Diumenge, amb la Marina, vam prendre part en l'acte per la Marató organitzat per Petit Món. Sound of silence al violí i el poema que transcric tot seguit. Una experiència preciosa.
Com
un ocell
Com un ocell en la nit,
amb la fosca que tot abraça,
i tu sentint el fred,
la tristesa,
l’angoixa,
la por.
Sentint-te sol.
Sol.
Fins que, tot d’una, un primer raig de sol
–de sol!–
es filtra a través de la finestra.
I el sents a la pell.
I sents la llum,
el caliu,
la tendresa,
l’esperança,
l’amor.
I se’t dibuixa un somriure als llavis.
Perquè l’amor és el què,
el com,
el quan,
l’on.
L’amor que travessa els murs
i va directe al cor.
I aleshores tanques els ulls,
desplegues les ales
i emprens el vol com un ocell a l’alba.
Desplegues les ales
i emprens el vol.
Com un ocell a l’alba.
David
Vila i Ros
amb la fosca que tot abraça,
i tu sentint el fred,
la tristesa,
l’angoixa,
la por.
Sentint-te sol.
Sol.
–de sol!–
es filtra a través de la finestra.
I el sents a la pell.
I sents la llum,
el caliu,
la tendresa,
l’esperança,
l’amor.
I se’t dibuixa un somriure als llavis.
el com,
el quan,
l’on.
L’amor que travessa els murs
i va directe al cor.
I aleshores tanques els ulls,
desplegues les ales
i emprens el vol com un ocell a l’alba.
Desplegues les ales
i emprens el vol.
Com un ocell a l’alba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada