Encara hi ha País

I tant que sí. Malgrat 300 anys, malgrat Espanya, malgrat la repressió, malgrat el blaverisme, malgrat el PP i el PSOE, malgrat la Comunitat, malgrat la destrucció del medi, malgrat el secessionisme lingüístic, malgrat la Generalitat Valenciana dels Zaplana i els Camps, encara hi ha País. I és així gràcies a Acció Cultural del País Valencià i a la Federació Escola Valenciana i a l’Eliseu Climent i en Diego Gómez i en Ferran Suay i en Raimon i Obrint Pas i en Feliu Ventura i tants altres que, dia rere dia, fan país. Per això avui, 771 anys després de l’entrada de Jaume I a València, encara hi ha País: País Valencià. Bona Diada!

Traduccions i interpretacions

Segurament heu sentit parlar d'un "indi" anomenat Brau Assegut. O potser, fruit del marc referencial dominant espanyol, el coneixeu com Toro Sentado. No ser un país lliure té aquestes coses... En tot cas, Brau Assegut és un personatge històric ben real. Nascut entre els hunkpapa, un dels set grups que conformaven la nació Lakota o Teton, des de ben jove va destacar com a guerrer i com a Wicasha wakan -un mot que podem traduir aproximadament com "home espiritual"- i va esdevenir un mite a la batalla de Little Big Horn, en la qual va liderar la coalició de sioux (els lakotes eren una de les set nacions sioux), cheyennes i arapahoes que va derrotar el 7è de cavalleria de l'exèrcit dels Estats Units. La seva gesta va ser duta al cinema -tornant als marcs referencials, des d'un punt de vista proamericà i antiamerindi, com us podeu imaginar- i aquest fet li va donar fama universal.

Amb aquesta llarga introducció simplement volia arribar a formular una pregunta: no us sobta que un amerindi que va viure a les grans prades d'Amèrica del Nord, on els braus eren animals desconeguts, dugués per nom Brau Assegut? A mi, que sempre he sentit una atracció indescriptible pel poble lakota i, no cal dir-ho, per les llengües, va cridar-me l'atenció aquest fet, de manera que vaig decidir remenar-hi una mica. Doncs bé, resulta que el nom original, en lakota (una llengua del grup siouan), era Tatanka Iyotake. Tatanka vol dir bisó mascle -el lakota té una paraula específica per al mascle i una altra per a la femella, pte- i iyotake vol dir ajagut. Per tant, podem traduir-li el nom com Bisó Assegut o Bisó Ajagut, però en cap cas com Brau Assegut. Així doncs, com vam arribar a donar-li aquest nom? Coses de les traduccions.

El nom català ens ha arribat, passant per l'espanyol, des de l'anglès: Sitting Bull. A primer cop d'ull, Sitting Bull equival a Brau (bull) Assegut (sitting). Tanmateix, els traductors espanyols van obviar un detall essencial: bull, certament, significa brau, però també és l'abreviatura de bull buffalo. En anglès, s'afegeix bull davant del nom d'alguns animals per indicar-ne el gènere; per tant, bull buffalo vol dir bisó mascle, és a dir, literalment, tatanka. Així doncs, la traducció correcta seria, tal com dèiem, Bisó Ajagut, un nom ple de sentit si tenim en compte que el bisó era un animal central en la vida dels lakotes i de tots els pobles de les grans prades.

On vull anar a parar amb tot plegat? Doncs que cada llengua és un món, cada llengua es construeix en funció de l'entorn que ha de descriure i crea mots en funció de les seves necessitats. Per als lakotes, el bisó era l'animal central de l'existència (com el cavall per als gautxos), de manera que tenien paraules diferents per descriure el mascle i la femella. Els anglesos, per la seva banda, van idear el mot bull per diferenciar entre els gèneres d'alguns animals, fins al punt que, en determinats contextos, es permeten el luxe de prescindir del nom de l'animal i utilitzen bull a seques. Per últim, els espanyols, segurament obsessionats amb els toros, els veuen fins i tot allà on no hi són... En definitiva, cada llengua és una manera única d'interpretar la realitat i, per tant, són una font incomparable de diversitat, un patrimoni col·lectiu que hem de saber preservar i del qual hem d'aprendre, sobretot, a gaudir-ne. I és que si ens limitem a traduir, a donar per bones les equivalències literals entre llengües, si deixem que el corrent uniformador se’ns endugui, perdem una pila de matisos, d’alternatives, o, com en el cas de què acabem de parlar, fins i tot arribem a conclusions sense cap mena de sentit.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 2/10/09

Portet i l'aristocràcia de les idees

Benvolgut senyor Portet, vostra actuació a Sabadell fou antològica, i no només per les constants referències a tan noble ciutat, indubtablement merescudes, puix de ben segur que aixecaria l’admiració dels profans si fos prou coneguda ultra l’estany de Salses, ni tampoc per la subtil bellesa de vostres franques melodies, inspirades en l’entonació pletòrica que els ànecs famolencs, membres indiscutibles dels grups corals de l’Usbekistan parisenc, fan de l’himne secret ucrainià, ans per tot plegat junt amb l’encadenament de mots sensats i irrefutablement amoralistes que acompanyen, si no és a l’inrevés, les peces del vostre repertori, o, fins i tot, i si disculpeu l’atreviment, les prologuen, i que ens permeten copsar l’innegable ultratge que la plebs, forques a la mà, infligiria sobre la intel·lectualitat inconscient de la capital dels tres turons, de manera que endavant, que sou un artista, que aquest país es fa gran amb pensadors com vós, i que si trobeu aquest text un pèl desordenat és perquè no sé on cau el punt en el teclat, deixeu-me que ho miri, calleu, que ja el tinc, i aquí va.

