La gota

Sota un sol radiant, l’última gota de pluja resta mig amagada a la teulada. Les cigales entonen sense parar el seu cant monòton i la gota, sentint-se insignificant, es deixa arrossegar teules avall. Quan arriba a la vora, l’omple una sensació de vertigen, però acluca els ulls –perquè les gotes tenen ulls– i es precipita al buit. Però ho fa amb tanta punteria que, en lloc de caure a terra, va a espetegar dins d’un got d’aigua ple fins dalt. I el got vessa.

El conte de Verba, non facta que Il·lús Teatre inclou en el seu espectacle Total, res.

Calders a l'escola

Avui hem anat a l'escola La Immaculada, de Castellar del Vallès, a representar diversos contes de Nadal de Pere Calders per als alumnes de 4t d'ESO. Perquè la literatura s'ha de tastar, tocar, veure, sentir. Només així te'n pots enamorar.

La representació en el blog de l'escola.

Total, res

Que incloguin un text teu en un muntatge teatral no té preu. Però que posin el teu nom entre els de Josep M. de Sagarra i William Shakespeare et deixa, senzillament, bocabadat. Gràcies, Il·lús Teatre, per dur als escenaris un dels contes més representatius de Verba, non facta, i fer-ho en un espectacle fantàstic, imprescindible. Recollint les paraules del director del muntatge, Jordi Fité, nosaltres fem el teatre (...) per contribuir a fer una mica millor el món, de la manera que ho sabem fer: oferint cultura. Completament d'acord.

Total, res a iSabadell.

Verba, non facta a Sant Llorenç d'Hortons

Atès que aquestes dates hom fa regals, goso proposar-vos:
- Que algun dels regals sigui de caire cultural. Fent cultura, fem país.
- Que si regaleu cultura, regaleu uns quants llibres. Llegir ens fa lliures.
- Que si regaleu llibres, aposteu també per la literatura catalana. Una llengua normal necessita una literatura normal.
- Que si regaleu literatura catalana, trieu també escriptors que no siguin mediàtics. La força d'una literatura és el conjunt dels seus autors.
- Que si trieu escriptors no mediàtics, us plantegeu de regalar Verba, non facta. Perquè, a voltes, les paraules compten més que no pas els fets.
I fins aquí l'atreviment d'un escriptor a qui agrada regalar paraules.

Verba, non facta a Ordal

Un dia, el meu cosí, l'actor Josep Julien, va explicar-me una anècdota del rodatge de la pel·lícula Born, de la qual és un dels protagonistes. D'aquella anècdota en vaig fer un conte i dilluns, a la presentació de Verba, non facta a Ordal, aprofitant que ell hi era, el vaig llegir. Del cinema a la literatura, cercle tancat. I un bon exemple que la cultura genera cultura. Diguin el que diguin, un poble que genera cultura és un poble lliure.

Verba, non facta a Can Rossell

Això de ser escriptor té coses curioses. De tant en tant algun lector em fa interpretacions dels meus propis contes que ni tan sols se m'havien acudit a mi. Sense anar gaire lluny, ahir, a la presentació de Verba, non facta a Can Rossell, a Subirats, la Neus Arnan, que em va fer d'amfitriona, va comentar que els meus contes són plens de petons. Si és que amb uns quants llibres i uns quants petons, les revolucions són imparables!

La llengua parlada

L’immigrant uzbek arriba a Barcelona. El català 1 se li adreça en espanyol. El català 2 se li adreça en espanyol. El català 3 se li adreça en espanyol. L’immigrant uzbek decideix aprendre espanyol. L’immigrant uzbek aprèn espanyol. L’immigrant uzbek descobreix el català. L’immigrant uzbek decideix aprendre català. L’immigrant uzbek s’adreça en català al català 1. El català 1 li contesta en espanyol. L’immigrant uzbek s’adreça en català al català 2. El català 2 li contesta en espanyol. L’immigrant uzbek s’adreça en català al català 3. El català 3 li contesta en espanyol. L’immigrant uzbek li diu que li pot parlar en català. El català 3 li diu que no pateixi, que no li fa res parlar en espanyol. L’immigrant uzbek continua parlant en català. El català 3 continua parlant en espanyol. L’immigrant uzbek vol deixar de ser un immigrant uzbek. L’immigrant uzbek vol ser un nou català d’origen uzbek. Bo i sopant, el català 1 pensa que, amb tanta immigració, el català es perdrà. Bo i sopant, el català 2 pensa que, amb tanta immigració, el català es perdrà. Bo i sopant, el català 3 pensa que, amb tanta immigració, el català es perdrà. Bo i sopant, l’immigrant uzbek que volia ser un nou català d’origen uzbek pensa que ja n’està tip, dels catalans. Si tant volen tenir una llengua normal, que facin el favor d’usar-la.

Un conte de Verba, non facta basat en fets reals que vaig escriure per esperonar els catalans a usar la llengua amb plena normalitat. Un conte que l'escriptor David Pagès i Cassú llegeix quan presenta el seu 500 raons per parlar català. Tot un luxe.

El conte al Diari Gran del Sobiranisme. 

Verba, non facta a Mataró

Amb la nova llei mordassa limiteu els drets d'expressió, reunió i manifestació, sí, però us heu descuidat el més important. El dret a llegir. I si llegim, pensem. I si pensem, actuem. I si actuem, caieu. I caureu. Gràcies per donar-nos un nou argument a favor de la independència i per elevar a la categoria d'instrument polític un simple Verba, non facta.

