Voteu!

Aquest diumenge se celebra a Sabadell la consulta per a la independència de Catalunya. Serà la població més gran on haurà tingut lloc, un autèntic repte. El vot anticipat està tenint una bona acollida i esperem que la participació definitiva sigui ben alta. En tot cas, el que ja ha estat un èxit és la implicació de la gent, amb més de 775 voluntaris -jo també!-, i l’elevat nombre d’actes que s’han dut a terme arreu de la ciutat. Ara manca, doncs, fer del dia de la votació una festa de la democràcia popular i la llibertat.

Motius per votar? Certament, la consulta no és vinculant, però una bona participació esdevindria un factor decisiu a l’hora de poder exigir al Parlament la convocatòria d’un referèndum oficial. La democràcia real és la que emana del poble i no hi ha res més popular que aquesta consulta, que ha sorgit de la societat civil. Decidir com volem organitzar-nos políticament és ja un gest de sobirania i de maduresa democràtica. Podem votar que sí, que no o bé fer-ho en blanc, però és important que hi diguem la nostra. Ei, i anar a votar no és patrimoni exclusiu d’aquells que pensem que la independència és necessària, sinó de tots els catalans i catalanes, pensin el que pensin! Oposar-se a la consulta denota, per contra, una manca de cultura democràtica. Quin inconvenient hi ha que la gent s’expressi lliurement?

Va, i ja que en parlem, quins motius hi ha per votar sí? Doncs, independentment d’on haguem nascut, de quina llengua parlem habitualment o de quina considerem que és la nostra identitat, la independència ens beneficaria a tots. Per als més pràctics, tenir el nostre propi estat ens permetria disposar de molts més recursos econòmics, ja que tots els impostos que ara van a Madrid i no en tornen es quedarien, ras i curt, aquí. I encara que la gestió que se’n fes fos tan pèssima com la que duu a la pràctica el govern espanyol, com a mínim repercutiria íntegrament en aquest país! D’altra banda, per als que valorem aspectes més intangibles, ser independents ens permetria fer sentir la nostra pròpia veu a nivell internacional, normalitzar la cultura i la llengua sense interferències alienes, disposar de seleccions esportives... Ser un país normal, vaja. Desacomplexat! I és que les persones, quan creixen, sempre tenen el desig d’emancipar-se, oi? Doncs amb els pobles passa el mateix. O és que algú sap d’algun país que hagi decidit lliurement renunciar a la independència? Proposeu-ho als espanyols o als francesos, que deixin de ser independents! Deu ser que la independència està prou bé, no? Altrament, no s’entendria que en els darrers anys s’hagin creat més d’una vintena d’estats, una gran part dels quals a Europa...

Tarragona per la Llengua

Tallers per la Llengua ha guanyat un premi! El Servei de Política Lingüística de l’Ajuntament de Tarragona va convocar la primera edició del Premi a Projectes per Estendre l’Ús del Català a Tarragona i vam concórrer-hi amb un projecte adreçat a entitats d’educació en el lleure que n’ha resultat guanyador. La nostra proposta, d’acord amb la línia de treball de l’entitat, pretén incidir en les actituds lingüístiques, sobretot de les persones catalanoparlants, amb l’objectiu que adoptin uns hàbits de fidelitat envers la llengua pròpia. Aquesta voluntat d’incidir directament en els usos interpersonals, possiblement el tret diferencial de l’entitat, ha estat l’aspecte més valorat pel jurat. Ara, doncs, ens toca dur-lo a la pràctica. És una feinada, sens dubte, però el reconeixement a la nostra tasca és una font de motivació.

La notícia a El Punt

Digueu-li Josep

En Josep-Puntí-que-abans-es-feia-dir-Adrià-i-que-era-el-cantant-dels-Umpah-Pah continua sent immens. Els concerts que està oferint dins el Tourmaitenquis són incendiaris i passionals, amb un toc de dolçor. Reconec que, d’entrada, em feia una mica de respecte, no sabia per on sortiria. Però va ser fantàstic. Un músic de revolta i un guardià potser inconscient de la riquesa lèxica de la nostra llengua, amb la qual juga com un mestre. Intensitat sense mesura.

I de telonera a Sabadell, la Bikimel! Quina veu! Quin descobriment!

