Un parell de canteules sabadellegen a
l’eixida d’una casa anglesa mentre comparteixen taifes plenes de cigaletes,
petador, xips i xurruques. Deixant enrere les semenelles, parlen del rodal, dels
prats de badabadocs (o potser de paparoles o pipiripips o republicans o
gallarets), dels boscos de girols plens de coromines i xargais, del so del
catibàtic i la saligarda i dels estimberis on més d’un cop s’han esgalabrat o,
fins i tot, esternucat. Desprenses van cap a dins, s’asseuen a l’escon a tocar
de l’amanidor i continuen xerrant pels descosits. No són ni gasives ni
llafugues, ni molt menys llepafils, i no volen perdre passada amb les postres.
Belgues, dàcars, borregos i sí, una xíndria, els fan peça. De tant menjar cau
alguna llòfia, i no volent pas ser xaixos ni acumular pegatera, agafen la meri
i posen fil a l’agulla.
Sí, si no sou del Vallès és normal
que no n’hàgiu entès gran cosa, d’aquesta història. I si sou vallesans, tres
quarts del mateix. I és que molts dels mots que hi surten són, ja us ho podeu
imaginar, propis del Vallès (Occidental i Oriental!), però no es tracta de
paraules que es facin servir arreu de les dues comarques, sinó que són tan
locals que el seu ús acostuma a limitar-se a una població concreta. Així doncs,
potser no podem referir-nos, stricto sensu, a un parlar del Vallès, sinó
a molts parlars, a moltes particularitats lèxiques, fonètiques i
paremiològiques (les dites i les frases fetes), però el seu conjunt dota de
personalitat les viles i les ciutats de les nostres comarques. La llengua, i la
manera de parlar-la, és un patrimoni immaterial d’una comunitat, potser un dels
més valuosos, i el Vallès també hi té molt a dir. Descobrim aquest parlar,
utilitzem-lo, reivindiquem-lo i, sobretot, gaudim-ne. Que el català és tot
estam.
Publicat al Diari de Terrassa, 21-11-24
