatius a l’hora de trobar maneres originals per afavorir la integració de les persones nouvingudes. Sabedors que la llengua és, no només el tret que ens defineix com a poble, ans el millor instrument de què disposem per vertebrar la societat, hem convertit la integració lingüística en un dels pilars fonamentals de les nostres polítiques d’acolliment i de cohesió social. A començaments dels vuitanta, la implantació de la immersió lingüística a les escoles en va ser el més bon exemple; d’un temps ençà, especialment durant els primers anys d’aquest segle, en què van arribar a Catalunya centenars de milers de persones procedents d’arreu del planeta, el voluntariat per la llengua ha estat una eina cabdal per permetre la plena incorporació d’aquests nouvinguts al país que els ha acollit, el país que ha d’esdevenir, també, el seu.

La idea no pot ser més senzilla i, alhora, més enriquidora. Un aprenent de català i un voluntari es troben un cop a la setmana per parlar en català. L’aprenent té, així, l’oportunitat de practicar la llengua, tot superant l’escull que els mateixos catalanoparlants posen sovint a tots aquells que volen incorporar-se a la comunitat lingüística: la manca de situacions per fer servir realment la llengua. I és que si hi ha quelcom que els nous parlants denuncien constantment és la tendència dels autòctons a amagar-los la llengua. Un altre color de pell, una cara exòtica, una manera de vestir diferent o un accent particular són motius suficients perquè el catalanoparlant, per normal general, deixi d’emprar la seva llengua i es passi a l’espanyol. Conseqüències? La persona que està aprenent el català pensa que no el parla prou bé o, encara pitjor, que els catalans nadius no volen compartir la llengua amb ell, de manera que deixa de parlar-la. I l’ús social del català continua baixant. Potser llegint el conte La llengua parlada ho veureu més clar. Tot i que no, no és un conte de ficció, sinó que parla d’una realitat ben tangible, una realitat que el voluntariat lingüístic intenta canviar.

L’experiència és, doncs, ben enriquidora. Enriquidora per a l’aprenent, ja ho hem dit, però enriquidora també per al voluntari, que té l’oportunitat de conèixer de primera mà una altra cultura i una altra manera d’entendre l’entorn i de relacionar-s’hi, i enriquidora, de retruc, per al català, que genera nous espais d’ús social i s’acosta a l’objectiu de ser la llengua comuna del país, el punt de trobada dels parlants de les gairebé 300 llengües que s’hi parlen.

Sovint sentim a dir que les llengües són una barrera. Però no. Les llengües no són cap barrera, sinó l’instrument idoni per esdevenir part d’una societat. I el cas català és, sense cap mena de dubte, paradigmàtic. Tota persona que ha arribat al país, que n’ha après la llengua i que s’ha decidit a utilitzar-la ha esdevingut, de facto, catalana. Si disposem d’una eina tan potent per cohesionar la societat, per què n’hem de prescindir? Siguem tots voluntaris per la llengua. Perquè fer que el català esdevingui una llengua normal no és només a les nostres mans; és, sobretot, als nostres llavis.

Voluntariat per la llengua

12-11-15

També podeu llegir-lo al blog Voluntariat per la llengua.

Vacuna

La paraula de la setmana, en un programa dedicat a la salut, és vacuna, i ho és perquè té una etimologia d'allò més interessant. Vacuna prové de vaca, però no pas en forma d'adjectiu, sinó com a substantiu per descriure el preparat que permet immunitzar-se davant d'una determinada infecció. A finals del segle XVIII, Edward Jenner, un metge rural anglès, va adonar-se que les dones que contreien la verola de vaca quedaven immunitzades davant de la verola humana. A partir d'aquí, va pensar que, injectant petites quantitats d'aquesta verola de vaca, el cos podia generar anticossos per fer front a una possible infecció de la verola humana. Un segle després, i en honor al descobriment, Louis Pasteur va donar el nom vacuna a aquests preparats. L'etimologia es plena de curiositats, ja ho veieu.

Podeu escoltar l'espai en aquest enllaç.