El convidat

La Sandra Balagué, amiga i periodista, ha obert un blog ben interessant i en una de les seves arrencades genials hi ha creat una secció que anomena El convidat, en la qual dóna la paraula a persones que pensa que poden aportar reflexions interessants. I ha estat tot un honor que, per estrenar la secció, m'hagi convidat a parlar d'allò que és per a mi la literatura. Aquí ho teniu.

Si és cert que la bellesa salvarà el món, buscar-la esdevé gairebé un deure, però un deure d’aquells que s’acompleixen amb fruïció. Els músics la troben en la melodia que els atrapa a plena nit. Els escultors, ja ho deia Miquel Àngel, en la figura oculta dins del bloc de pedra. Els pintors, en el traç involuntari que els obre un nova perspectiva. I els escriptors, en els mots que se’ns insinuen a cau d’orella mentre intentem, enfollits, reflectir-los en el paper. La bellesa és efímera i esmunyedissa, sí, però ens mostra la drecera cap a la utopia. I jo, tocat per les paraules i platònicament sabedor que a cada pas podem transformar la realitat social que ens envolta, me’n serveixo per buscar el viarany que ens meni cap aquell espai on la raó i els somnis es fan indestriables. Allà on les lletres prenen tot el sentit. On la cultura es fa poble. On la llengua es fa pont. On les llunes plenes, les esquenes nues, els punys alçats i les revolucions espontànies només s’esvaeixen per tornar a irrompre amb tota la passió d’un bes furtiu.

Si voleu llegir-ho en el seu blog, i de passada fer un cop d'ull a tot allò que comenta, podeu anar a aquest enllaç.

Les llistes úniques

Disculpeu-me, però no puc estar-me de dir-hi la meva.

Una llista realment unitària engrescaria d'allò més els convençuts, sí, i de ben segur que tota persona que tingués la independència com a prioritat política actual la votaria. D'acord. Però aquesta llista atrauria els indecisos? I atrauria els catalans -i són molts- que ja estan a favor de la independència, però per als quals aquesta no és la prioritat? Catalans que volen polítiques concretes i immediates per fer front a la crisi, l'atur, els desnonaments, la corrupció, la manca de democràcia real. Sí, ja sé que molts pensem que la independència és l'eina per buscar noves solucions a aquestes problemàtiques, però és possible que, en unes eleccions, una part important d'aquests catalans no es decantessin per la llista unitària, ans per alguna formació que els oferís respostes concretes a aquests temes. Conseqüència? La independència veuria reduït el seu suport electoral. I això no ens ho podem permetre.

A parer meu, l'única manera de no deixar escapar cap vot és que hi hagi diverses llistes independentistes, representants de les diferents sensibilitats ideològiques però, això sí, amb un programa compartit pel que fa a la manera de proclamar, construir i fer efectiva la independència. No seria una llista única. Serien llistes úniques. Úniques perquè serien les llistes que ens haurien de dur a la independència.

Ep, però facin el que facin els partits polítics, la nostra feina és seduir els indecisos. Una proposta concreta? Penseu en un indecís que conegueu i expliqueu-li per què la independència és l'única sortida per al país. Si tots els convençuts ho fem, hi serem més a prop.

Imperialistes en acció

Avui en Rajoy ve a explicar-nos tot allò que l'Estat espanyol ha fet per Catalunya. Però no cal, de debò. Només hem de repassar la història per saber-ho. Justament ahir vam presentar a Sabadell el llibre L'imperi de la llengua comuna, de Juan Carlos Moreno Cabrera, un bon recull de les polítiques imperialistes aplicades pel Regne d'Espanya en el terreny lingüístic. Del tot extrapolable a la cultura, el dret o l'economia. Gràcies pel detall, Gobierno de España, però no cal que vingueu a explicar-nos res. Els fets s'expliquen sols.

Verba, non facta a Girona

Ets a Girona per presentar Verba, non facta. En altres punts de la ciutat, dos escriptors cèlebres també presenten el seu llibre. Està plovent. A la llibreria, poqueta gent. I aleshores en David Pagès i Cassú et presenta d'una manera magnífica. Diu de tu que "saps tensar la corda de l'arc creatiu fins al punt just." I diu que "els teus contes són un instrument per valorar a distància el gran desconcert en què viu immers l'home del segle XXI, un instrument per valorar coses, per criticar-ne si cal... I per incidir i influir en coses que han de millorar." Impossible descriure-ho més bé. Llavors tu expliques el teu llibre, reivindiques el conte, en llegeixes uns quants. La gent riu, se sorprèn, aplaudeix. I tu penses que sí, que en el pot petit pot haver-hi la bona confitura.

Ressenya del llibre al Diari de Girona.

L'antic règim

Un cap d'estat imposat. Un govern que diu que votar és antidemocràtic. Uns tribunals a les ordres del govern. Una fiscalia al servei d'un partit. Una oposició que no s'oposa a res. Uns rupturistes que neguen una revolució pacífica. Uns mitjans de comunicació que desinformen. Un exèrcit que amenaça. Una oligarquia que ho controla tot. Algú realment pensa que el franquisme es va acabar?

Verba, non facta a Sentmenat

Anar a Sentmenat a presentar Verba, non facta i que hi assisteixi des d'un nen de dos mesos fins a una senyora de 81 anys. D'això se'n diu tenir un públic transversal. Els contes són per a totes les edats, sí. I el desig de voler transformar les coses -i aquesta és una de les especialitats dels contes-, també.

