No esperem Godot

La voluntat d’independència ja no és només fruit de la rauxa; és fruit, sobretot, del seny. I és que, deixant de banda elements lingüístics, històrics o, en conjunt, identitaris, la independència és quelcom objectivament beneficiós per a tots els catalans. La defensa argumental dels postulats independentistes ha entrat de ple en l’era de la raó, basant-se en unes constatacions econòmiques irrefutables que poden ser els fonaments per aconseguir la majoria social necessària que en sigui partidària, mentre que l’unionisme, és a dir, la voluntat de pertinença, per no dir de submissió, dels Països Catalans als estats espanyol i francès, sols pot ser defensada des de criteris estrictament emocionals, personals, subjectius. La independència, gest de maduresa col·lectiva, ha esdevingut una necessitat col·lectiva.

Arribats a aquest punt, la gran dificultat amb què ens trobem els independentistes és l’articulació d’un moviment que, per força, ha de ser transversal i ha d’arribar a capes de població amb sensibilitats diverses i, també, amb maneres diferents d’entendre el full de ruta vers la sobirania. És allò que, subtilment, volia sintetitzar en el conte breu Ja ho trobarem que vaig incloure en el recull Ni ase ni bèstia: “Volíem fer la revolució, però no vam trobar cap dia que ens anés bé a tots”. Aquest és, al meu parer, el principal obstacle, un obstacle que sembla que a Euskal Herria han après a superar, com demostra l’èxit de la candidatura de Bildu a les passades eleccions. La unitat, un cop més, esdevé la clau per a resoldre el desconcert d’un poble que vol ser però que no sap com fer-ho. Possiblement, a l’independentisme català li manca encara la perspectiva que permet copsar els partits polítics com a instruments al servei d’un ideari i no com a finalitats en ells mateixos. Les divergències ressalten encara per damunt de les coincidències i tot plegat fa impossible entendre l’abast del moment històric. És allò que Pere Calders explicava ja en l’article Registrar o crear, publicat en els seus Fascicles Literaris: “Hem parlat tant de la nostra època, que ens ha faltat temps per a provar d’entendre-la”. Cal, doncs, saber interpretar la magnitud de la nostra responsabilitat, depassar els límits dels personalismes i abraçar la causa comuna. Perquè la independència és quelcom tangible, no pas un absurd en nom del qual es fan proclames buides. Esperem la independència, però no en sentit beckettià del terme, ans en clau de treball, de perseverança, de lluita irredempta. Aquesta és l’única sortida.