Blens de gasalla, des del bloc

Deia Pere Quart que la paraula deslliura els ignorants, comencen els amors amb la paraula, les paraules menyscaben els tirans. Consciència, amor i llibertat són les idees que m’empenyeren a escriure versos, a parar bé l’orella i a transcriure allò que, recuperant la influència filosòfica hel·lènica -no debades, fou Helena de Troia la més bella del món antic-, ja sura en l’aire, ja hi és, i que ens utilitza a nosaltres com a mer vehicle d’expressió. Sí, versos, tal volta poemes, si bé aquesta paraula em va massa gran, no m’hi sé veure. Descriguem-ho, si de cas, com una “unió aleatòria de mots que plegats alliberen idees, unes per qui les escriu, d’altres per qui les llegeix”. Aquestes idees són Blens de gasalla.

I quan una determinada expressió coincideix amb una altra de paral·lela, es produeix la simbiosi, l’explosió, la supernova. Fruit de l’amistat amb en Ferran C. Ugas, aquests versos tenen ara un company de viatge, unes melodies que els acaronen. Això és el que us convido a compartir, mots i melodies, una iniciativa a la qual ens agrada veure com s’hi sumen bons amics, cadascú aportant el seu talent, el seu granet de sorra, com la guitarra de l’Adrià Bonjoch o la veu de la Marina Sagarra. Més blens de gasalla.

Si voleu ser-ne partícips, el bloc Blens de gasalla és tot vostre. Amb tota la passió que les melodies saben oferir i amb tota la follia que les paraules volen transmetre. Espero que us agradi.

Una exposició per saber-ho (quasi) tot, del català

L'exposició Realitat i vitalitat de la llengua catalana, promoguda per la FOLC i comissariada per en Jordi Solé i Camardons, és una molt bona iniciativa que permet entendre quina és la situació actual del català, bo i defugint tant interpretacions cofoïstes com derrotistes. L'exposició fa un breu repàs a la història de la llengua, mostra la realitat sociolingüística dels diversos territoris dels Països Catalans i evidencia la vitalitat que, malgrat segles de persecució, continua tenint el català, especialment en àmbits com la literatura, la música o les noves tecnologies. Adonar-nos que la nostra llengua no és tan petita -està entre el 2,5% de llengües més parlades del món- ens hauria de fer guanyar autoestima i, per tant, esperonar-nos a fer-ne un ús desacomplexat.

Així doncs, si l'exposició arriba al vostre poble o ciutat (podeu consultar-ne l'agenda al web de la FOLC), no us perdeu l'oportunitat de visitar-la. N'aprendreu molt. I si se us passa per alt, sempre podeu comprar el llibre "Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans", que acaba de publicar-se i en el qual s'amplien els continguts de l'exposició. Interessantíssim.

Tallers, tailerrak, talhèrs

Quan des de la Fundació Reeixida vam impulsar els Tallers per la Llengua, ho vam fer amb la voluntat de cobrir un vessant del foment del català en què ens semblava que s’havia aprofundit poc. La idea era generar uns espais de reflexió en els quals fos possible crear consciència lingüística i, sobretot, facilitar a les persones catalanoparlants -d’origen, d’adopció o potencials- els recursos necessaris perquè poguessin fer servir el català còmodament en qualsevol situació. La bona acollida de la iniciativa ens va permetre constituir la nostra pròpia entitat, Tallers per la Llengua, potenciar-ne l’abast i arribar a gairebé tots els territoris dels Països Catalans.

I parlant d’abast territorial, una de les fites que ens ha fet més il·lusió ha estat constatar que una iniciativa pensada i desenvolupada des de la realitat sociolingüística catalana pogués ser adaptada a altres realitats lingüístiques i nacionals. És el cas del Taller d’Espai Lingüístic Personal (TELP) i del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), ambdós traduïts a l’èuscar, o del Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana (TFUILC), traduït a l’occità.

L’intercanvi d’experiències entre països amb llengües minorades és una bona manera d’avançar vers les respectives normalitats lingüístiques i, de retruc, ens omple d’anècdotes curioses. Sense anar més lluny, quan vam anar a presentar el TEL a Euskal Herria, ho vam fer utilitzant material exclusivament en èuscar. I com que no el parlo -ja m’agradaria-, hi va haver un moment en què no sabia exactament què deia la nostra pròpia presentació, de manera que vaig haver de demanar als assistents que m’ho traduïssin. Coses del directe...

Reposicions

Durant els anys que vaig ser portaveu nacional de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, van convidar-me a dotzenes (m’agrada comptar amb dotzenes, què hi farem) de programes de ràdio i televisió per parlar del català i de les iniciatives que impulsàvem des de l’entitat. La primera vegada, no us enganyaré pas, fa una mena de cosa, però la veritat és que, de mica en mica, li vas trobant la gràcia, a això de parlar pels mitjans. Així doncs, aprofitant que som a l’estiu i que les televisions duen a terme les ja clàssiques reposicions de sèries i programes antics, no vull ser menys i he decidit recuperar algunes d’aquestes intervencions televisives.

La primera és una entrevista a Vilaweb TV emmarcada en un reportatge sobre el Correllengua ’06. Vilaweb ha esdevingut un dels referents informatius dels Països Catalans, un mitjà compromès amb la realitat nacional i lingüística que ha demostrat que és possible oferir continguts d’absoluta qualitat des d’una òptica netament autocentrada. Ens calia.

La següent és el documental Ciudadanos de segunda, emès per Telemadrid l’any 2007. Com segurament deveu recordar, aquest documental, contrastat, objectiu i gens nacionalista, mostrava la persecució a què està sotmesa la llengua espanyola a Catalunya. L’espanyol, pels que no ho sapigueu, és una llengua romànica que parlen d’amagat alguns catalans, exposant-se al risc de ser condemnats a treballs forçats a les mines de sal de Cardona. Potser per aquesta raó no l’heu sentit parlar mai pel carrer... Ai, els catalans! No debades, la paraula albanesa “katala” vol dir “monstre”. En certa manera, doncs, puc dir que, amb la intervenció en aquest documental, he participat en una pel·lícula de ciència ficció o, més ben dit, de terror. I si no, feu-hi un cop d’ull: l’enèsima demostració que amb Espanya no s’hi pot enraonar. Fa feredat.

Per últim, incloc l’enllaç al programa Els matins d’en Josep Cuní, de TV3, al qual van convidar-me, precisament, per parlar de Ciudadanos de segunda. Amb la Pilar Rahola en plena forma. Que vagi de gust!

Reportatge sobre el Correllengua ’06 a Vilaweb TV

Documental Ciudadanos de segunda, de Telemadrid (Espanya)

Entrevista a Els matins, a TV3

Llengua: consciència i conducta

La consciència

Plató, en el llibre setè de “La República”, ens parla del mite de la caverna, un mite mitjançant el qual exposa la dualitat existent entre allò que considerem real i allò que realment ho és. Ras i curt, ens presenta unes persones que viuen captives en una caverna, a les parets de la qual veuen reflectides unes ombres que el foc hi projecta. Els captius consideren que les ombres són l’única realitat, fins que un d’ells s’atreveix a sortir a fora la caverna i constata, sorprès, que les ombres només són el reflex de l’autèntica realitat, molt més rica i diversa.

Aquest mite, prou conegut, ha estat a bastament emprat com a metàfora per descriure la presa de consciència. El filòsof Henri Bergson deia que la consciència és llibertat: si som conscients de les diverses “realitats” que tenim al davant, també som lliures per triar quin camí volem seguir. Basant-se en aquesta idea, moltes entitats del país treballen incansablement per fer que tots plegats prenguem consciència d’infinitat de temes als quals, sovint, prestem massa poca atenció: la protecció del medi ambient, els drets de les persones nouvingudes, la igualtat de gènere... o la llengua.

