dimecres, 28 de març del 2012

Publicitat


No sé si la publicitat és realment efectiva a l’hora d’induir els compradors potencials a adquirir un producte o servei determinats, tot i que suposo que sí, perquè, si no, les empreses no s’hi gastarien tants diners. El que sé, però, és que hi ha empreses els anuncis de les quals et fan decidir a no comprar-los mai res. Parlo dels de productes de neteja, per exemple, els quals, per norma general, van adreçats a les dones, com si els homes no n’haguessin de fer ús. Masclisme en estat pur. I si hi afegim que, a més, alguns d’aquests anuncis són en espanyol en la televisió pública catalana, mostrant d’aquesta manera una manca total de respecte envers la llengua pròpia del país i del mitjà, ja no queda cap dubte. Sexisme i espanyolisme, el còctel perfecte per apuntar-los a la llista d’allò que no s’ha de comprar.

dimarts, 20 de març del 2012

Dubte


Perdut en una illa deserta, rumia si enviar un SOS o un SMS. I finalment opta per no fer res, convençut que allò que el pot ajudar a sortir-ne rau entre les palmeres dels seus pensaments.

dimecres, 14 de març del 2012

El país de les zebres


A una zebra, per sobreviure a la sabana, no li cal ser més ràpida que el lleó; senzillament li cal ser més ràpida que una altra zebra. Als pobles que volem esdevenir lliures, però, la regla no ens serveix. Si no anem tots a una, si no som capaços de posar-nos d’acord en quina és l’estratègia que hem de seguir, no podrem escapar-nos de l’estat que ens vol devorar a tots plegats. No s’hi val a moure’ns en l’individualisme, en el jo faig més que l’altre i jo en sé més que ningú. I els Països Catalans, històricament, hem estat un país de zebres, un país de purismes ideològics i d’incapacitat manifesta de deixar de banda les diferències naturals que hi ha entre uns i altres per aprendre a treballar junts per la independència.

L’espoli econòmic acompanyat de l’estricte control financer, la recentralització administrativa, la supressió de les delegacions internacionals catalanes, la guerra de banderes als ajuntaments, les interferències competencials i, per si fos poc, els atacs sistemàtics a la immersió lingüística i al català en general, són exemples del ventall d’agressions polítiques que duu a terme l’estat espanyol de manera premeditada per tal d’anul·lar la nostra personalitat nacional. Calen més arguments per estar a favor de la independència?

Emperò, transformar la indignació col·lectiva en capacitat d’acció efectiva no és fàcil. Aquesta és, precisament, la tasca que s’ha proposat dur a terme l’Assemblea Nacional Catalana, tot just acabada de crear. Un discurs profusament estudiat, no pas basat exclusivament en trets identitaris, com la cultura, la llengua o la història, sinó, sobretot, en factors socials, econòmics i, també, en valors universals, és un bon punt de partida per dotar de transversalitat una causa que, de fet, afecta tots els catalans, independentment del sentiment de pertinença nacional o dels posicionaments polítics. L’existència d’assemblees sectorials, que poden aportar visions particulars que enriqueixin els enfocaments estratègics, és un altre dels valors afegits de l’Assemblea. I les assemblees territorials, més de 250, són la garantia que hi són representades les sensibilitats d’arreu país. Només hi manca, per tenir la nació completa, que, quan els ritmes ho marquin, s’hi sumin les Illes i el País Valencià.

L’Assemblea és una proposta ferma de construcció nacional basada en la voluntat d’esdevenir un país normal, oberta a tots els catalans i que només amb la implicació dels catalans esdevindrà una realitat reeixida. És, en certa manera, la porta oberta a deixar de comportar-nos com a zebres, una invitació a la llibertat col·lectiva.

David Vila i Ros
Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 11/3/12

dilluns, 5 de març del 2012

Parlant de seducció a Canet


Divendres al vespre vaig presentar El català em sedueix a Canet de Mar, convidat per la Plataforma per la Llengua del Maresme. Reflexions sobre els hàbits lingüístics, intervencions interessants dels assistents i algunes signatures acompanyades d’experiències personals i moltes ganes de ser lingüísticament més fidels. Tot plegat en una comarca, el Maresme, que darrerament està prenent la iniciativa a l’hora de fer valdre el nostre dret a esdevenir un país lliure.

Nota: entrevista a Ràdio Canet.

