A la lluna del Papiol

Un honor, presentar A la lluna en el marc dels actes de la Diada al Papiol. Gràcies per convidar-m'hi, amics de l'ANC.

Bona Diada!

I, per cert, avui els Llenguaferits havíem de fer un parlament a l'acte final de la manifestació a Barcelona, però l'amenaça de pluja no ho ha permès. Per sis us fa gràcia llegir-lo, aquí el teniu.

Llenguaferits a la Diada Nacional de Catalunya

 

(David) Avui és 11 de setembre, Diada Nacional de Catalunya, i ens cal reivindicar, un cop més, la llengua que ens fa ser qui som. Perquè ahir el català va rebre l’enèssim atac per part de les institucions d’un estat espanyol obsedit a fer-nos desaparèixer com a poble. Sí, el català ha de ser, ara i sempre, la llengua vehicular i d’aprenentatge a l’ensenyament, la llengua d’acollida dels alumnes nouvinguts, en definitiva, la llengua de l’escola. La llengua del país. Perquè el català no es toca! Sovint ens demanen, als Llenguaferits, si el got és mig ple o mig buit. De motius per veure’l ple no ens en manquen: el català el sabem parlar uns 10 milions de persones, i això el situa entre les 100 llengües més parlades del món (de 6.000!). Autoestima, necessitem autoestima lingüística! Però no, no ens enganyem. De motius per veure’l buit -ho dèiem fa un instant- també en tenim: els estats espanyol i francès continuen negant-lo i menystenint-lo i el seu ús social recula dia rere dia. Sí, estem en una situació d’emergència lingüística. I què hi podem fer, nosaltres? D’una banda, continuar avançant cap a la independència, cap a una República Catalana que doti la llengua del marc legal que necessita per normalitzar-se; d’una altra, desprendre’ns de pors i de prejudicis i iniciar una autèntica revolució lingüística, aprendre a mantenir-nos en català sempre, arreu i amb tothom, amb comoditat, amb naturalitat, amb convicció i, sí, per què no, amb un somriure. Regalem el català a totes les persones que encara no el parlen o bé que l’estan aprenent. Només així farem que esdevinguin, també, catalanes.

(Jess) Jo no soc catalana. Vinc del nord de França, tocant Bèlgica. Soc nascuda en un estat lingüicida. Sí, jo soc francesa i sí, em sento catalana, em sento d’aquí. Perquè fa 20 anys, arran d’un Erasmus del qual mai no tornaria, em vaig enamorar d’un país, d’una gent i d’una llengua, tota una realitat que m’era completament desconeguda. Però estava disposada a escoltar i aprendre i quin camí des de llavors s’obria davant meu, fins el meravellós i inesperat punt de dedicar la meva vida a la llengua catalana que tan feliç em fa, ens fa. I tot això no hauria estat possible sense vosaltres, catalans d’arreu, que em vau obrir el cor, em vau parlar de la vostra història i, per damunt de tot, em vau fer el regal més preuat, la llengua, la nostra llengua, el català, que ahir va tornar a ser atacada. I fa mal, molt de mal. Avui doncs, més que mai, com a catalanoparlant d’adopció, si us plau, hi insisteixo, continueu reinvindicant el català i no canvieu de llengua. Perquè amb aquest gest, fareu que no ens calgui ser catalans de soca-rel per sentir el cor bategar quan sona Els Segadors, quan albirem la màgica Montserrat, quan contemplem hipnotitzats l’encesa de la foguera de Sant Joan o quan, simplement, qualsevol persona ens saluda amb un “Bon dia”.

(Junts) No, no sabem si el got és mig ple o mig buit, però el que sí que sabem és que volem omplir-lo fins que vessi. Siguem la gota que fa vessar el got. Avui en tenim més motius que mai. Visca la terra, visca la llengua i visca els Països Catalans!

 

Jessica Neuquelman i David Vila i Ros, els Llenguaferits