I si parlem amb el veí de Gelida?

No hi ha res que posi més nerviós al nacionalisme espanyol que veure catalans amb arrels espanyoles, que s’expressen habitualment en espanyol i que gaudeixen la cultura espanyola amb normalitat que, sense dubtar-ho, es posicionen a favor de la independència de Catalunya. Suposo que l’espanyolisme és incapaç d’entendre que el nostre procés no es fonamenta només en la identitat o l’economia, sinó en la voluntat col·lectiva de construir un país millor. Un procés del qual ningú no queda exclòs, vingui d’on vingui o parli com parli. Ahir vam presentar I si parlem amb el veí del segon? a Gelida i vam insistir en aquest aspecte. La independència no fractura. La independència cohesiona.

Forces d'ocupació

El 27 de gener de 1939 l’exèrcit franquista va ocupar Sabadell i Sallent. De Sallent eren dos besoncles meus que havien anat a combatre el feixisme i no van tornar mai més. Encara avui no sabem què els va passar. Que 75 anys després d’aquells fets els hereus polítics –i sovint biològics– dels seus botxins vinguin a Catalunya a parlar-nos de convivència, legalitat i democràcia és repulsiu. La nostra convivència es fonamenta en el respecte a la diversitat, la nostra legalitat posa els drets humans per sobre de constitucions d’arrel militar i la nostra democràcia no té por de donar la veu al poble. Ells van guanyar la guerra, però els nostres avis van preservar el somni. Nosaltres som demòcrates, antifeixistes, lliures. Ells no són res.

Sabem qui sou

Podeu tallar les emissions de TV3 i Catalunya Ràdio al País Valencià. Podeu tallar-les a les Illes. Podeu, fins i tot, tallar-les al Principat de Catalunya. Podeu bandejar la llengua de tots els centres educatius. Podeu canviar-li el nom. Podeu dir-nos que no som cap nació. Podeu negar-nos el dret a decidir. Podeu espoliar-nos. Podeu menysprear-nos. Podeu insultar-nos. Podeu fer tot allò que heu estat fent els darrers 300 anys. Perquè és tan gran la vostra misèria intel·lectual, tan vergonyosa la vostra pseudodemocràcia i tan repugnant el vostre cinisme que us esteu enfonsant en la vostra pròpia farsa. No cal ni que us jutgi la història. Ja heu perdut.

I si parlem amb el veí de Mont-roig del Camp?

Mentre en Rajoy volta pel món explicant l'oxímoron “votació antidemocràtica”, nosaltres voltem pel país amb el llibre I si parlem amb el veí del segon? compartint l'evidència “la independència és l'oportunitat per crear un país millor”. Ahir a Mont-roig del Camp, en un acte fantàsticament ben organitzat per l’ANC. De Mont-roig era precisament Antoni Benaiges, un mestre republicà que fou afusellat pels feixistes durant la guerra. Que aquells que encara honoren assassins no pretenguin donar-nos lliçons de democràcia.

I si parlem de nou amb el veí de Sabadell?

Quan un ministre espanyol diu que el debat sobiranista fractura la societat catalana està demostrant una nul·la cultura democràtica, perquè el debat és un dels pilars fonamentals de tota democràcia. Uns som d’esquerres i d’altres de dretes, uns donem prioritat a la col·lectivitat i d’altres a la individualitat, uns som republicans i d’altres monàrquics, uns som independentistes i d’altres unionistes. El debat i les opinions oposades no fracturen, sinó que enriqueixen. L’oposat al debat és el pensament únic, propi de règims totalitaris com el que deu anhelar aquest ministre. Un règim que, per cert, van conèixer bé algunes de les persones que ahir al vespre van assistir a la presentació d’I si parlem amb el veí del segon? al barri de Can Feu de Sabadell, on vam anar convidats per l’ANC. Les experiències que van explicar-me acabat l’acte van frepar-me: un avi de la lleva del biberó que encara recordava la proclamació de l’Estat català per part de Companys, un altre que havia estat perseguit per la Falange... Exemples de la resistència d’un poble i de les seves classes treballadores davant de l’ocupant, del feixisme i de l’explotador. Sense el seu compromís no seríem on som. A tots ells, gràcies.

