Entre badabadocs i paparoles

Un parell de canteules sabadellegen a l’eixida d’una casa anglesa mentre comparteixen taifes plenes de cigaletes, petador, xips i xurruques. Deixant enrere les semenelles, parlen del rodal, dels prats de badabadocs (o potser de paparoles o pipiripips o republicans o gallarets), dels boscos de girols plens de coromines i xargais, del so del catibàtic i la saligarda i dels estimberis on més d’un cop s’han esgalabrat o, fins i tot, esternucat. Desprenses van cap a dins, s’asseuen a l’escon a tocar de l’amanidor i continuen xerrant pels descosits. No són ni gasives ni llafugues, ni molt menys llepafils, i no volen perdre passada amb les postres. Belgues, dàcars, borregos i sí, una xíndria, els fan peça. De tant menjar cau alguna llòfia, i no volent pas ser xaixos ni acumular pegatera, agafen la meri i posen fil a l’agulla.

Sí, si no sou del Vallès és normal que no n’hàgiu entès gran cosa, d’aquesta història. I si sou vallesans, tres quarts del mateix. I és que molts dels mots que hi surten són, ja us ho podeu imaginar, propis del Vallès (Occidental i Oriental!), però no es tracta de paraules que es facin servir arreu de les dues comarques, sinó que són tan locals que el seu ús acostuma a limitar-se a una població concreta. Així doncs, potser no podem referir-nos, stricto sensu, a un parlar del Vallès, sinó a molts parlars, a moltes particularitats lèxiques, fonètiques i paremiològiques (les dites i les frases fetes), però el seu conjunt dota de personalitat les viles i les ciutats de les nostres comarques. La llengua, i la manera de parlar-la, és un patrimoni immaterial d’una comunitat, potser un dels més valuosos, i el Vallès també hi té molt a dir. Descobrim aquest parlar, utilitzem-lo, reivindiquem-lo i, sobretot, gaudim-ne. Que el català és tot estam.

Publicat al Diari de Terrassa, 21-11-24