Del final formal del franquisme ençà, successives campanyes públiques i incomptables iniciatives de la societat civil no han escatimat esforços per tal de fer-nos adonar de la importància que té la llengua catalana a l’hora de definir-nos com a col·lectivitat i, per tant, de conferir-nos un lloc al món. Aquestes campanyes anaven encaminades, en primera instància, a potenciar l’aprenentatge del català, especialment per part de les persones que no el tenien com a llengua familiar o inicial. Darrerament, però, l’objectiu ha variat sensiblement, i les propostes es focalitzen més en l’ús social que no pas en el mer aprenentatge. L’explicació que hi trobem és senzilla: si bé l’aprenentatge és una condició sine qua non per assolir la normalitat d’una llengua, el factor que acaba sent decisiu és l’ús que se’n fa. Així, les darreres dades estadístiques indiquen que, malgrat que cada vegada més gent sap parlar català, el percentatge de persones que realment l’usen quotidianament tendeix a disminuir. En conseqüència, es fa palès que cal conscienciar la societat de la importància d’utilitzar la llengua pròpia de manera desacomplexada.

La majoria d’iniciatives que s’han dut a terme amb aquesta objectiu han tingut un abast massiu, de l’estil de les grans campanyes publicitàries. Tanmateix, són realment efectives? Malgrat que és quelcom difícil de constatar, sí que podem intuir que la seva principal mancança rau en la concreció i la brevetat obligada dels missatges que transmeten: “tu ets mestre”, “parla sense vergonya”, “encomana el català”... Allò que es guanya per dalt (amb un sol gest s’arriba a molta gent) es perd per baix (s’argumenta molt poc el perquè).

Fer prendre consciència de la importància d’usar el català no és, per tant, una tasca que pugui realitzar-se de manera efectiva utilitzant exclusivament plantejaments procedents del màrqueting i la publicitat. Ben al contrari, cal aprofundir en les raons que expliquen perquè el català es troba en la situació actual; cal saber, no cal dir-ho, quina és aquesta situació; i cal, sobretot, transmetre el rol decisiu que els parlants tenim a l’hora de fer que la nostra llengua esdevingui una eina transversal a nivell social. I per aconseguir-ho, la pedagogia, la psicologia i, lògicament, la sociolingüística, són disciplines imprescindibles.

La conducta

Un dels errors freqüents de les campanyes de conscienciació massiva és considerar que, un cop transmesos els raonaments que evidencien la necessitat de prendre consciència de quelcom en particular, ja està tot fet. Ni de bon tros. La consciència és necessària, certament, però només és el primer pas que s’ha de fer si es volen capgirar uns determinats hàbits. Per passar de la consciència a la conducta, ens calen, doncs, recursos.

Quan es tracta d’usos lingüístics, no n’hi ha prou amb ser conscients de la importància de fer servir el català. Sovint, persones amb un alt grau de consciència lingüística apliquen sistemàticament la norma de convergència a l’espanyol (o al francès a Catalunya Nord), és a dir, es passen a aquesta llengua quan veuen -o quan creuen- que l’interlocutor no parla o no entén el català. Aquest hàbit, inconscient, és fruit, primerament, de la repressió (300 anys de persecució política no són en va) i, després, de la imitació (la submissió lingüística ha estat practicada històricament per un percentatge molt elevat de catalanoparlants, conseqüència, al seu torn, de la repressió citada, de manera que les noves generacions es limiten a imitar allò que veuen fer). Aquesta pràctica lingüística, doncs, està fortament arrelada i no n’hi ha prou amb adonar-se’n i voler canviar-la: cal poder fer-ho. I per això calen, tal com dèiem, recursos, uns recursos que ens ajudin a desempallegar-nos dels nostres prejudicis i creences. L’objectiu final? No només la fidelitat lingüística, que consistiria en utilitzar el català en qualsevol situació, sinó l’assertivitat lingüística, és a dir, ser fidels a la llengua i, a més, sense experimentar cap mena d’incomoditat pel fet d’estar-la utilitzant.

Tallers per la Llengua

Per incidir en el grau de consciència lingüística dels catalanoparlants (d’origen, d’adopció o potencials) i per dotar-los dels recursos que els permetin usar el català amb assertivitat, es va crear l’entitat Tallers per la Llengua.

