dilluns, 6 d’agost del 2012

Cap a l'esquerra


Els diversos Governs dels Països Catalans estan en mans de partits de dreta o centre-dreta; l’estat espanyol, el que ens ocupa i espolia, és un clar exemple d’allò que podem anomenar la dreta dura; la Unió Europea, amb Alemanya al capdavant, està regida per posicionaments conservadors; el Fons Monetari Internacional, amb els seus plantejaments neoliberals, es permet el luxe de donar lliçons de política econòmica talment com si tinguessin la veritat absoluta... Tot sembla indicar que girem cap a la dreta. La dreta es veu afavorida, ja no només per aquells que se’n declaren obertament partidaris, sinó també per aquells altres que, bo i fent bandera d’un centrisme liberal i no intervencionista o, fins i tot, d’un apoliticisme total, fan que amb la seva inacció sociopolítica les coses es quedin com estan. Si no prenc partit per ningú, guanyaran els més forts. I els més forts són les grans corporacions i els grans patrimonis. En poques paraules, la dreta. La dreta té, doncs, totes les de guanyar.

Emperò, si adoptem una perspectiva històrica ens adonem que la societat s’ha anat desplaçant ideològicament cap a l’esquerra: molts dels postulats que inicialment eren patrimoni exclusiu de l’esquerra –sufragi universal, llibertat d’expressió, reunió i manifestació, dret de vaga– ja no són qüestionats per ningú amb dos dits de front, ans al contrari, són la base de les anomenades democràcies occidentals; d’altres –redistribució de la riquesa mitjançant polítiques fiscals, serveis públics, cobertura social– han estat tolerats pels governs de dretes durant una pila d’anys, si bé ara, aprofitant el col·lapse del pilar central del seu propi sistema econòmic, el mercat, pretenen suprimir-los descaradament. No s’hi val a badar. Les fites socials assolides com a treballadors han estat fruit de lluites intenses, de passos lents però ferms, i no hi podem renunciar de cap de les maneres. Com poden treure’ns de la crisi aquells que ens hi han portat? Que no aprofitin la crisi per retallar els nostres drets i construir una societat a mida per als seus interessos. I, sobretot, que no ens intentin fer creure que la culpa de tot plegat la tenen les despeses socials. Hem de continuar construint alternatives des de l’esquerra. Sapiguem fer-nos continuadors d’allò que d’altres van aconseguir per a nosaltres. Continuem movent-nos cap a una societat més justa i equitativa.

dissabte, 14 de juliol del 2012

Els Balcons per la Independència


No fa gaire, veure estelades penjades als balcons era quelcom poc habitual, fins i tot en diades assenyalades. Ara, però, el fet s’ha normalitzat i moltes finestres i balcons del país llueixen cada dia la bandera. Si fins i tot en venen a les merceries! Hi ha hagut, doncs, un canvi de mentalitat envers la independència, que ha passat de ser una opció política minoritària percebuda com a radical a esdevenir l’alternativa preferida al marc legal vigent. L’Assemblea Nacional Catalana, els Municipis per la Independència o la Marxa per la Independència són mostres d’aquesta normalització de l’independentisme. I és que de raons no ens en falten. L’objectiu no és fàcil, certament, però qualssevol esforços que es facin orientats a aconseguir un país lliure són del tot imprescindibles.

És en aquesta línia que vull proposar un petit gest que està a l’abast de qui ho vulgui. La idea no és gaire original ja que, de fet, és precisament el que estava explicant. Ho podem anomenar Balcons per la Independència i consisteix, simplement, en deixar l’estelada penjada sempre al balcó o a la finestra, com una mostra de reivindicació nacional: mentre el poder ens intenta fer espanyols –o francesos– a la força, nosaltres ens reafirmem en la nostra decisió de ser qui som i de voler esdevenir un estat independent. Com més estelades onegin als balcons, més gent s’animarà a fer-ho, i més s’evidenciarà públicament aquesta voluntat de llibertat col·lectiva. Ho podem definir com una forma de reivindicació independentista de baix cost.