Models d'estat

Baix perfil democràtic. Monarquia amb immunitat legal. Nul·la separació entre els poders executiu, legislatiu i judicial. Nepotisme. Classe política desacreditada. Corrupció. Supeditació dels interessos socials als interessos econòmics de les oligarquies. Rescat d’entitats financeres privades amb diner públic. Privatitzacions. Projecció d’infraestructures d’escassa utilitat. Incompliment d’acords. Manipulació de les xifres dels fluxos fiscals entre territoris. Estrangulament econòmic d’administracions locals amb finalitats polítiques. Recentralització administrativa. Despesa militar a l’alça. Precarització dels contractes laborals. Destrucció premeditada de l’estat del benestar. Retallades socials. Llei de l’avortament retrògrada. Impost desorbitat sobre la cultura. Ús dels mitjans de comunicació per generar odi interterritorial. Monolingüisme actiu i lingüicidi. Ús electoral de l’anticatalanisme. Nacionalisme banal. Llei d’educació neofranquista. Adoctrinament ideològic. Negacionisme històric. Enaltiment del feixisme i del nazisme. Negació del dret d’autodeterminació dels pobles. Nul·la credibilitat internacional. Prepotència.

La independència no és un canvi de bandera, sinó l'oportunitat de crear un nou model d'estat. De debò algú vol continuar formant part de l’estat espanyol?

Triar el cafè

Una ciutat mitjana dels Estats Units. Entre molts altres negocis, una dotzena de cafeteries de tota la vida. No es fan d’or, però van funcionant. Oferta equiparada a la demanda. Tot d’una, una cadena de cafeteries d’abast nacional hi obre un nou establiment. I un altre. I un altre. I un altre. I encara un altre. I un més. L’oferta supera la demanda. Saturació del mercat. Totes les cafeteries entren en pèrdues, incloses les de la cadena. Guerra de preus. Incapaces d’aguantar el nou context, les cafeteries van tancant una rere l’altre. Totes? No. La cadena, que pot cobrir les pèrdues amb els guanys que obté en centenars d’altres poblacions, manté els seus establiments. Finalment només hi resten una dotzena de cafeteries, totes de la cadena. Oferta equiparada a la demanda. Beneficis.

Aquesta és l’estratègia salvatge que segueixen moltes grans empreses de serveis i de distribució, sobretot als Estats Units. Conseqüències? Destrucció del petit negoci, dependència econòmica de capitals forasters, uniformitat. El liberalisme, gran aliat del model únic de pensament i d’acció, s’imposa arreu i es converteix en una autèntica amenaça per a la diversitat i la sostenibilitat. A tots els nivells: econòmic, ecològic i sí, també, lingüístic. Un exemple?

Una comunitat lingüística mitjana, que s’expressa en la llengua pròpia en tots els espais públics. Normalitat lingüística. Per raons polítiques, la comunitat passa a estar sota la sobirania d’un estat aliè. Aquest estat imposa la seva llengua a l’administració local. I a l’escola. I als mitjans de comunicació. Un a un, tots els usos públics van decantat-se cap a la llengua dominant, la de l’estat. Incapaç de resistir l’ofec, la llengua pròpia va quedant arraconada. La seva presència en els usos interpersonals va disminuint, també en l’àmbit privat. Se n’atura la transmissió intergeneracional. La llengua es perd. La llengua de l’estat ocupa tots els espais d’ús. Normalitat lingüística, però en la llengua imposada. Què més? Pèrdua de diversitat lingüística global. Desaparició d’una manera única i genuïna d’entendre l’entorn, d’interpretar-lo, perquè cada llengua és un univers. Una alternativa menys per fer front al pensament únic. Uniformitat.

Els nostres hàbits lingüístics estan condicionats, per defecte, pels interessos del poder. Si la nostra llengua primera és també la llengua del país, renunciar-hi és una manera de sotmetre’ns als dictàmens d’un estat que ens vol aniquilar com a comunitat. Canviem de llengua sense adonar-nos que, amb aquest gest senzill, l’estem abocant a la substitució. Aprendre a usar-la en qualsevol context, sense complexos, i deslliurant-nos dels prejudicis que ens han inculcat, és una manera de reafirmar-nos en la nostra personalitat i de fer palès el nostre compromís envers totes les llengües i les cultures del planeta. Perquè si cada llengua conserva els espais d’ús que li són propis assistirem a la normalització de totes les cultures i de totes les identitats. La resposta és la proximitat. Cosmopolitisme ben entès. Transformar la societat és possible si trenquem els marcs referencials que ens volen imposar, ja sigui negant-nos a parlar com volen que parlem o negant-nos a fer el cafè on volem que el fem. Ras i curt.

Directa, 18-12-13