Carta oberta a una amiga

Benvolguda Núria,

Fa uns dies em comentaves que no et plantejaves de votar a favor de la independència del Principat en un hipotètic referèndum perquè les teves arrels, i les del teu marit, estan en gran part fora de Catalunya i que, a més de sentir-te catalana, també et sents espanyola. T’entenc. Els vincles emocionals són forts i, d’entrada, pot semblar que una Catalunya independent implicaria trencar-los. Però res més lluny de la realitat! Fins i tot m’atreviria a dir que els llaços que uneixen els dos pobles, el català i l’espanyol, es farien més estrets. Per què?

Suposo que, quan dius que et sents catalana i espanyola alhora, vols dir que comparteixes dos referents culturals i lingüístics, dues identitats diferenciades però compatibles, a cap de les quals no vols renunciar. Formant part de l’estat espanyol, però, la identitat catalana no podrà normalitzar-se mai, perquè continuarà subordinada a l’espanyola, que sols la considera una particularitat territorial, inferior. Només cal veure el menyspreu que Espanya, dia rere dia, mostra envers la nostra manera de ser. D’intents per fer-nos entendre n’hi ha hagut a cabassos i cap no ha reeixit. La cultura democràtica espanyola està a les beceroles i a la classe política i als seus mitjans de comunicació els és impossible de percebre la diversitat com una font de riquesa. Som tan sols un obstacle en el seu imaginari monolític.

No ens confonguem, però. No són ni la cultura ni la llengua espanyoles les que posen en perill la identitat catalana, sinó l’ús genocida que en fa l’estat espanyol. Si vols mantenir els teus dos vessants culturals i identitaris, cal que ambdós comptin amb estructures d’estat que en garanteixin la pervivència. Sense subordinacions. En una Catalunya independent et continuaries sentint, si ho volguessis, catalana i espanyola, però ja cap de les dues identitats s’oposaria políticament a l’altra. Oi que ara hom pot sentir-se català i suec alhora, si aquestes són les seves arrels, sense que hi hagi cap conflicte? És una qüestió de plenitud col·lectiva, de normalitat nacional.

Hi ha, però, més raons per voler la independència. I l’economia n’és una de molt poderosa. Què he d’explicar-te d’economia que tu ja no sàpigues! El dèficit fiscal del Principat, és a dir, els impostos que recapta l’estat espanyol a Catalunya i que no retornen en forma d’inversions, supera els 16.000 milions anuals, més d’un 8% del PIB. Això no és solidaritat interterritorial. És espoliació. La solidaritat és voluntària i limitada; en el nostre cas ens ve imposada i no té aturador. Si aquests recursos fossin gestionats per la Generalitat, possiblement no caldria fer cap mena de retallada social, perquè el pressupost públic s’incrementaria de manera exponencial. Però l’estat espanyol no ho pensa permetre. Tant el model de finançament que incloïa l’estatut com la proposta de pacte fiscal presentada fa poc han rebut el rebuig, ja no només del PP, sinó també del PSOE, els partits que representen el 90% del Congrés espanyol. De debò podem pensar que els farem canviar d’opinió? Que Catalunya continuï formant part d’Espanya és garantia de crisi. És un fet que condiciona el nostre creixement econòmic i, per tant, té una incidència directa en les polítiques socials que el Govern pot aplicar. No ens ho podem permetre. L’única manera de sortir-ne és sortint d’Espanya.

Exercir el dret a l’autodeterminació és un gest de maduresa democràtica, és quelcom que reconeixen totes les instàncies internacionals. La Unió Europea no tindria cap interès en què en quedéssim fora, com demostren les declaracions dels seus dirigents, i l’estat espanyol no tindria capacitat per impedir que en fóssim un nou membre. Que no ens enganyin amb arguments sense fonament. Catalunya pot esdevenir un estat d’Europa, lliure i democràtic, si ho volem els catalans i les catalanes. Com a poble, amb la independència només hi anem a guanyar. En tots els sentits.

Espero que aquesta carta et sigui útil i que els neguits que et genera el procés independentista s’esvaeixin. La independència, els seus beneficis, no serien només per a uns quants, sinó per a tots els catalans. Pensa-hi!