L'hora dels indecisos

Sense convocatòria oficial, amb pocs col·legis electorals i sovint lluny dels votants, amb una nul·la vinculació jurídica, suspès legalment, ridiculitzat per determinats partits polítics i mitjans afins, boicotejat, envoltat d'amenaces, coaccions, atacs cibernètics, informacions falses, rumors per propiciar l'abstenció, cues i pluja. I, tanmateix, més de 2,3 milions de catalans vam anar a votar. Orgullós del meu país. Ep, i de Sabadell, segona població en nombre de vots! Però no n'hi ha prou. Els partits han d'estar a l'alçada i la societat civil no pot afluixar. Que cadascú de nosaltres sigui capaç de fer veure a un indecís que la independència és l'única sortida. Hi sortirem guanyant tots.

Votem!

Avui sortiré al carrer amb els ulls humitejats i la papereta a la mà. I votaré. Votaré pels segadors i pels maulets. Votaré pels avis antifeixistes. Votaré pels que ja no hi són. Votaré per aquells que ens han salvat els mots. Votaré pels catalans del nord, els del sud, els de la franja de ponent i els de les illes. I votaré, sobretot, pels que han de venir. Perquè la nostra utopia sigui la seva realitat. Votaré. I votaré sí sí. Perquè ja ho deia Estellés. No podran res davant d'un poble unit, alegre i combatiu. Res.

I si parlem amb el veí de la Bisbal d'Empordà?

 

Tribunal constitucional? Quin tribunal constitucional? Els catalans no reconeixem l'autoritat de cap tribunal d'arrel franquista, sinó el dret dels ciutadans a decidir lliurement. Dissabte vam parlar-ne a Ràdio Bisbal i a la llibreria La Siglantana, on vam anar a presentar el llibre convidats pel Casal Estel Roig i per en Jordi Serra i Teixidor, que ens va fer una presentació fantàstica.

Entrevista a Ràdio Bisbal a partir del min. 10.

Entrevista a Ràdio Bisbal gravada per La Bisbal TV.

Recull de fotografies.

Escriptors per la independència

Mentre ells fan mans i mànigues per obstruir la democràcia, nosaltres ens organitzem pacíficament per poder votar. Mentre ells promouen una involució obscurantista, nosaltres fem una revolució de somriures. Mentre ells només saben dir que no, nosaltres només volem dir que sí. Mentre ells saluden amb el braç alçat, nostàlgics d'una època que enyoren, nosaltres, més de 700 escriptors, signem unes paraules per dir ben fort que els llibres ens fan lliures i que lliure volem el nostre país.

Podeu llegir-ho en aquest enllaç.

Verba, non facta a Sabadell

Sí, ja sé que el llibre es diu Verba, non facta, és a dir, Paraules, no fets, però jo, després de la presentació d'ahir a la Llar del Llibre de Sabadell, m'he quedat sense paraules. Bé, només en trobo una, de paraula. Gràcies. Gràcies als organitzadors. Gràcies a l'Enric Larreula. I gràcies a totes les persones que vau omplir a vessar la llibreria, que vau fer intervencions tan interessants, que el vau comprar i vau demanar-me que us el signés. Encara no m'ho crec. Espero que el llibre us faci passar una bona estona i, alhora, que us esperoni a reflexionar. Si és així, em sentiré plenament recompensat.

En aquest enllaç d'Òmnium i en aquest altre de la Llar del Llibre hi teniu un recull de fotografies de l'acte.

Ressenya al NEWT

Entrevista a Ràdio Sabadell a partir del min. 30.

Imperialisme panhispànic

 


L’imperi de la llengua comuna. Guia de l’imperialisme lingüístic espanyol

Juan Carlos Moreno Cabrera

Voliana Edicions, 2014

L’imperialisme s’ha fonamentat sempre en la creença que la pròpia nació té unes característiques intrínseques que la fan superior. Aquesta superioritat s’ha expressat en forma de dominació política i militar i ha anat acompanyada de la imposició de la llengua de la metròpoli. Amb el pas dels segles, l’esfondrament de les estructures imperials i la globalització han configurat un nou ordre mundial en què la dominació militar ha anat sent substituïda per la dominació econòmica. I això ha estat possible, en gran part, gràcies al paper dominant que encara tenen les llengües imperials en les antigues colònies, un paper que els atorga el fet de ser, a parer de l’imperialisme lingüístic, llengües superiors.

Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de Lingüística General a la Universitat Autònoma de Madrid, acaba de publicar L’imperi de la llengua comuna, un llibre que desgrana el discurs de la glotofàgia en què es basa la política lingüística espanyola, dins i fora de les seves fronteres actuals. Moreno explica els elements fonamentals d’aquesta ideologia: l’espanyol és intrínsecament millor que les altres llengües de l’Estat espanyol o de Sud-amèrica; és una de les més homogènies que hi ha; és l’única que entenen totes les persones d’aquests territoris, de manera que usar-ne una altra comporta divisió i endarreriment, i té un abast internacional que fa que invertir-hi generi beneficis econòmics, mentre que fer-ho en qualsevol altra no aporta res de bo.

A partir d’aquestes premisses, l’autor divideix el llibre en capítols dedicats als dominis filològic, polític, històric, ètnic, educatiu i econòmic de la llengua. Val a dir que és especialment remarcable l’habilitat de l’autor a l’hora de demostrar les contradiccions internes de l’espanyolisme lingüístic. Sense anar gaire lluny, aquesta ideologia nega l’existència d’un Estat espanyol multilingüe, amb els mateixos drets per a totes les llengües que s’hi parlen, ans situa l’espanyol com a única llengua comuna i preferent, deixant per a les altres un paper subordinat, fins i tot en les pròpies comunitats bilingües. Segons l’espanyolisme, cedir aquesta preferència lingüística a les llengües autonòmiques comportaria, no només uns costos econòmics innecessaris, sinó també l’enfrontament entre persones i el trencament de la nació espanyola. Tanmateix, quan aquesta mateixa ideologia es planteja el paper de l’espanyol a la Unió Europea o al món, tot canvia. Atès el rol predominant de l’anglès, aleshores exigeix amb contundència l’adopció de polítiques basades en el multilingüisme –sempre i quan  incloguin l’espanyol, no cal dir-ho. Ni els costos econòmics ni les possibles divisions que aquest multilingüisme pugui generar tenen, llavors, cap mena d’importància.