La revolució al Parlament

Que tota persona tingui accés a l'habitatge, a aigua i a electricitat, a la sanitat, a una educació de qualitat, que els drets humans més fonamentals siguin respectats, que les administracions públiques estiguin al servei dels ciutadans i no del capital, que cap refugiat no sigui rebutjat, que la igualtat de gènere estigui garantida, que la prioritat del nou govern sigui fer front a la situació d'emergència social del país. No, no és una declaració d'intencions. És la independència. I avui el Parlament la fa seva.

L'aventura del català, a Sant Quirze del Vallès

Passió. Passió per la llengua, i el desig de tenir una llengua normal en un país millor. Això és el que vull transmetre quan parlo del català. I és que si no hi ha passió, no hi ha res. Ahir, a Sant Quirze del Vallès, convidat per l'Aula d'Extensió Universitària de la Gent Gran.

Verba, non facta a Lloret de Mar

Si no fos de Sabadell, seria de Lloret, perquè hi he passat part dels estius des que tenia dos anys. I ahir vaig anar-hi a presentar Verba, non facta, coincidint amb la formació de les parelles lingüístiques. Tot un plaer sentir els meus contes llegits per estudiants de català procedents d'arreu del món. Som un país amb molts accents. I això ens fa rics.

En aquest enllaç podeu sentir l'entrevista que em van fer a Nova Ràdio Lloret i en aquest altre la notícia al blog del Voluntariat per la Llengua.

Assertivitat

La paraula que he triat aquesta setmana ha estat assertivitat, perquè em sembla imprescindible que aprenguem a ser assertius, a ser coherents amb els nostres desitjos, a dir no quan volem dir no, a dir sí quan volem dir sí, i a fer-ho amb tota comoditat. Aplicacions pràctiques? L'assertivitat lingüística. Si som conscients que l'única manera d'aconseguir que el català esdevingui una llengua normal és parlant-lo sempre, fem-ho: aprenguem a utilitzar-lo amb qualsevol interlocutor amb comoditat i naturalitat. O l'assertivitat política. Si som conscients que l'única manera de tenir un país lliure és declarant-nos desobedients a una legalitat imposada i obedients a un mandat democràtic, fem-ho. Siguem un poble assertiu.

Podeu escoltar l'espai d'ahir en aquest enllaç.

Verba, non facta, 3a edició

Gràcies, thanks, mercés, gracias, merci, grazie, eskerrik asko, danke, obrigado. En les 5.000 llengües del món us ho diria, si pogués. Perquè Verba, non facta ha arribat a la tercera edició. I és gràcies a vosaltres.

En aquest enllaç podeu escoltar l'entrevista que em van fer a Sants 3 Ràdio per parlar del llibre.

Coses que passen a Sabadell quan vas de públic a l'acte d'inici dels cursos de català

Vas de públic a l'acte d'inici dels cursos de català, entres a la sala, parles amb les organitzadores, els dónes una pila d'exemplars del teu conte La llengua parlada, retrobes l'Eliana Freitas, coneixes en Matthew Tree, comença l'acte, rius amb les anècdotes que expliquen els protagonistes, i aleshores en Matthew Tree recomana als assistents que, abans de marxar, s'emportin un exemplar de La llengua parlada, i la Lídia Coll et demana si el vols llegir, i tu dius que sí, i el llegeixes, i s'acaba l'acte, i els assistents feliciten els ponents, fantàstics, engrescadors, i s'emporten tots els contes que hi ha sobre la taula, i tornant cap a casa de ben segur que pensen que, si volem tenir una llengua normal, el que cal és que la fem servir sempre, sobretot amb aquells que vénen de fora i que esdevindran, també, catalans.

L'acte a iSabadell i al web del CNL de Sabadell.
Vídeo de l'acte.

Taula rodona

Taula rodona – La joia de ser catalans

Pere Calders – Víctor Alexandre

Voliana Edicions, 2015

Pere Calders, autor de novel·les, articles, cartes, il·lustracions i, sobretot, sobretot, mestre del conte. Un referent indiscutible de la literatura catalana, un autor que si hagués escrit en qualsevol de les llengües dominants arreu del planeta hauria estat àmpliament reconegut a nivell internacional. Però no. Era català, part d’aquest poble tossut, rebel, constant. Víctor Alexandre, autor de novel·les, articles, contes, teatre i, sobretot, sobretot, assajos. Assajos que ens parlen d’aquest poble tossut, rebel, constant. Si el primer va ser, des de dins del país i des de fora, un dels abanderats de la catalanitat més insubornable en la fosca etapa del franquisme, reivindicant amb el gest, amb la paraula, el dret a la plena normalitat de la llengua i la literatura catalanes, el segon és una figura imprescindible per entendre la consolidació del projecte independentista en l’actualitat.

Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges.

Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los.

Taula rodona – La joia de ser catalans serveix per fer palès el fil invisible que uneix, no només aquests dos grans escriptors, sinó tot d’autors catalans de diverses generacions, autors que s’han compromès amb la llengua i amb el país i que han esdevingut una peça cabdal de la nostra cultura i, per tant, de la nostra identitat col·lectiva. Per la joia de ser catalans.

David Vila i Ros

Llengua Nacional, 3r trimestre 15

Moltes gràcies

Dissabte vam anar al memorial de les Camposines, a la Fatarella, per assistir a l'acte d'homenatge als soldats desapareguts durant la guerra. El Josep i el Joan, germans del meu avi Àngel, ja consten a les plaques del memorial. A ells i a tots aquells que van defensar la democràcia enfront del feixisme, moltes gràcies. No us oblidem. Vau dir que no passarien, i no, no han passat.

Llengua

Avui fa 75 anys que l'Estat espanyol va afusellar el president de la Generalitat per haver defensat la democràcia. Avui l'Estat espanyol jutja l'actual president de la Generalitat per la mateixa raó. Hi ha coses que no canvien mai. L'Estat espanyol n'és una. La determinació del poble català a esdevenir una nació lliure n'és una altra. Ahir, a Cugat Ràdio, vaig triar la paraula llengua perquè el català és el millor exemple d'aquesta determinació. Per Catalunya, president Companys.

Podeu escoltar-ho en aquest enllaç.

I si parlem amb el veí de Tona? o Verba, non facta a Tona

Hauria pogut anar sol a Tona, però era molt millor anar-hi amb la Maria Rovira. Hi hauríem pogut presentar només I si parlem amb el veí del segon?, però també vam voler presentar-hi Verba, non facta. Ho hauríem pogut fer en una llibreria, però vam preferir fer-ho en l'espai on en conflueixen dues, Cal Poquet i la Tradillibreria. Hauríem pogut fer només literatura, però vam decidir afegir-hi música. Perquè les coses, si són compartides, són millors. I la cultura, si és compartida, ens fa més lliures. Per la República de la Cultura Catalana.

L'anunci de la presentació a La Revistona i a la Biblioteca de Tona.

La llengua parlada

Un dels contes de Verba, non facta que és més ben rebut a les presentacions i representacions del llibre és La llengua parlada, una reflexió sobre els hàbits lingüístics dels catalanoparlants. De fet, diversos professors de català m'han comentat que el llegeixen als seus alumnes. L'objectiu? Que prenguem consciència que la llengua amb què ens adrecem a les persones nouvingudes (el català o l'espanyol) determina la llengua que aquestes persones aprendran i faran servir. Si els parlem en espanyol, aprendran espanyol; si volem que aprenguin català, els hem de parlar en català. Aquesta reflexió és un dels pilars argumentals de Tallers per la Llengua i, precisament per aquesta raó, l'entitat ha decidit publicar el conte. L'edició compta amb il·lustracions de l'Anna Farriol i Pérez, amb qui ja he col·laborat en el quadre República i en el conte Tres turons, quatre pins, circ quarteres i una gota, i Tallers per la Llengua el distribuirà gratuïtament. Esperem que us sigui útil!

Ouaire

Ahir vaig tornar a Cugat Ràdio per parlar de "la paraula de la setmana". I si en el darrer programa havia triat la paraula més llarga amb les cinc vocals, anticonstitucionalment, ahir vaig optar per la més curta: ouaire. És a dir, la persona que compra i ven ous. Una paraula, doncs, que podem reintroduir en el nostre vocabulari si som d'aquells que anem a plaça a comprar els ous en parades en què poca cosa més venen. Recuperar paraules que s'usen poc ajuda a enriquir la llengua. I si enriquim la llengua, enriquim la cultura. I si enriquim la cultura, enriquim el país. I si enriquim el país, som més lliures.

Podeu escoltar l'espai d'ahir en aquest enllaç.

