dissabte, 4 de juliol de 2009

Liberalisme lingüístic?

En tribunes econòmiques de caire capitalista, els estira-i-arronsa entre els defensors del liberalisme a ultrança i els partidaris aferrissats de l’intervencionisme estatal ha estat des de sempre una font de discussions inacabables. Darrerament, i després d’una època en què la balança es decantava cap a la banda del neoliberalisme, les recents convulsions financeres han fet que se’n torni a obrir el debat, evidenciant la necessitat d’establir determinats marcs regulatoris.

La base de tot plegat rau en la confiança que es dipositi en el mercat: per als neoliberals, el mercat s’autoregula i és capaç de trobar sempre una situació d’equilibri eficient, és a dir, de punt on el benefici econòmic global sigui màxim; per contra, els intervencionistes consideren que el mercat, sense cap mena de regulació, és una font de discriminacions i, en conseqüència, d’ineficiències, de manera que cal intervenir-lo per tal que assoleixi uns equilibris que siguin realment òptims.

Aquesta dicotomia liberalisme-intervencionisme no és però, no cal dir-ho, un patrimoni exclusiu de l’economia. Entre els camps en què també s’aplica, hi trobem la sociolingüística.

D’una banda, els teòrics del liberalisme lingüístic consideren que el fet que unes llengües s’utilitzin més que d’altres és fruit de la capacitat natural que tenen aquestes llengües per adaptar-se a un entorn globalitzat i sotmès a un canvi constant (darwinisme lingüístic). Des d’aquest punt de vista, la desaparició de llengües és un fet natural, de manera que denuncien tot tipus de regulació en matèria lingüística ja que la interpreten com un atemptat contra els drets individuals dels parlants.

En un posicionament diametralment oposat, els defensors de les polítiques lingüístiques critiquen aquests postulats darwinistes bo i demostrant que, al llarg de la història, les llengües que han caigut en desús no ho han fet de manera “natural”, ans han estat substituïdes per unes altres, les quals, paradoxalment, havien estat prèviament introduïdes en el territori en qüestió per la via política. Els intervencionistes –o normalitzadors- consideren, doncs, que aquells que demanen la despolitització de la llengua i la no intervenció de les administracions públiques passen per alt el fet que totes les llengües són on són per motius polítics.

Cal afegir que, generalment, les tesis darwinistes són promogudes des de les estructures de poder vinculades a les llengües majoritàries, mentre que les polítiques de normalització lingüística són reclamades des de les societats amb llengües en situació de minoració o, dit d’una altra manera, en risc de desaparició.

Tanmateix, el més curiós del cas és que, de vegades, aquells que critiquen sense pietat l’intervencionisme lingüístic en un determinat territori, n’esdevenen, alhora, uns grans defensors en d’altres indrets. És el cas dels posicionaments espanyolistes, els quals demanen per a l’espanyol a Puerto Rico (en fort retrocés per la pressió de l’anglès) allò que neguen per al català als Països Catalans (on, curiosament, és l’espanyol la llengua dominant); o el del jacobinisme francès, que considera absolutament necessari normalitzar la llengua francesa al Quebec i que, per contra, es nega a reconèixer cap dret al català a Catalunya Nord (o a l’occità, èuscar, bretó, neerlandès, cors o alemany alsacià...).

En conclusió, aquesta doble moral dels defensors del liberalisme lingüístic permet entreveure que l’adopció de postures més liberals o menys en aquest àmbit no és deguda a uns criteris científics objectivament defensables, sinó a uns interessos polítics difícilment ocultables. I és que el liberalisme lingüístic, malgrat presentar-se com a despolititzador, està, precisament, al servei dels poders polítics i econòmics, mentre que l’intervencionisme simplement pretén (amb més encert o menys) normalitzar les llengües que es troben en una situació de minoració en el territori on són pròpies i garantir, així sí, els drets dels seus parlants.

David Vila i Ros
Economista i dinamitzador lingüístic

Publicat a El Punt, 4/7/09

1 comentari:

  1. Més que no 'liberalisme lingüístic', és senzillament la llei de l'embut: per a mi sempre el boc ample i per a tu l'estret. Són liberals només quan van guanyant de golejada. Si poden perdre, es tornen intervencionistes.

    ResponElimina