"La meva terra és com un parrac grapejat"

Vídeoclip d'"Homes i dones del cap dret"

La llibertat per bandera

No fa pas tant, veure estelades als balcons en les dates assenyalades era encara un fet gairebé anecdòtic. Ara, però, la bandera independentista ha esdevingut ja un dels símbols més tangibles d’un país que se sap lliure i que, simplement, i de manera cada vegada més desacomplexada, vol assolir la plena normalitat.

Les incomptables plataformes sobiranistes, la creixent afluència a les manifestacions independentistes o la convocatòria de referèndums en diverses poblacions del país són mostres d’aquest anhel de llibertat que sempre ha definit el nostre poble. I en tots els contextos, l’estelada, ideada fa més d’un segle, n’és el símbol principal.

Precisament, el llibre Cent anys d’estelada. Un segle d’iconografia independentista, que recentment ha publicat la Comissió 100 anys d’Estelada, fa un meticulós repàs històric que ens permet conèixer els orígens, l’evolució i la consolidació de l’estelada o, tal com la defineix Toni Strubell en el pròleg, la bandera de la llibertat. No us el perdeu.

La nit i el número vuit

La darrera vegada que vaig ser a Euskal Herria van explicar-me una anècdota que va semblar-me molt interessant. Es veu que un bertsolari, un d’aquells genis de la paraula que practiquen el cant improvisat, conta durant les seves actuacions que, en moltes llengües europees, les paraules nit i vuit comparteixen una bona pila de lletres. És el cas de les romàniques, com el català, nit i vuit; l’occità, nuèch i uèch; el francès, nuit i huit; l’espanyol, noche i ocho; el portuguès, noite i oito; o l’italià, notte i otto; o bé de les germàniques, com l’anglès, night i eight; o l’alemany, nacht i acht. Aquest patró, tanmateix, no es compleix en llengües lingüísticament més llunyanes, com per exemple l’èuscar, i per aquest motiu el bertsolari ho explica amb orgull, que ja se sap que aquestes particularitats genuïnes sempre fan gràcia.

La veritat és que no n’he trobat l’explicació, però suposo que rau en el fet que les llengües en què es produeix aquesta coincidència deriven d’una mateixa branca de la llengua indoeuropea, en la qual ambdós mots devien ser, també, similars. En tot cas, és un fet prou curiós, oi?

Teniu monedes de 0,034812€?

A la plaça Sant Jaume d’una bonica població vallesana hi ha un pàrquing a l’entrada del qual hi trobem el rètol informatiu que mostro a la fotografia. Deixant de banda el fet que el rètol compta amb traducció a l’espanyol, fos pas cas que un ciutadà del món -perquè tots saben parlar espanyol, ja ho sabeu- vingués per aquests verals i es pensés que “Preu per minut” vol dir “Pollastre a l’ast”, el que realment va cridar-me l’atenció va ser, precisament, el preu per minut: 0,034812€. Sí, ja sé que no és l’únic pàrquing que fixa aquests preus, però a mi, què voleu que us digui, em sorprèn. I és que en veure-ho, vaig pensar que si un dia se m’acut d’entrar-hi i, un cop dins, m’adono que m’he descuidat quelcom i vull sortir-ne al moment, quant hauré de pagar???? 0,03€? No, i ara, no voldria pas estafar els propietaris del pàrquing, que potser van curts de doblers! 0,04€? Tampoc no és això, que prou diners regalem ja a un estat que no és el nostre! En definitiva, crec que, per tenir la consciència tranquil·la, necessitaré l’import exacte. O sigui que, si us plau, quan trobeu una moneda de 0,034812€, digueu-m’ho! Gràcies.

Sumant amb la FOLC

La Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana (FOLC), amb seu a Tortosa, és l’espai de confluència de les entitats que treballen per la llengua arreu dels Països Catalans. La voluntat de la FOLC és afavorir l’intercanvi d’experiències entre les entitats que l’integren -més d’una setantena- i, alhora, promoure iniciatives pròpies encaminades a normalitzar el català en tots els àmbits socials.

Doncs bé, Tallers per la Llengua acabem d’adherir-nos-hi i esperem, des d’una posició més aviat modesta, aportar-hi la nostra particular manera de treballar, fonamentada no només en la sociolingüística, sinó també en la psicologia i la pedagogia. Així d’entrada, ja ens hem ofert per treballar en la comissió d’immigració, bo i incorporant-hi el nostre Taller d’Acollida Lingüística.

Potser només serem com una gota en l’oceà, però ja se sap que, sense gotes, l’oceà no existiria.