Aquest exemple i molts altres que l’autor exposa brillantment evidencien l’essència nacionalista del discurs panhispànic, una essència que els propis promotors del discurs neguen però que, en canvi, fan servir per desqualificar les polítiques de normalització lingüística dutes a terme en els territoris de l’Estat espanyol amb llengua pròpia. El nacionalisme banal de Michael Billig traslladat al terreny lingüístic. O la ciència –en aquest cas, la lingüística– al servei d’uns interessos polítics. Prenent les paraules de Moreno al final del llibre, “és una manipulació utilitzar termes i conceptes de la ciència del llenguatge per apuntalar i justificar mites, prejudicis i idelogies”. Cal denunciar-ho. I ell ho fa.

Lletres, tardor 14

Podeu llegir la ressenya en aquest enllaç de Lletres.

Tots plegats

  

“Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Valencia para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español que comporta.” L’afirmació, feta per l’expresident del govern espanyol Leopoldo Calvo-Sotelo l’any 1983, és tota una declaració d’intencions. De ben segur que seria difícil trobar una frase que ens permetés copsar millor l’essència oligàrquica, nacionalista, ètnica i perversa de l’Estat espanyol.

Oligàrquica, perquè el poder espanyol, ostentat pels mateixos cognoms des de fa dos segles, no ha tingut cap mena d’escrúpol a utilitzar les classes populars amb finalitats estrictament polítiques. No només van negar-se a adoptar les mesures socioeconòmiques necessàries per evitar que la gent amb menys recursos hagués d’emigrar a centenars de quilòmetres de casa seva, sinó que ho van voler fomentar per al bé de la nació única i indivisible.

Nacionalista, nacionalista d’estat, perquè el seu projecte és la imposició d’una identitat nacional, la seva, per damunt de les altres, que han de quedar relegades a particularitats regionals. I sent conscients, en el fons, que aquestes altres identitats també són nacionals i travessen les fronteres administratives que ells mateixos han creat. Perquè Catalunya i el País Valencià –i les Illes i la Franja– són ens integrants d’uns Països Catalans que neguen però que, amb el seu negacionisme, reconeixen implícitament.

Ètnica, perquè consideren que l’existència d’un sentiment identitari espanyol ha d’anar sempre acompanyat del desig de voler continuar formant part de l’Estat espanyol. Però no. Hom pot sentir-se català i espanyol o, fins i tot, espanyol a seques, i voler, tot i així, la independència de Catalunya, dels Països Catalans. El seu caràcter etnicista els traeix. El nostre tarannà és integrador, respectuós amb la diversitat, i ens permet mantenir qualsevol identitat, qualsevol llengua, i, alhora, apostar per un nou país on, precisament, no compti d’on venim, sinó cap a on volem anar plegats. Mantenir les arrels i mirar endavant no és només possible, ans necessari.

I perversa, perquè després d’expulsar de casa milions de ciutadans d’Andalusia, Múrcia i tantes altres regions espanyoles per la incapacitat de les seves classes dirigents de crear les condicions mínimes per al desenvolupament econòmic, aquestes mateixes classes dirigents, l’oligarquia corrupta, prepotent i feixistoide de l’Estat espanyol, pretén manipular els descendents d’aquells que es van veure forçats a emigrar tot dient-los que ells són els garants de l’espanyolitat de Catalunya. I s’equivoquen. Aquells que van venir de fora i els seus descendents han esdevingut, si ho han volgut –i així ho ha fet la immensa majoria–, catalans, sense haver de renunciar emperò als seus orígens. I molts d’ells aposten per un país millor, sense condicionants externs. Els sona Súmate?

Volem un Estat nou per poder fer un país millor. Que ens equivocarem en moltes coses? Possiblement, però ens equivocarem nosaltres, tots junts, nascuts aquí o vinguts de fora. I no, no haurem de triar entre ser catalans o espanyols. Podrem triar la nacionalitat catalana –aquella que ens neguen–, l’espanyola o ambdues. Ningú no ha de renunciar a res. D’això se’n diu poder decidir. I decidir és democràcia.

Directa, 16-10-14

També el podeu llegir en aquest enllaç del diari.

Homenatjant Companys

Ahir al vespre vaig fer de narrador en un itinerari guiat per diversos punts de Sabadell vinculats al president Companys, coincidint amb l'aniversari, avui, del seu assassinat. I l'acte em va fer pensar. Em va fer pensar en un home, un advocat laboralista, compromès amb les classes treballadores, amb el seu país i amb la democràcia. Un home que, pel fet de ser president de Catalunya, va ser capturat pels nazis i executat pels franquistes.

O sigui que sí, ja sé que estem tots plegats un pèl desorientats, amb això de la consulta alternativa i la ruptura de la unitat dels partits, però no s'hi val a badar. L'oponent és un estat implacable que té entre els seus objectius la nostra assimilació econòmica, cultural i lingüística. Però nosaltres som tot un poble, un poble que es mou, un poble que enraona, un poble que vol ser lliure. Abastar l'horitzó col·lectiu és a les nostres mans, així que tots endavant!

Notícia de l'itinerari al web de Sabadell per la Independència.

I si parlem amb el veí de Sant Sadurní d'Anoia?

Dimecres també vam presentar els llibres a Sant Sadurní d'Anoia, i la regidora de cultura, la Montse Medall, ens va donar una dada que ens va deixar d'allò més satisfets. Havia fet arribar I si parlem amb el veí del segon? a quatre persones indecises i, d'aquestes, tres li havien dit que s'havien acabat decidint pel sí! Tot i que, poc conformistes de mena, vam pensar que encara queda feina per fer. Hem de convèncer la quarta.

I si parlem amb el veí de Sant Llorenç d'Hortons?

Sí, ja ho sabem, la independència per la qual estem treballant és la del Principat de Catalunya, però no hem de deixar de banda ni un instant la resta dels Països Catalans, uns territoris que volem, també, que s'hi acabin sumant. Perquè l'estat espanyol ho té ben clar. Què són els atacs constants a la llengua, la cultura, els mitjans de comunicació i el sistema educatiu a les Illes, el País Valencià o la Franja, sinó un intent d'esquarterar una nació catalana que ells també saben ben completa? Ahir en vam parlar al casal d'avis de Sant Llorenç d'Hortons, bo i presentant I si parlem amb el veí del segon? i 22 contes a la vora de la independència. I avui és 9 d'octubre. Bona Diada del País Valencià!

I si parlem amb el veí de Sabadell i li ensenyem l'exposició?

Que els Drapaires d'Emmaús, que treballen per un món millor, pensin que el teu llibre pot servir per fer un país millor i decideixin convertir-lo en una exposició, no té preu. Ahir vam inaugurar-la i, de passada, vam aprofitar per tornar a presentar el llibre. I les intervencions dels assistents van ser especialment interessants! Resumint-les, no volem la independència per canviar de bandera, sinó per fer del canvi una bandera.

Verba, non facta

El conte, sobre el qual s’ha basat la tradició oral, ha permès a la humanitat explicar la realitat, vestir-la o, fins i tot, transformar-la. Sense el conte, la literatura universal no seria la mateixa. Quants grans escriptors han excel·lit, també, en el conte! A casa nostra, sense anar tan lluny, n’hi ha hagut a cabassos. Tanmateix, el conte continua sent un gènere infravalorat, un gènere considerat menor. Escrius contes? Contes per a nens? No, per adults! Ah, contes eròtics? No, contes de tota mena! Contes, relats, narrativa breu... Sempre calen uns quants noms per aclarir què és el conte, aquest gènere amb una idiosincràsia única, amb unes característiques genuïnes que el diferencien clarament de la novel·la. Ja estan bé, els contes, ja, però de cara a publicar llibres hauries de pensar a escriure una novel·la... Sí, publicar contes no és fàcil, i costa trobar editors valents que hi confiïn. I jo, què voleu que us digui, estic tocat pel conte. El conte em permet descriure fets reals i reinterpretar-los a la meva manera, amb l’afegitó a voltes subtil d’uns ideals polítics, un compromís lingüístic o un simple onirisme utòpic dels quals no m’amago. El conte, i més encara el conte breu –la màxima expressió de l’essència del conte, a parer meu–, no és un plat de menjar ràpid, ans un tastet del qual cal extreure’n incomptables perspectives. Més de les que l’autor és capaç d’imaginar.

Per tot plegat, Voliana Edicions m'acaba de publicar el recull de contes Verba, non facta. Ep, i el pròleg és de l'Enric Larreula, un dels meus referents literaris! Tot un honor, i més quan et diu que "aquests contes, com que són tan curts, divertits i sorprenents, quan comences a llegir-ne no trobes el moment de deixar de fer-ho, i penses va, un altre conte i prou... I al final, tot i que creies que el llibre et duraria dos o tres dies, te l’acabes d’una tirada, perquè hi quedes enganxat i no trobes la manera de deixar de llegir." Si el llegiu i esteu d'acord amb aquestes paraules, em sentiré ben satisfet.

 Vídeo promocional de Verba, non facta

Gràcies

Dos germans del meu avi van anar a la guerra i no en van tornar, víctimes del feixisme espanyolista. Van ser dos dels milers de desapareguts que va deixar la guerra. Desapareguts, sí, però no pas oblidats. Perquè dissabte, en un acte al memorial de les Camposines, a la Fatarella, els vam homenatjar. Perquè van donar-ho tot pel poble i per la classe treballadora. Perquè van cridar un cop rere l'altre que no passarien. Perquè gràcies a ells, i als nostres avis, el país és on és. Gràcies.

I si parlem amb el veí del segon?, l'exposició

Els amics dels Drapaires d'Emmaús de Sabadell, sempre amb l'afany d'aconseguir un món millor, han volgut dir la seva en aquests moments històrics tot reflexionant sobre quin és el país que volem construir. I, per fer-ho, han optat per convertir I si parlem amb el veí del segon? en una exposició. No cal que us diguem que, per a nosaltres, ha estat simplement fantàstic. Podem regalar el llibre als indecisos o, si són de Sabadell, també podem convidar-los a visitar l'exposició. La nostra modesta aportació a la campanya. Perquè volem arribar a totes les llars. Perquè volem escoltar totes les opinions. Perquè volem fer un país de bell nou. Perquè volem tenir un país millor.

Fes-te'n

Avui el president signa el decret que convoca la consulta sobiranista. I tot seguit el govern espanyol presentarà un recurs d'inconstitucionalitat que suposarà, de ben segur, la suspensió cautelar del decret. Però el poble català vol votar i cap govern ni cap tribunal pot impedir-ho. Qui vol formar part d'un estat que nega la democràcia? Hem de continuar explicant el país que volem i, sobretot, hem d'escoltar quin és el país que volen aquells que no veuen clara la independència. Escoltar, compartir, construir, cohesionar. Aquesta és la feina dels voluntaris. Feu-vos-en!