Molts petons,

David

Eleccions democràtiques

Si féssim un rànquing del nivell de democràcia dels estats occidentals, de ben segur que Espanya hi ocuparia una de les darreres posicions. El tema, però, no sembla pas que els amoïni gaire, ja que dia rere dia fan esforços per mantenir aquest lloc. Les eleccions basques ho han tornat a fer palès. EH Bildu, l’esquerra abertzale que havia estat il·legalitzada i que no havia pogut concórrer als comicis anteriors, ha esdevingut la principal força de l’oposició, mentre que els partits espanyols, PP i PSOE, aquells que havien promogut la llei de partits que havia permès la il·legalització, han quedat relegats a un paper residual. Les eleccions anteriors, doncs, van ser un frau. Aprovar lleis amb la voluntat de deixar fora del terreny polític els teus adversaris no és la manera més democràtica de fer-se amb el poder. I és que quan la democràcia torna a ser efectiva, el poble s’encarrega de posar les coses a lloc.

Estellés al Correllengua de Sabadell

Llegint Estellés en el recital de poesia combativa del Correllengua de Sabadell...


Assumiràs la veu d'un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.
Deixaràs de comptar les síl·labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.
No tot serà, però, silenci.
Car diràs la paraula justa,
la diràs en el moment just.
No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.
Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.


Vicent Andrés Estellés

Al Simposi

Dissabte va tenir lloc, a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans, el Simposi sobre la promoció de l’ús del català, organitzat per la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans. Jo hi vaig prendre part per parlar de Tallers per la Llengua. En la meva intervenció vaig exposar els orígens de la iniciativa, la voluntat de treballar els hàbits lingüístics directament amb els parlants, els recursos que utilitzem, procedents de la sociolingüística, la pedagogia i la psicologia, i, també, l’objectiu que ens fixem, que no és cap altre que esperonar i ajudar els catalanoparlants, d’origen i d’adopció, ha ser fidels i assertius lingüísticament. Vaig explicar, també, els principals blocs de continguts que integren els tallers, tant els adreçats a un públic general com els que impartim per a parlants amb una forta consciència lingüística, i vaig insistir en la necessitat de ser graduals a l’hora d’incrementar l’ús personal que fem del català. Els assistents al simposi eren tècnics i dinamitzadors lingüístics i espero que la presentació els fos interessant i, sobretot, útil.

Una apreciació estrictament personal? Quina il·lusió poder fer una presentació a l’IEC, una meca per als amants del català!

Surrealisme vilanoví

 

Els contes de Ni ase ni bèstia es mouen entre el surrealisme i l’absurd. I a voltes, sense voler-ho, les presentacions que en fem són una bona manera de demostrar-ho. Com s’entén, sinó, que ens convidin, a la Neus i a mi, a obrir el curs del voluntariat lingüístic del Consorci per a la Normalització Lingüística de l’Alt Penedès i el Garraf i, en lloc d’anar-hi com a membres de Tallers per la Llengua, hi anem com a fotògrafa i escriptor del Ni ase ni bèstia en imatges? Suposo que és la màgia d’un país on tota mostra d’expressió cultural va íntimament lligada a la llengua que ens fa ser com som. Un goig, ser ahir a Vilanova i la Geltrú, amb la llibreria La Mulassa plena a vessar. I un goig tornar a veure aquella girafa tan fidel seguidora de les nostres presentacions.

Catalunya sota Espanya

El procés d’independència del Principat de Catalunya ha arribat a un punt en què els dos actors, el poble català, ara recolzat també pel seu Parlament, i l’estat espanyol, amb tots els seus poders fàctics, han tensat la corda fins a uns extrems insospitats. Després de tres segles de negació política, d’incomprensió cultural i de persecució lingüística, sumats a un espoli fiscal que s’ha evidenciat més que mai per la crisi econòmica, una part important de la societat catalana ha pres consciència que mantenir-se dins d’Espanya només ens pot dur a la ruïna econòmica i a la desaparició com a poble i comunitat lingüística. Només cal veure els disbarats que, dia rere dia, ens arriben d’una classe política i d’uns mitjans de comunicació espanyols d’inspiració gens democràtica. Per entendre com hem arribat fins aquest punt i, sobretot, cap a on hem d’anar i com ho hem de fer, us recomano Catalunya sota Espanya, les claus del final, el llibre que acaba de publicar Manel Subirats i Costa i del qual he tingut l’honor d’escriure el pròleg. Si voleu disposar d’arguments per explicar perquè la independència és la millor solució a la situació política actual, no ho dubteu i llegiu-lo.