Criteris periodístics

George Orwell, en el seu llibre Looking back on the Spanish Civil War, diu que "in Spain, for the first time, I saw newspaper reports which did not bear any relation to the facts". I enguany, un estudi de la Universitat d'Oxford ha considerat que els mitjans de comunicació espanyols són els segons menys creïbles del món. De manera que si volem saber què va passar diumenge, l'últim lloc on ho hem d'anar a buscar és als mitjans espanyols. A la resta del món sí que ho han entès. Volem una República Catalana.

Fem que sigui avui

Fem que sigui avui. Amb el vot a la mà i el somriure als llavis. Que aquesta nit surti el sol. I que demà siguem lliures.

Via fora!

"Posem-nos dempeus altra vegada

i que se senti la veu de tots

solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.

I en acabat, que cadascú es vesteixi

com bonament li plagui, i via fora!,

que tot està per fer i tot és possible."

MMP

Ahir a Sabadell i demà a tot el país, amb l'espurna als ulls. L'espurna que encengui la flama cap a un país millor.

I si parlem amb el veí de Subirats?

Amb la campanya en el punt àlgid, ahir vaig ser a Can Cartró, a Subirats, per presentar I si parlem amb el veí del segon?. I tot i el discurs de la por amb què l'unionisme vol inundar-nos, vaig veure ganes de segar cadenes i d'esdevenir un poble madur que és capaç de prendre les seves pròpies decisions. Por o il·lusió. Submissió o autodeterminació. L'Estat espanyol o la República Catalana.

Verba, non facta a la Bodega Coca de Sabadell

I vam anar a la Bodega Coca a presentar Verba, non facta. I va començar a arribar-hi gent. I més gent. I més gent. I la sala es va omplir. I va arribar-hi més gent. I es van quedar drets, al passadís. I encara va arribar-hi més gent. I els van haver de dir que no podien quedar-se. I el Josep Maria, la Berta i jo, sorpresos, emocionats, vam començar a llegir contes, a compartir històries, a intercanviar mirades, a regalar somriures. I la gent va aplaudir. I ens van felicitar. I nosaltres, gairebé sense tocar de peus a terra, vam marxar cap a casa. I quan hi vaig arribar, vaig veure que la Lídia Coll parlava dels "contes d'un llibre que havia devorat amb ànsia, degustat amb passió i digerit amb calma i introspecció analítica." I aleshores, incapaç de dir res més, vaig mussitar un imperceptible "gràcies". Gràcies a tots per convertir un llibre de contes onírics en un somni real.

I, si us ve de gust, i jo us ho recomano, podeu llegir la Berta parlant de la presentació en el seu blog.

Anticonstitucionalment

La meva primera entrevista a la ràdio va ser fa una bona pila d'anys, quan era membre de la comissió organitzadora del Correllengua a Sabadell. Després me'n deuen haver fet un centenar més, i sempre ha estat un mitjà en què m'he sentit especialment còmode. Però ahir vaig fer un pas més en el medi i vaig començar a col·laborar amb La paraula de la setmana en la secció Com l'anell al dit del programa Sant Cugat a Fons de Cugat Ràdio. La idea és presentar-hi, cada dos dimecres, una paraula que em cridi especialment l'atenció, ja sigui perquè es fa servir poc, perquè té variacions dialectals interessants o perquè és de plena actualitat. La d'ahir va ser anticonstitucionalment, la paraula més llarga en català, amb les cinc vocals, i amb moltes ganes de ser duta a la pràctica. Oi que ens agradaria actuar anticonstitucionalment a partir del 27S?

En teniu més informació en aquest enllaç i podeu escoltar-ho aquí.

Pensions

El rati de treballadors ocupats per pensionista és més alt a Catalunya (2,54) que no pas a Espanya (2,48) i el salari mitjà anual també és més alt a Catalunya (24.449€) que a Espanya (22.790€). Per tant, les pensions estan més garantides en una Catalunya independent, i fins i tot seria possible incrementar-les. Ho diuen a Harvard, Princeton, Columbia, a la London School of Economics i a la Pompeu Fabra. I ahir ho vam dir, amb l'Àngels Folch, a la xerrada que vam fer al Casal de Gent Gran de la Creu Alta de Sabadell. Davant del discurs de la por i de l'engany que promou l'espanyolisme, dades. Dades per poder fer un país millor.

