.JPG)
Que et convidin a fer una xerrada sempre és un luxe. Que sigui en un
monestir del segle XII encara ho fa més atractiu. I que sigui per parlar del
tricentenari, no té preu. Ahir vaig ser a Santa Maria de Gualter i aquestes són
algunes de les reflexions que hi vaig fer mentre el sol es ponia entre unes
parets gairebé mil·lenàries.
Parlar del
tricentenari és parlar de dues dates, el 1714 i
el 2014, i del paral·lelisme entre una i l’altra. El 1713, amb la
signatura del Tractat d’Utrecht, els catalans de l’època –o si més no les seves
classes dirigents– van haver de decidir. Van haver de triar entre la rendició o
la resistència. I van optar per resistir. I no ho van fer per pura rauxa, sinó
perquè intuïen les conseqüències de sotmetre’s al Borbó. No debades, mig segle
abans Lluís XIV, avi de Felip V, fruit del Tractat dels Pirineus, havia abolit
les institucions catalanes a la Catalunya Nord, hi havia introduït nous
impostos i hi havia prohibit l’ús del català. Efectivament, amb la desfeta de
1714, Felip V va promulgar el Decret de Nova Planta amb l’objectiu de fer
desaparèixer la nació catalana. Però no ho va aconseguir. La Renaixença, la
Mancomunitat o la República van fer palès que la voluntat de ser del poble
català continuava existint. De fet, devem ser l’anomalia política més gran
d’Europa, ja que seria difícil trobar una altra nació que, tot i no disposar
d’estat propi, mantingui una consciència nacional tan nítida, una llengua que,
si bé minorada, en cap cas no és minoritària, i un anhel tan clar d’esdevenir
un nou estat independent. Les retallades a l’Estatut aprovat pel Parlament, les
campanyes difamatòries promogudes per partits espanyolistes i la sentència del
Tribunal Constitucional espanyol, sumades a les negatives a parlar d’un pacte
fiscal o del dret a decidir, han empès una part important dels catalans del
Principat cap a l’opció independentista. En poques paraules, una manca total de
cultura democràtica per part de l’Estat espanyol, oposada a la que mostra el
Regne Unit envers Escòcia. Les reivindicacions del dret a decidir i de la
independència han anat sumant adeptes en diverses fases. Primer, els que ho han
fet per motius estrictament identitaris; després, els que s’hi han afegit per
motius econòmics i, finalment, els que han fet el pas moguts per motius
estricament ètics. Farts que ens diguin qui hem de ser, com hem de parlar i de
quina manera hem de gestionar els nostres recursos. Mentre l’espanyolisme només
té el discurs de la por, sense cap fonament real, l’independentisme s’ha bastit
d’arguments contrastables que evidencien la viabilitat econòmica, política i
social d’una Catalunya independent. I, per sobre de tot, el plantejament que
volem fer un país del tot nou, on no compti d’on venim, sinó cap a on volem
anar. L’independentisme no és etnicista, sinó integrador, perquè la
independència beneficia tots els catalans, independentment de l’origen, del
sentiment de pertinença que tinguin –és possible sentir-se, també, espanyol, i
voler la independència del país– o de la llengua que parlin. La independència
és un repte col·lectiu incomparable i si aquesta és la decisió del poble
català, l’Estat espanyol no la pot aturar.