I si tornem a parlar amb el veí de Castellar del Vallès?

Ahir vam ser a Castellar del Vallès per presentar de nou I si parlem amb el veí del segon?, en un acte en què també va prendre part Pere Pugès, un dels impulsors de l'ANC. Fantàstiques, la seva intervenció, la feina que estan fent des de l'entitat i la fermesa amb què estan liderant aquests moments històrics. Ahir, que precisament es commemoraven els 300 anys de la caiguda de Cardona, l'últim bastió de la resistència del Principat davant les tropes borbòniques. Ahir, que va tenir lloc el referèndum a Escòcia, un esdeveniment que ens hauria agradat que hagués anat d'una altra manera, però que ha fet palès que votant la gent s'entén.

Bona diada nacional!

Fa 300 anys van intentar anihilar un poble, una llengua, una cultura, una història. Però no van aconseguir-ho, i avui, nosaltres, nascuts aquí o vinguts de fora, sabent-nos hereus d’aquells que defensaren Barcelona, sortirem al carrer per prendre allò que és nostre. Diuen que la Història l’escriuen els vencedors. Teniu ganes d’escriure?

Garrotins

Una de les coses del país que sorprèn més a les persones que vénen de fora i hi tenen cert contacte amb profunditat és l’enorme vitalitat de la cultura popular catalana. Castellers, diables o gegants omplen les festes majors de pobles i ciutats i les noves generacions se’ls fan plenament seus. Un vessant menys conegut d’aquesta cultura d’arrel popular és, però, el cant improvisat, que els darrers anys ha pres força volada. Anit passada, a les barraques de Sabadell, vaig fer de jurat del concurs de garrotins, una de les variants d’aquest cant improvisat. I tot i que haver de “jutjar” puntuant els participants, valorant la rima, la mètrica, la llengua i la música emprades, no és tan divertit com gaudir-ne d’espectador, l’experiència em va permetre veure fins a quin punt el nostre és un país amb una espontaneïtat creadora fantàstica. Endavant les atxes!

Superdictat

Que els amics de la Plataforma per la Llengua m’hagin conVidat a llegir les paraules del superdictat que organitzen per la Festa Major de Sabadell ha estat tot un luxe. Ep, i no eren paraules fàcils, per als participants! Perquè no deVeu pas fer serVir constantment fènyer, assaïnet o mesohalòbia, oi? Aquesta és una de les gràcies de la iniciatiVa. Repassem paraules força conegudes –tranquils, que la majoria ho eren– i, de passada, n’aprenem de noVes, algunes de les quals podem incorporar al nostre lèxic quotidià, enriquint així un xic la nostra llengua. Bé, i també Va haVer-hi paraules aparentment fàcils que algú fa Veure que no entén: consulta, autodeterminació o independència. Us sonen?

Fent campanya a Sentmenat

Ahir vam omplir la sala noble de la biblioteca de Sentmenat per parlar del país. Ara toca omplir els carrers de Barcelona per fer que el país parli. Que parli votant.

El pla V

El país no té pla B. El país només té pla V. V de Via catalana. V de Volem Votar. V de Vinga, Va, apunteu-Vos-hi que hem d’omplir a Vessar Barcelona! I, sobretot, V de Victòria. El nostre objectiu. El pla V és a les Vostres mans.

Reptes independentistes

Per a molts sobiranistes, la independència és un objectiu en si. Ep, i em sembla completament respectable! Però per a mi no ho és. A parer meu, la independència ha de ser el mitjà a través del qual hem d’assolir un objectiu més ambiciós, el de fer un país realment nou. No n’hi ha prou amb canviar de bandera. Si volem independitzar-nos de l’Estat espanyol no ha de ser per repetir els seus vicis, la seva burocràcia, la seva incompetència i la seva nul·la qualitat democràtica. La independència és l’oportunitat de començar de zero en molts aspectes. Triar el model d’estat, decidir si volem formar part de la Unió Europea o no, aprofundir en la democràcia participativa, gestionar els nostres recursos econòmics, ser estrictes en garantir la transparència pressupostària del Govern, exigir la priorització de polítiques socials, garantir l’equilibri mediambiental, limitar els poders financers, plantejar-nos si realment ens cal un exèrcit, normalitzar la llengua i la cultura sense interferències alienes, apostar per la diversitat. Segurament ens equivocarem en moltes coses, però almenys serem nosaltres els que ho estarem fent. Aquest és el gran repte que ens plantegem. Potser a algú li sona a utòpic, i ho entenc. La independència equival a incertesa, sí, però qui prefereix la certesa de formar part d’un Estat espanyol fallit?

Ah, i pel que fa a la consulta, voler organitzar-la sense trencar la legalitat espanyola és com voler fer una truita sense trencar cap ou. I nosaltres volem una truita catalana!

Identitaris

Quan els membres de Societat Civil Catalana van reunir-se amb el president, li van comentar que la majoria de catalans (un 70% segons els estudis publicats) també se senten espanyols i que, per tant, no volen la independència. Interessant reflexió, sobretot tenint en compte que prové d’una entitat que es declara no nacionalista i no identitària. Hi pot haver un argument més identitari que el que proclama que el teu posicionament davant la independència està completament condicionat pels teus orígens? Segons ells, si també et sents espanyol, per força has de voler que Catalunya continuï formant part de l’Estat espanyol. Però no. Els mateixos estudis indiquen que hi ha molts catalans que, tot i que continuen sentint-se també espanyols, no dubten a posicionar-se a favor de la independència. Voler mantenir les arrels personals i anhelar un país nou, obert, divers i respectuós és perfectament compatible. Perquè el que compta no és d’on venim, sinó cap a on volem anar. L’independentisme no és excloent. Els excloents són ells.