Perquè som el vent

Oi tant que plou. Fa 300 anys que plou, i nosaltres, d'orígens diversos, d'entorns diversos, som el poble que han volgut esborrar. I tot i tanta, tanta pluja, no ho han aconseguit. Perquè som el vent. El vent que s'emporta les nuvolades i deixa entreveure el sol a l'horitzó.

L'arc de Sant Martí al jardí

Bo i somiant en tenir la lluna en un cove, he vist l'arc de Sant Martí al jardí.

La revolució i la independència

Revolució espanyola? Que Podemos aconsegueixi dos terços dels diputats a les eleccions espanyoles -cap enquesta no els n'ha donat més d'un terç ni cap partit no ho ha assolit mai-, que proposin una reforma constitucional a fons, que les dues cambres legislatives l'aprovin, que la ciutadania ho ratifiqui, que en les eleccions següents Podemos torni a assolir els dos terços dels diputats i que decideixin dur a terme les reformes aprovades. Quines? No ho sabem, tot i que, tenint en compte la deriva ideològica del partit, no semblen gaire revolucionàries.

Revolució catalana? Que Junts pel Sí i CUP-Crida Constituent aconsegueixin més de la meitat dels diputats a les eleccions catalanes. Un nou Estat, l'oportunitat de fer-ho tot de bell nou. Una revolució.

De debò cal dubtar?

L'única revolució possible és la independència. Qui no ho vol entendre és perquè vol que no canviï res.

I si parlem amb el veí d'Andorra la Vella?

 

Arribar a Andorra i que la recepcionista et digui que ets la quarta persona de la setmana que li dóna el DNI espanyol amb la funda del DNI català. Passejar pel carrer i comprovar, un cop més, que el fet que el català sigui l'única llengua oficial no en garanteix l'ús social. Presentar I si parlem amb el veí del segon? al centre cultural La Llacuna d'Andorra la Vella, que la sala sigui força plena tot i ser a mitjans d'agost, que us entrevisti una ràdio alemanya i TV Andorra i, a tall de propina, que la propietària de la llibreria La Puça us digui que fa uns dies va vendre'n un exemplar a uns turistes de Zamora que, amb tota la bona intenció, volien entendre per què volem marxar d'Espanya. Tot un goig anar al Principat d'Andorra a explicar per què volem la independència del Principat de Catalunya.

El resum de l'entrevista emesa a Deutschlandfunk i Deutschlandfunk Kultur, i un altre resum a Tagesschau.

Retallades, versió amb ones

Volia escriure una novel·la, però per culpa de les ones m'he hagut de conformar amb aquest microconte.

Prioritats

Pressupostos d'enguany de l'Estat espanyol:

- Defensa: 5.759 milions.
- Educació, cultura i esports: 2.756 milions.

De debò necessitem més arguments?

Un país per enraonar

Els que volien llista unitària ja la tenen –i quina llista!– i els que en volíem més d’una, de llista, podem triar entre dues alternatives prou interessants. D’això se’n diu quadrar el cercle. Assolit aquest punt, però, el que toca és ampliar la base social i electoral de l’independentisme. I tot i que és evident que això passa per atraure les persones que encara estan indecises, personalment no crec gens en les campanyes massives, sinó que penso que el que calen són accions de proximitat. I quan parlo de proximitat em refereixo a l’amic, el veí, el cunyat o el company de feina. Vols dir que això de la independència és positiu? Oi tant que sí. D’arguments no ens en manquen: més recursos econòmics per a polítiques socials, democràcia real no supeditada a règims d’arrel dictatorial, separació real de poders, administració menys burocratitzada, reconeixement internacional, normalització lingüística i cultural, respecte a la diversitat. Un nou país amb un nou model social i econòmic. Una revolució popular i democràtica. Qui pot no voler sumar-s’hi, tret dels unionistes viscerals, aquells que prefereixen que Catalunya continuï dins d’Espanya encara que això els repercuteixi negativament? Endavant les atxes, doncs. Anem a veure aquell conegut que no ho acaba de veure clar –encara que només sigui un– i parlem-li des de l’objectivitat, la sinceritat, l’autoestima i les ganes de fer un país millor. La República Catalana.