dijous, 5 de juliol del 2012

L'independentisme no identitari


Les darreres dades del Centre d’Estudis d’Opinió indiquen que, per primer vegada, els catalans que consideren que la independència és la millor opció són majoria, seguits de ben a prop pels que optarien perquè Catalunya esdevingués un estat federat dins de l’estat espanyol. A molta més distància queden els que prefereixen ser una comunitat autònoma i, sobretot, els que voldrien que Catalunya fos simplement una regió espanyola. Alhora, l’estudi també indica que, en cas de referèndum, més de la meitat dels catalans declaren que es decantarien pel sí, mentre que els partidaris del no són una quarta part, conformant la resta els indecisos. En resum, doncs, el suport a la independència augmenta i sembla que, fins i tot, pot arribar a ser majoritari.

Significa, doncs, que ja tenim la feina feta? Ni de bon tros. La fatxenderia espanyolista, la recentralització administrativa, les retallades socials de bracet d’ajuts milionaris a determinades entitats, el ridícul del cap d’estat espanyol i companyia o els insults i atacs a la diversitat cultural i lingüística hi ajuden, sense cap mena de dubte. Però hem de tenir en compte que el nacionalisme espanyol està atent i farà servir totes les armes de què disposa per desacreditar l’independentisme. Sense anar gaire lluny, la senyora Sánchez-Camacho declarava, referint-se a aquest estudi del CEO, que no és creïble que els partidaris de la independència siguin majoria perquè, a l’ensems, s’hi indica que la majoria de catalans se senten també, en cert grau, espanyols. I? Pel que sembla, des del PP són incapaços d’entendre que la voluntat d’independència ja no és patrimoni exclusiu d’aquells que ens sentim només catalans, ans és quelcom que també volen catalans que, alhora, se senten en part espanyols. Aquest és el gran èxit de la proposta política d’independència i la gran amenaça per als sectors espanyolistes: la independència ja no és un tema identitari, sinó social i econòmic. La independència beneficiaria a tots els catalans, se’n sentin molt o poc, se sentin també espanyols o no. Intentar canviar els sentiments i la identificació cultural de les persones és pràcticament impossible; fer que prenguin consciència dels avantatges objectius d’un nou marc polític és molt més fàcil. Aquests avantatges són els que hem d’explicar a totes aquelles persones que encara no veuen clar que la independència és la millor solució per al país.

dimarts, 26 de juny del 2012

Un ridícul ben premeditat


Dir que el català que es parla a la Franja de Ponent és aragonès oriental és fer el ridícul, com ho és també dir que el valencià no és català. És fer el ridícul perquè tota la comunitat científica en ple, lingüistes en general i romanistes en particular, defineixen unànimement el català com la llengua romànica pròpia del territori que va de Salses a Guardamar i de Fraga a l’Alguer. Aleshores, doncs, si aquesta és una dada objectiva, per què determinats sectors polítics espanyols s’entossudeixen a continuar fent el ridícul? D’entrada, perquè la seva audiència més directa –i qui diu audiència diu votants– no té ni la més mínima idea de quina llengua es parla a Mequinensa o a Ontinyent; i, anant més al quid de la qüestió, perquè el rèdit polític que treuen de fer aquestes declaracions els compensa el ridícul que, honestament, saben que estan fent: rèdit polític que obtenen desviant l’atenció mediàtica mentre es dediquen a tripijocs il·legals que no tenen res a veure amb la llengua; rèdit polític que obtenen quan, centrant el debat en el nom de la llengua, aconsegueixen que la tasca de normalitzar aquesta llengua quedi en un segon pla; i rèdit polític que obtenen quan, intentant esquarterar la nostra comunitat lingüística, miren d’obrir una escletxa en el mercat comú que representen els més de nou milions de catalanoparlants, un mercat viable econòmicament i, per tant, políticament. Allò que en diem els Països Catalans.

dimarts, 19 de juny del 2012

Inicials


E d’Espanya?

F de França?

A d’Andorra. B de Barcelona. C de Catalunya. D de Dènia. E d’Eivissa. F de Fraga. G de Girona. H d’Hospitalet. I d’Igualada. J de Juneda. K de kiwi. L de Lleida. M de Mallorca. N de Navarcles. O d’Ontinyent. P de Perpinyà. Q de Queralbs. R de Reus. S de Sabadell. T de Tarragona. U d’Ulldecona. V de València. W de whisky. X de Xàtiva. Z de zona.