Tallers per la Llengua ofereix quatre formats diferents de taller mitjançant els quals es tracta la consciència lingüística (Taller d’Educació per la Llengua, Taller d’Acollida Lingüística i Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana) i s’ofereixen els recursos necessaris per tal d’incidir en la conducta lingüística individual (Taller d’Espai Lingüístic Personal). Les sessions es realitzen amb grups d’una vintena de persones i s’hi exposen conceptes bàsics de sociolingüística, dades sobre el marc legal i els nivells de comprensió de la llengua o, com dèiem, recursos concrets per tal d’afrontar qualsevol tipus d’interacció lingüística que, a priori, pugui semblar problemàtica. El llibre “De la consciència a la conducta. L’experiència de Tallers per la Llengua”, publicat recentment per Edicions 7dquatre, permet conèixer més a fons tots aquests aspectes.

En total, s’han realitzat ja més de 300 sessions dels diversos tallers i alguns dels formats han estat adaptats als casos basc i occità. Paral·lelament, s’està duent a terme un estudi amb profunditat per tal de quantificar la incidència que les sessions tenen en els hàbits lingüístics de les persones que hi participen. Amb les conclusions que se n’obtinguin, es vol continuar treballant per tal de millorar els continguts dels tallers i poder oferir, així, unes sessions que serveixin per fer realitat una autèntica revolució en els hàbits lingüístics dels catalans, una revolució que és absolutament necessària si volem que el català continuï sent l’instrument vehicular de comunicació als Països Catalans.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a Illacrua, estiu 09

Roger Mas, com la cervesa

No m’agrada la cervesa. Bé, cadascú té els seus gustos. Reconec, això sí, que sempre m’havia sorprès que gairebé tothom confessés que, d’entrada, tampoc no els hi havia fet el pes, però que a mesura que n’havien anat bevent s’hi havien acostumat. “I per què hi insistíeu, si no us agradava????”, els demanava sempre. D’un temps ençà, però, ja no faig aquesta pregunta. I és que he començat a entendre que hi ha coses que, malgrat que no et cridin l’atenció en un primer moment, acaben creant addicció.

La primera vegada que vaig sentir en Roger Mas (després d’haver-ne llegit un munt de crítiques absolutament entusiastes) vaig pensar que potser no n’hi havia per a tant. Sonava molt bé, sí, però no acabava d’enganxar-me. El fet és que vaig continuar escoltant-lo, mogut potser per la meva debilitat pel Solsonès. I així, de mica en mica, vaig anar descobrint un univers diferent, únic, fins que vaig veure’l en directe i, aleshores sí, vaig quedar-m’hi atrapat. Ara, després d’uns quants concerts, el considero un referent absolut en el panorama musical d’aquest país tan estrany. De vegades, doncs, la primera impressió no compta.

I ara que hi penso, d’acord, potser hauré de tornar a tastar la cervesa...

“Un mar de boira on s’emmiralla el sol

cobreix totes les valls d’un país inventat”

Videoclip de "L'home i l'elefant"

La cara oculta

Avui fa els anys de l’arribada de l’home a la lluna. Deixant de banda les ja clàssiques sospites que aquesta expedició encara desperta -sí, ho reconec, tinc certa debilitat per la teoria de la conspiració, si bé com una manera de donar alternatives a les versions oficials i al pensament únic-, no hi ha dubte que l’arribada a la lluna és una de les grans fites de la història de la humanitat.

I, tanmateix, foll d’una dolça metzina, no puc deixar de veure la lluna com una cosa inabastable, com un somni que es repeteix nit rere nit i que es fon entre els dits quan arriba el dia. Què hi farem! La lluna, per molts astronautes que s’hi passegin, continua sent la lluna. I m’agrada dir que no demanem la lluna, sinó només la llibertat. M’agrada llegir i rellegir “La lluna a casa” de Pere Calders. M’agrada estar a la lluna de València, potser perquè rima amb “independència”. M’agrada que a les dues de la matinada em cantin cançons que parlen de la lluna. M’agrada tenir la lluna en un cove. I m’agrada perdre’m en la nit, il·luminat per la claror d’una lluna a la qual perdono que ens amagui, per uns hores, els estels que ens guien. Per això i molt més, sempre ens quedarà la cara oculta de la lluna. O com deia en uns versos inacabats...

“Per què fugiu?
Per què mentiu?
Mireu la lluna!
Mireu la lluna!”