Reflexió per a la victòria

Perquè 300 anys són 300 anys. Perquè ens han volgut submisos i callats. Perquè han pretès que no siguem. I, tanmateix, som. Perquè no han pogut apagar les nostres fogueres. Perquè hem esberlat les seves fronteres. Perquè ells no canvien i nosaltres ho volem canviar tot. Perquè del seny n’hem fet rauxa i de l’amor revolta. Sí, l’espurna ha encès la nit i ja veiem que trenca el dia. I el somni ha esdevingut horitzó. Mentre alcem un puny, donem l’altra mà. Perquè som el silenci eixordador i la fressa constant. Perquè les portes ja són obertes i la música ho omple tot. No van passar, avis. No van passar, àvies. Ens vam saber insubmisos a la injustícia i la injustícia ens va rebel·lar. I avui ens brillen els ulls. Ens brillen. Perquè això és la revolució. Perquè som un sol poble i la paraula és nostra. Nostra.

Ridícul lingüístic

L'acord del PSC i Ciudadanos a Lleida és altament representatiu. Ho és perquè ens permet veure què està disposat a fer el PSC per aferrar-se al poder. I ho és perquè és un assaig d'allò que Ciudadanos voldria implementar a tot el país. Diuen que no són nacionalistes, però volen que la bandera espanyola onegi arreu i que l'estelada no sigui enlloc. Diuen que promouen el bilingüisme català-espanyol, però en comptes de fomentar la llengua menys normalitzada d'aquest binomi -per raons demogràfiques, econòmiques, polítiques i, oh sí, també legals (unes 500 lleis i normatives fan obligatori l'ús de l'espanyol en gairebé tots els àmbits)-, imposen de nou la dominant. I diuen tot això mentre al País Valencià, on la situació del català encara és més complicada, no mouen ni un dit per defensar aquest suposat bilingüisme, ans pretenen acabar de bandejar la llengua pròpia tot titllant-la d'aldeana. No ens enganyem. La política lingüística que promouen és la mateixa del PP. Exigir que els altres, els parlants de llengües minorades, siguin bilingües perquè ells puguin continuar sent monolingües. Perquè després puguin anar per Europa sense entendre ningú i sense que ningú no els entengui. Oi, Rajoy?

Llistes

Jo sempre havia defensat que la millor opció de cara a unes plebiscitàries eren tres llistes separades sota un paraigua compartit. Era la meva humil opinió. Tot i així, després que l'ambient s'enrarís d'allò més, vaig arribar a un punt en què m'era igual la llista del president, la llista amb el president, la llista sense el president o la llista de la compra del president. Avui, però, amb l'embranzida que està prenent tot plegat i la il·lusió de nou compartida, em sembla que tota opció serà bona i, prenguem la decisió que prenguem, el més important és prendre-la ja i posar-nos a explicar a tort i a dret per què la independència és l'única revolució democràtica i social possible. És l'hora d'enraonar, d'esvair dubtes, d'explicar propostes, de compartir somnis. De fer el país.

Independència política, justícia social

Podem protestar perquè ens imposen la llei mordassa. Podem protestar perquè ens neguen els nostres propis recursos econòmics. Podem protestar perquè no ens deixen aplicar les nostres pròpies polítiques socials. Podem protestar perquè ens esbocinen el sistema educatiu. Podem protestar perquè ens arraconen la llengua i la cultura. Podem protestar perquè els trens no funcionen i perquè els ports i els aeroports estan infrautilitzats. Podem protestar perquè ens fan mantenir el seu règim.

Podem protestar per tot això i més, sí. O bé podem dir prou i construir un país independent on no calgui protestar per totes aquestes coses. Perquè la independència i la justícia social són indestriables.

Un país de llibres

Si hem de fer un país nou, l'hem de fer més culte, més crític i més lliure. I només ho aconseguirem si la literatura catalana ocupa el lloc que li correspon, a l'ensenyament i a la societat. Per aquest motiu, i davant l'aprovació de la LOMCE, que l'arracona encara més en l'àmbit educatiu, una colla de mestres i escriptors han impulsat un manifest, al qual no he dubtat a adherir-me. Podeu llegir-lo en aquest enllaç. L'objectiu és clar. "Aspirem a un país de gent que aprengui a escriure, pensar i ser de la mà del testimoni savi, sensible i bell dels qui ens han precedit." És difícil descriure-ho millor.