Enraonar

Fa un parell de setmanes el diari espanyol El País va publicar un article que començava amb una referència al meu llibre I si parlem amb el veí del segon?, un exemple, segons l’autora, de la pressió a què estan sotmesos els unionistes a Catalunya. I és que es veu que voler parlar –repeteixo, parlar– amb algú que no veu clar això de la independència ja és una manera de pressionar-lo. Sincerament, no sé què es pensen que vol dir parlar, però per a mi no és res més que un intercanvi d’idees, amb normalitat, educació i respecte. Potser per a ells, per als espanyolistes, tan avesats a imposar el seu criteri, parlar equival a amenaçar. A parer meu, però, el diàleg és el fonament de la democràcia, allò que ens fa ser una societat plena.

I la setmana passada, Arcadi Espada, en el seu blog en un altre diari espanyol, El Mundo, utilitzava la portada del llibre per vincular l’independentisme amb el cas de corrupció de Jordi Pujol i per remarcar, en un gest clàssic del totalitarisme ideològic, que els unionistes són els que tenen la raó. Una bona actualització de les veritats absolutes del franquisme.

Article d'El País.

Apunt del blog d'El Mundo.

Eficàcia per la llengua

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català

Francesc Marco Palau

Editorial Base, 2014

Estudiar àmbits concrets, identificar els agents que hi poden incidir, fixar-se objectius realistes i treballar amb constància i rigorositat per tal d’assolir-los. Aquest va ser, de manera esquemàtica, el plantejament que va dur a una colla de graciencs a constituir la Plataforma per la Llengua. Vint anys després, l’entitat s’ha consolidat com un referent indiscutible en el camp del foment del català. L’etiquetatge, la retolació comercial, la universitat, el cinema, el lleure, l’empresa, l’ensenyament o l’acollida de persones nouvingudes són algunes de les àrees en les quals s’ha especialitzat i on ha aconseguit èxits destacats. Si haguéssim de resumir la manera de treballar de la Plataforma per la Llengua en una sola paraula, aquesta seria, sens dubte, eficàcia.

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català és el títol del llibre que acaba de publicar Editorial Base i que repassa la història de l’entitat des dels inicis, des de la formació, a començaments dels noranta, de l’Esbarzer, el col·lectiu d’on sorgiria l’embrió de la Plataforma per la Llengua. Escrit per Francesc Marco Palau, historiador, col·laborador de diversos mitjans de comunicació i membre de l’Executiva de l’entitat, el llibre fa palès, ja d’entrada, la voluntat dels fundadors de l’organització de donar continuïtat a la tasca desenvolupada anteriorment per la Crida. Calia una entitat que treballés pel català i que combinés l’acció de carrer amb la recerca de resultats concrets. I això és el que van fer. L’autor ens parla de les primeres campanyes, del pas a la professionalització de l’estructura organitzativa, de les relacions amb el conjunt de l’associacionisme i amb les institucions i, lògicament, del paper que té en l’actual procés sobiranista. El llibre, extremadament ben documentat, curull de referències i, tanmateix, de lectura fàcil, ens endinsa en la manera de treballar de la Plataforma per la Llengua i ens permet entendre per què ha esdevingut un actor essencial en la defensa del català. Així ho avalen els nombrosos guardons que ha rebut, com el Premi Nacional de Cultura, el Premi Voluntariat o el Premi del Consell Nacional de la Joventut, entre d’altres.

El llibre també fa un reconeixement merescudíssim a Martí Gasull, fundador i principal ideòleg de l’entitat, que va perdre la vida al Nepal. Prenent les paraules de Francesc Marco, “Martí Gasull, al capdavant de l’ONG del català, havia actualitzat el discurs de resistència lingüística pel de modernitat i valor. (...) Gasull sabia que calia sumar: sumar actituds, punts de vista, parlants, voluntaris i sinergies. Per ell, calia fer de la llengua un element que assegurés la igualtat d’oportunitats i que acollís els nouvinguts.” Seria difícil trobar una manera millor de descriure el seu pensament i el de la Plataforma per la Llengua.

Plataforma per la Llengua. 20 anys defensant el català no és només un llibre imprescindible per conèixer l’entitat, sinó també una eina ben útil per acostar-nos a un model organitzatiu d’èxit, que pot servir de referent per a entitats socials de molts altres àmbits. Amb uns 7.500 socis i diverses delegacions arreu dels Països Catalans, la Plataforma per la Llengua és un exemple per a totes aquelles persones que volem que el català esdevingui una llengua plenament normal. La constatació que els somnis i la feina ben feta poden anar de bracet.

El Singular, 21-7-14

També podeu llegir-lo al web d'El Singular. 

I si encara parlem un cop més amb el veí de Sabadell?

Ahir vam tornar a presentar I si parlem amb el veí del segon? a Sabadell. Va ser en el sopar d'estiu d'ERC al pati de l'Aliança Francesa. L'acte el va presentar l'amic Juli Fernàndez, i el diputat Pere Aragonès també va presentar el seu llibre, Les coses del BOE, un llibre per descobrir de quina manera l'Estat espanyol llença els diners públics. Un exemple? L'exèrcit espanyol es va gastar 145.877,60€ en els jardins de la seu del Centro Nacional de Inteligencia. Francament, vist això, potser no en són pas tant, d'intel·ligents.

Notícia al web d'ERC Sabadell.

I si parlem amb el veí de La Prua de Can Benet?