Nota: síntesi feta per la Plataforma per la Llengua - Maresme a la seva pàgina de facebook de les principals idees exposades a la presentació.

divendres, 2 de març del 2012

L'acolliment lingüístic

L’acolliment de les persones nouvingudes és una tasca complexa i, massa sovint, la llengua hi és percebuda com un obstacle. És evident que, per algú que es trasllada a un altre país, no saber-ne la llengua és, d’entrada, un obstacle, si bé no és pas menys cert que, un cop apresa, la llengua esdevé un instrument únic per a la integració. Aquest valor integrador de la llengua encara pren més força en territoris amb una llengua minorada. És a dir, que un immigrant que arriba a Anglaterra hagi d’aprendre l’anglès és quelcom que es dóna per descomptat i no fer-ho seria un gest d’autoexclusió. Als Països Catalans, però, la llengua que es pressuposa que aprendran no és la pròpia, ans l’espanyol, de manera que un nouvingut que aprèn català està obrint les portes a una integració molt més profunda, ja que, per als catalans, esdevindrà un català més. Ara bé, si és així, per què aprenen normalment espanyol i no pas català? Doncs perquè l’espanyol és la llengua que perceben com a útil, necessària i, fins i tot, única del país, tot plegat degut a l’ocultació que fan els catalans de la llengua pròpia, que se’ls adrecen majoritàriament en espanyol. Emperò, si els catalans els parlessin amb normalitat en català, en lloc de canviar per defecte, les persones nouvingudes també percebrien la llengua pròpia com a útil i necessària. I és que els catalanoparlants no tenim cap motiu per canviar de llengua. Si el nostre interlocutor sap parlar espanyol, de ben segur que entendrà un català parlat a poc a poc, perquè ambdues són llengües romàniques; si no sap l’espanyol, no hi ha cap motiu per parlar-li en aquesta llengua, ja que ens podem intentar fer entendre igual en català. Per tant, tot i no saber quins són els coneixements lingüístics del nostre interlocutor, podem utilitzar, d’entrada, el català. Si realment no ens entén, ja ens ho dirà, però veureu que, generalment, la conversa flueix amb normalitat. La normalitat que, amb aquest gest, ajudarem a aconseguir per a la nostra llengua.

dimecres, 22 de febrer del 2012

Els altres genocidis


Genocidi (in)visible. Escrits des de la Valldigna
Sico Fons
Voliana Edicions, gener de 2012

En una època de predomini de les idees liberals, tant en el terreny econòmic com en el social, les polítiques de normalització lingüística són sovint titllades d’intervencionisme nacionalista, d’imposició legal i de vulneració dels drets individuals. Cadascú que parli com vulgui, se sol dir. Només faltaria. Però és que, justament, perquè existeixi el dret de parlar lliurement en una llengua, cal que aquesta llengua gaudeixi d’una mínima normalitat. I quan aquesta llengua, posem per cas la catalana, ha estat perseguida políticament i militarment durant segles, només una intervenció decidida de l’administració pot retornar-la a una situació de normalitat. No fer-ho, és a dir, deixar-la sense una protecció específica, és empènyer-la a la desaparició. És, dit d’una altra manera, esdevenir còmplice d’un genocidi cultural.

Genocidi (in)visible és el títol d’un recull dels articles publicats per l’escriptor valencià Sico Fons a diversos mitjans de comunicació en els quals denuncia la responsabilitat directa de la Generalitat valenciana en la situació límit de la llengua i la identitat pròpies del País Valencià. Com un flagell, l’autor despulla les estratègies d’aquells que defineix com a antidemòcrates, falangistes de guant blanc, feixistes de la hipocresia, néts de Franco, unes estratègies que, sota l’empara de certa liberalitat, de no intervencionisme lingüístic, estan servint per arraconar el català a un reducte folklòric, recuperant les paraules d’un Joan Fuster a qui Fons reivindica constantment. Minoració, espanyolisme, secessionisme o autoodi són realitats que l’autor vol ajudar a transformar en normalització, catalanitat, unitat o autoestima. Un altre País Valencià.

Llegir-lo és, doncs, una manera interessant de copsar un País Valencià molt diferent d’aquell que es percep a simple vista, sobretot per aquelles persones que, des de Catalunya o qualsevol altre indret dels Països Catalans, poden pensar que tots els valencians són, per dir-ho en poques paraules, com Camps o Barberà. Ni de bon tros. El sud encara és el sud.

Recuperant una vegada més Joan Fuster, podem concloure que tota política que no fem nosaltres, serà feta contra nosaltres. No hi ha punt mig. Si volem saber què passaria amb el català a Catalunya si no s’apliquessin les polítiques de normalització, només ens cal mirar el País Valencià. Un genocidi ben visible d’una llengua i una identitat i la substitució per una altra llengua i una altra identitat, les dels altres. Les d’Espanya.

David Vila i Ros
Diari Gran del Sobiranisme, 20-02-12

divendres, 17 de febrer del 2012

Arguments contraris a la independència

Perquè no pugueu dir que només parlo dels arguments favorables a la independència dels Països Catalans, aquí sota hi teniu tots els arguments oposats.