L'escriptora Carme Benaiges González m'ha fet arribar una reflexió sobre el gènere del conte en què parla d'A la lluna i m'ha semblat interessant compartir-vos-la. La teniu tot seguit!
_________________________________________________________
Jugar amb els centenars de paraules que han d’omplir una novel·la, definir els personatges, mostrar una trama convincent... Sempre ho he trobat per artesans elevats de la lletra.
Sense entrar en si la novel·la és més o menys bona, si t’agrada o li trobes pegues per aquí i per allà.
He pensat sempre que escriure relats breus estava a l’abast de moltes més criatures que, com jo, un dia comencen escrivint un diari d’adolescent, i ja amb cinquanta, fa anys que ens acompanyem a la vida escrivint poemes i històries petites. Sé que el meu inconscient em repeteix que som escriptores petites. M’avergonyeixo quan m’atrapo en aquest pensament que em fa por escriure'l perquè referents com en Sergi Pàmies, a qui la humilitat espitja la paraula, encara podrien estar d’acord amb el meu inconscient.
Com a lectora els mitjans m’espitgen a buscar novel·les per llegir, i tot i que he tingut èpoques de llegir relats curts, l’onada grossa carregada de la narrativa llarga acaba engolint-se els propòsits de nodrir-me amb col·legues que escriguin poques pàgines per arrodonir una història.
Per fortuna, a principis d’aquest juliol, una preciosa trobada d’art ciència i literatura a Casadelart, va fer que conegués en David Vila i Ros, i els seus contes A la lluna.
Dues frases poden ser suficients per tancar un conte. Mitja pàgina d’ironia, ficció, reivindicació del nostre català amb carícies que no necessiten pancartes, apareixen clares o entre les línies d’aquests contes. Aquestes nits, tanco la llumeta de la tauleta, després que alguns contes omplin de llum i esperança els meus somnis.
Per acabar, agraeixo al David, haver-me obert una finestra desconeguda fins ara: Voliana Edicions. Els deus manaments, La maleta. Contes no misògins, Les dones dels dijous... Ja no tinc excusa per llegir, nodrir-me i inspirar-me amb aquestes artesanes de poques pàgines i grans històries.
Tant de bo que en el futur Voliana Edicions també vulgui nodrir-se amb les meves històries escrites.
4-9-2026
Carme Benaiges González