I, a mode de curiositat lingüística, dir-vos que no hi ha cap paraula en català que comenci per Y.

dilluns, 11 de juny del 2012

Reconciliar identitats


Identitat. Una paraula i mil interpretacions. En resum, però, allò que som i no pas allò que ens diuen que som. Que un document d’identitat ens digui que som espanyols, ens en fa? Seria com pensar que els afroamericans de fa poc més d’un segle no eren persones perquè, ras i curt, la legislació de l’època no els en considerava. Les lleis les dicta el poder i, per tant, són la base per negar aquells que s’hi oposen. La identitat, tanmateix, és personal, genuïna, i no pot estar condicionada pel marc legal vigent. Si només ens sentim catalans, només som catalans. Què passa, emperò, amb aquells que se senten catalans i espanyols alhora?

Al meu parer, un català que ha crescut exclusivament amb la cultura i la llengua catalanes sols pot sentir-se espanyol si s’ha deixat arrossegar pels tentacles de l’espanyolisme, pels seus mitjans de comunicació, pel marc referencial amb què ens bombardegen. Interioritzar una cultura aliena fins al punt d’acceptar que és lògic que la pròpia hi hagi d’estar supeditada jeràrquicament –ser català com una manera de ser espanyol– només s’entén en un marc polític de subordinació i de manca de llibertat real. Tindria sentit que, posem per cas, un francès sense vincles personals amb Alemanya se sentís, per damunt de tot, germànic? Em sembla que no.

Un cas diferent, però, és el d’aquells catalans que, havent nascut aquí o vinguts de fora, tenen les seves arrels en la cultura i la llengua espanyoles. Que aquests catalans se sentin, simultàniament, espanyols i catalans, és del tot comprensible, ja que beuen de l’espanyolitat dels seus orígens i de la catalanitat del seu present. Com igual de comprensible és que una persona d’origen rus que hagi viscut sempre aquí se senti, a l’ensems, russa i catalana. Només hi ha un matís entre ambdós casos. Espanya existeix en oposició a Catalunya i els Països Catalans; Rússia, per la seva banda, no. És a dir, ningú no ens ha intentat fer russos, però diàriament ens intenten fer espanyols. I aquí ve el problema.

Per a un català amb arrels espanyoles, combinar ambdues identitats pot ser un trencaclosques. Saber-se part de dues cultures, una de les quals intenta anihilar l’altra, no és fàcil. Els cal realment triar, posicionar-se, decantar-se quan aquesta dualitat els suposa un conflicte intern? Crec que sí, però no pas renunciant personalment a un dels vessants de la seva identitat, ans apostant col·lectivament per trobar una sortida al conflicte polític que és el culpable d’aquest conflicte intern. I l’única sortida que pot garantir la coexistència pacífica d’ambdues cultures és la independència dels Països Catalans, ja que l’alternativa, la permanència dins de l’estat espanyol, està abocant la nostra identitat, que també és la seva, a la desaparició.

Paradoxalment, doncs, aquestes persones que comparteixen trets catalans i espanyols haurien d’apostar obertament per la separació d’Espanya. Una cultura catalana recolzada per un estat independent la situaria al mateix nivell jeràrquic que la cultura espanyola i qualsevol intent de subordinar l’una a l’altra seria en va. Ja no serien cultures oposades i enfrontades, sinó plenament independents. Com ho són, tornant a l’exemple anterior, la russa i la catalana. Sense cap tensió identitària, ni col·lectiva ni personal.

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 10-6-12

dissabte, 9 de juny del 2012

Surrealisme sabadellenc


Dijous vam presentar Ni ase ni bèstia en imatges al Casal Can Capablanca de Sabadell, convidats per la CAL. Un cop més, el surrealisme hi va ser present, elevant a l’absurda potència la capital vallesana, escenari de molts dels contes del llibre. I, de retruc, l’acte també va servir per reivindicar, una vegada més, tota forma d’expressió creativa en català com a gest de reafirmació col·lectiva.

Podeu llegir la notícia de l'esdeveniment en aquest enllaç de Vilaweb Sabadell.