Verba, non facta a l'Escola Pia de Sabadell

Avui, amb en Josep Maria, hem anat a l'Escola Pia de Sabadell a llegir uns quants contes de Verba, non facta als alumnes de 1r i 2n d'ESO. A l'escola on vaig estudiar, on estudia la Marina i on ha de començar l'Estel. L'educació és la base d'una societat oberta, plural, crítica i creativa. Per això aquells que ens volen tancats, uniformes, callats i submisos intenten buidar-la de contingut. Però mentre ploguin llibres, no ho aconseguiran. Depèn de nosaltres.

Verba, non facta representat a Castellar del Vallès

Anar a representar Verba, non facta a Castellar del Vallès i que la sala sigui plena. Que la Berta, en la seva primera representació del muntatge, ho faci genial. Que els organitzadors (gràcies, amics de la CAL, per convidar-nos-hi) i els assistents en surtin contents. Que hi retrobis bons amics. I que quan surtis, t'adonis que sí, que la revolució de què parla el llibre és possible, i que l'endemà molts ajuntaments d'arreu del país estaran a mans del poble.

La lectura al blog de la Berta.

La lectura a L'Actual.

D'esquerres i independentistes

Sabadell té un govern d'esquerres i independentista. Sabadell té un alcalde republicà. Sabadell torna a teixir somnis. Ja ho dèiem, ja. Sabadell és capital del Vallès Occidental, de les terres catalanes i del món en general.

La nit electoral

I per cert, Juli, gràcies per incloure Tres turons, quatre pins, cinc quarteres i una gota al parlament previ a la investidura! Ha estat un honor.

Taula rodona - La joia de ser catalans, de gira

Sant Cugat del Vallès, 2 de juny

Barcelona, 9 de juny

Sabadell, 10 de juny

Ha estat un plaer prendre part en la mini-gira de presentació de Taula rodona - La joia de ser catalans. A Sant Cugat del Vallès, a Barcelona -amb la participació de la Tessa Calders- i a Sabadell. Hem parlat de literatura, de teatre i de l'eix central del llibre: la poca habilitat dels catalans a l'hora d'arribar a acords. Només cal veure les dificultats que estem tenint tots plegats per constituir els ajuntaments... Sabadell, sense anar gaire lluny. Si la majoria dels votants van optar per opcions partidàries del canvi, per què hi ha qui encara és reticent a donar suport a aquells que hem estat capaços de posar-nos d'acord per fer un nou Sabadell?

La presentació al Tot Sant Cugat.

Un país per fer

Ens volen negar el dret a reivindicar, a parlar, a decidir, a construir. Però diumenge passat l'independentisme va guanyar les eleccions a Catalunya i l'esquerra es va imposar al País Valencià i a les Illes. Encara hi ha país. Tot un país per fer. Per reivindicar, per parlar, per decidir, per construir.

Gràcies, Sabadell!

12.426 gràcies. Gràcies per haver volgut somiar amb nosaltres. I gràcies per entendre que el somni pot fer-se realitat. Sabadell pot tornar a ser allò que era. I més.

La notícia a Ràdio Sabadell.

Sabadell respira cultura

La cultura és un dels pilars fonamentals de l’estat del benestar, ja que vertebra la societat, la dota d’uns trets d’identificació col·lectiva i afavoreix el creixement personal. Invertir en cultura és una manera d’invertir en la pròpia societat, d’aportar-li recursos per afavorir la cohesió de la comunitat i per evitar l’exclusió social o la intolerància. I, a més, també té una repercussió notable en l’economia del territori, bé a través de la pròpia indústria cultural o bé amb el valor afegit que pot representar per al sector turístic i del lleure. Per tant, cal trencar els estereotips que associen la inversió en cultura a una despesa poc productiva. Invertir en cultura és invertir en nosaltres. Perquè, sense cap mena de dubte, un municipi culte és un un municipi més lliure, més just i més obert. I aquest és el Sabadell que volem.