Anar a presentar I si parlem amb el veí del segon? a una població de 70 habitants i que mig poble hi assisteixi. Això és el que ens va passar ahir a La Prua de Can Benet, al Penedès, on vam presentar-lo amb la bona amiga Neus Arnan conjuntament amb el recull 22 contes a la vora de la independència. En el pot petit hi ha la bona confitura. Des de les grans ciutats fins als pobles més petits amb l'objectiu d'anar creant un país de bell nou.

300 anys després, els catalans decidim

Que et convidin a fer una xerrada sempre és un luxe. Que sigui en un monestir del segle XII encara ho fa més atractiu. I que sigui per parlar del tricentenari, no té preu. Ahir vaig ser a Santa Maria de Gualter i aquestes són algunes de les reflexions que hi vaig fer mentre el sol es ponia entre unes parets gairebé mil·lenàries.

Parlar del tricentenari és parlar de dues dates, el 1714 i  el 2014, i del paral·lelisme entre una i l’altra. El 1713, amb la signatura del Tractat d’Utrecht, els catalans de l’època –o si més no les seves classes dirigents– van haver de decidir. Van haver de triar entre la rendició o la resistència. I van optar per resistir. I no ho van fer per pura rauxa, sinó perquè intuïen les conseqüències de sotmetre’s al Borbó. No debades, mig segle abans Lluís XIV, avi de Felip V, fruit del Tractat dels Pirineus, havia abolit les institucions catalanes a la Catalunya Nord, hi havia introduït nous impostos i hi havia prohibit l’ús del català. Efectivament, amb la desfeta de 1714, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta amb l’objectiu de fer desaparèixer la nació catalana. Però no ho va aconseguir. La Renaixença, la Mancomunitat o la República van fer palès que la voluntat de ser del poble català continuava existint. De fet, devem ser l’anomalia política més gran d’Europa, ja que seria difícil trobar una altra nació que, tot i no disposar d’estat propi, mantingui una consciència nacional tan nítida, una llengua que, si bé minorada, en cap cas no és minoritària, i un anhel tan clar d’esdevenir un nou estat independent. Les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament, les campanyes difamatòries promogudes per partits espanyolistes i la sentència del Tribunal Constitucional espanyol, sumades a les negatives a parlar d’un pacte fiscal o del dret a decidir, han empès una part important dels catalans del Principat cap a l’opció independentista. En poques paraules, una manca total de cultura democràtica per part de l’Estat espanyol, oposada a la que mostra el Regne Unit envers Escòcia. Les reivindicacions del dret a decidir i de la independència han anat sumant adeptes en diverses fases. Primer, els que ho han fet per motius estrictament identitaris; després, els que s’hi han afegit per motius econòmics i, finalment, els que han fet el pas moguts per motius estricament ètics. Farts que ens diguin qui hem de ser, com hem de parlar i de quina manera hem de gestionar els nostres recursos. Mentre l’espanyolisme només té el discurs de la por, sense cap fonament real, l’independentisme s’ha bastit d’arguments contrastables que evidencien la viabilitat econòmica, política i social d’una Catalunya independent. I, per sobre de tot, el plantejament que volem fer un país del tot nou, on no compti d’on venim, sinó cap a on volem anar. L’independentisme no és etnicista, sinó integrador, perquè la independència beneficia tots els catalans, independentment de l’origen, del sentiment de pertinença que tinguin –és possible sentir-se, també, espanyol, i voler la independència del país– o de la llengua que parlin. La independència és un repte col·lectiu incomparable i si aquesta és la decisió del poble català, l’Estat espanyol no la pot aturar.

A la Trobada d'Escriptors de Girona

Amb el conseller Ferran Mascarell i Eliana de Freitas

Aquest matí s'ha dut a terme a Girona, organitzada per El Punt Avui, l'ANC, Òmnium i l'AMI, una trobada amb una seixantena d'escriptors que hem escrit llibres sobre la independència. Joan Francesc Mira, en la conferència que hi ha impartit, ha fet una reflexió d'allò més interessant. La gran majoria de processos d'independència que han tingut lloc a Europa s'han iniciat amb la recuperació de la llengua pròpia i amb la consolidació de la creació literària. La llengua i la literatura sempre al capdavant!

Notícia al web d'El Punt Avui TV.

I si parlem amb el veí d'Igualada?

Ahir vam ser a Igualada per presentar I si parlem amb el veí del segon? i en acabat l'acte, mentre signàvem exemplars del llibre, en Toni em va fer adonar d'una cosa. Has vist la data que estàs posant a les dedicatòries? La data? 1-7-14.

Entrevista a El Punt Avui TV.

 

Tertúlia -1a part i 2a part- a El Punt Avui TV.

Voluntaris per la llengua

És innegable, que els Borbons progressen. Fa 300 anys no sabien cap paraula en català, l'altre dia ja va dir 'Moltes gràcies' i ahir va llegir un discurs que devia estar en transcripció fonètica. A aquest pas, d'aquí a milions d'anys sabran mantenir converses senceres. Que ser rei no és fàcil, eh? Els plebeus, en canvi, tenen l'oportunitat de practicar el català apuntant-se al Voluntariat per la Llengua. Ahir, per exemple, un sabadellenc amb una samarreta d'Elx va anar a Sentmenat a parlar amb tot de nouvinguts del Magrib i de Mali que volen aprendre la llengua d'aquest indret que hom anomena Països Catalans. Catalanoparlants habituals, no els ho poseu difícil i feu el favor de parlar-los en català, si us plau!

Per cert, parlant de llengua, tot seguit podeu llegir l'entrevista que em van fer la setmana passada al NEWT.