Les polítiques culturals de l’Ajuntament de Sabadell han d’anar destinades, d’entrada, a facilitar el contacte entre els creadors, els dinamitzadors, les organitzacions i els espais culturals. La societat catalana en general, i la sabadellenca en particular, compten amb un associacionisme de primer ordre, en molts casos vinculat a l’àmbit cultural, i aquest és un actiu imprescindible. El Govern de la ciutat, defugint les polítiques intervencionistes, ha d’esdevenir un punt de trobada dels diversos actors culturals del municipi i ha d’aportar-los els recursos i les infraestructures necessàries que facin possible que la programació cultural sigui plenament transversal i arribi a tots els punts de Sabadell. Un Consell Local per la Cultura que elabori i faci el seguiment d’un pla municipal de dinamització cultural pot ser una bona eina per assolir aquesta fita. Habilitar equipaments públics per a les entitats i els creadors, promoure les obres dels autors locals, facilitar els tràmits per a l’organització d’esdeveniments culturals o racionalitzar les taxes municipals que hi incideixen són algunes de les línies que pot marcar aquest pla, el qual també pot incloure plans específics de foment de la lectura, de recuperació de la memòria històrica local, de protecció d’espais i edificis patrimonials o de dinamització dels museus.

            Sabadell és també una ciutat amb una gran diversitat de cultures i llengües. En aquest sentit, fóra bo crear un espai de debat entre les diverses cultures, de manera que els nous sabadellencs se sentin plenament integrats a la ciutat, en coneguin la cultura popular i tradicional, la comparteixin i, alhora, hi aportin els seus punts de vista, les seves maneres particulars d’entendre la comunitat i de relacionar-s’hi.

Sabadell ha estat, històricament, un referent cultural per al conjunt dels Països Catalans. Destacats pintors, músics i escriptors –i de manera especial la Colla de Sabadell– van ser un revulsiu per a la ciutat i per al país i van permetre, des d’una visió crítica i transgressora, renovar el pensament col·lectiu i la percepció de l’entorn. Aprofitar aquest bagatge i projectar-lo en la societat actual pot ser un bon punt de partida per a una política cultural renovada, ambiciosa, inclusiva i cohesionadora. Una cultura tocada pel sabadellenquisme. Aquesta és la proposta d’ERC per a les properes eleccions municipals, una proposta que només podem fer realitat si tots els sabadellencs i sabadellenques ens hi ajudeu.

Publicat al butlletí de nousabadell, 22-05-15

Taula rodona - La joia de ser catalans

Un dia vaig llegir un conte de Pere Calders i m'hi vaig quedar atrapat. M'agradaria ser escriptor, vaig dir-me. Escriptor de contes.

Un dia vaig llegir un assaig de Víctor Alexandre que parlava del país i de la llengua i vaig entendre moltes coses. M'agradaria treballar pel català, vaig dir-me. Ser dinamitzador lingüístic.

De Calders n'he llegit els llibres un cop rere l'altre, he pres part en homenatges a la seva obra i en lectures dels seus textos, l'he reivindicat a través dels meus propis llibres. Amb Alexandre hem compartit actes i reflexions i l'he citat sovint en articles i llibres.

I fa unes setmanes, Voliana Edicions em va donar la possibilitat d'escriure el pròleg de Taula rodona - La joia de ser catalans, el llibre que recull l'obra teatral inacabada de Calders i que va continuar Alexandre. Dos referents en un llibre. I un honor indescriptible per a mi.

La república de la cultura

La setmana entrant hi ha eleccions municipals, unes eleccions que han de ser una primera volta de cara a construir una nova República Catalana. Fer un nou país no vol dir canviar de bandera, sinó apostar per transformar la manera en què ens organitzem col·lectivament, i fer-ho en tots els àmbits de la societat. La cultura i la llengua, per exemple. Per això, quan des d'ERC Sabadell van oferir-me la possibilitat de sumar-me a la seva candidatura per aportar-hi tot allò que, amb modèstia, sé d'aquests àmbits, no ho vaig dubtar. Formo part d'un equip ben preparat, honest, treballador i amb ganes de fer coses. Entreu al web de campanya, assistiu als actes, conegueu-nos, i veureu que és així. I si voleu saber quina és la meva visió de la cultura local i del rol que hauria de tenir el català a Sabadell, podeu fer un cop d'ull a aquest enllaç. Volem fer un país millor i, per aconseguir-ho, ens calen ciutats millors. Ens hi voleu ajudar?