"Ull per ull", en directe a la pel·lícula "Rock & Cat"

El Premi Literari Ateneu Domingo Fins, Volum I

L’Ateneu ABI, de Montcada i Reixac, és un d’aquells centres culturals que han sabut combinar el caliu dels locals de començaments de segle XX amb una oferta d’activitats innovadora i estretament vinculada a les necessitats actuals del país i la llengua. Entre les moltes que realitzen destaca el lliurament del premi literari Ateneu Domingo Fins, els contes guanyadors del qual han estat ara recollits en un primer volum publicat per Edicions 7dquatre. Una lectura molt amena amb una pila d’històries ben originals.

I una pàtria tan petita

En el darrer número del Descobrir Catalunya hi surt el reportatge del Marquet de les Roques que els havíem proposat amb la Noelia. Espero que, pel fet d’haver aparegut en la revista de viatges de referència dels Països Catalans, molta gent s’interessi per aquest indret i s’arribin a visitar-lo! De debò, és un lloc que cal conèixer. El Marquet de les Roques és Pere Quart, Pere Quart és Corrandes d’exili, Corrandes d’exili és l’anhel d’un poble vençut de recuperar la llibertat, d’una pàtria tan petita que la somio completa, la pàtria que ens mostra, justament, el Descobrir Catalunya, la pàtria on tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra...

Transgredir és la resposta

Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional
Àngel Velasco i Quim Gibert (eds.)
Afers, març de 2010

Alexis de Tocqueville, liberal francès del segle XIX, deia que, per conèixer bé un país, cal visitar-ne les presons, ja que la manera com s’hi tracta els presos és tal com es tractarien tots els ciutadans si el poder de l’estat no tingués cap límit. Si bé aquesta afirmació pot semblar excessiva actualment, l’adaptació que en fa Alfons López Tena a l’àmbit lingüístic sí que resulta de plena validesa: si volem saber de quina manera l’estat espanyol tractaria el català si no hi hagués altres administracions pel mig (com ho és per exemple la Generalitat de Catalunya), només ens cal fixar-nos en la Franja de Ponent, un territori on la nostra llengua no té cap mena de reconeixement legal. Aquesta constatació és suficient per entendre que Espanya no té cap mena d’intenció de reconèixer la nostra realitat lingüística i nacional, de manera que, per assolir aquesta normalitat, només tenim l’alternativa de transgredir l’actual marc sociopolític.

Justament, Removent consciències. Transgressió cívica i fet nacional recull les ponències de les jornades sobre identitat i transgressió que es van dur a terme, precisament a Fraga, els anys 2008 i 2009, promogudes per Àngel Velasco i Quim Gibert, coeditors del llibre. Amb aportacions des de camps tan diversos com la psicologia (Quim Gibert), la creació cultural en sentit ampli (Patrícia Gabancho), la justícia (Alfons López Tena), l’ètica (Francesc Torralba) i la literatura (Hèctor López Bofill), els autors denuncien, d’una manera entenedora, la situació de submissió en què es troben els Països Catalans, alhora que aposten sense complexos per transgredir totes les normes que ens limiten com a poble.

En aquest sentit, i com a punt de partida, són molt aclaridores les paraules de Patrícia Gabancho, quan ens diu que “Sempre hi ha més banalitat que transgressió, perquè la societat, a través d’un ensenyament poc exigent, prepara els individus només per al consum i l’entreteniment, no pas per a la crítica i el pensament”. I, en resposta, ens recorda que “Pensar és un verb que es conjuga -quan es conjuga- en primera persona. Per això pensar és ja un acte de transgressió (...)”, una reflexió que rebla quan afirma que “El primer pas per transgredir la realitat és creure que la transgressió és possible i (...) necessària”. És a dir, prendre’n consciència. Així doncs, si volem avançar vers la normalitat, ens cal transgredir constantment. I, en fer-ho, no estarem actuant de manera poc ètica, ans al contrari. Com explica Francesc Torralba, “(...) ser ètic, comportar-se èticament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu, exigeix molt sovint transgredir determinats marcs (...)”.

Les reflexions de Quim Gibert entorn el concepte de resiliència emocional, les escletxes legals que hem de saber aprofitar, exposades acuradament per Alfons López Tena, o la proposta d’Hèctor López Bofill d’utilitzar la literatura com una eina de denúncia, acaben de completar un llibre que ens dota d’arguments suficients per tal de decidir-nos a transgredir aquest marc referencial espanyol que ens ve imposat, bo i apostant per un autocentrament que ens permeti esdevenir realment lliures.

David Vila i Ros

L'Escletxa, primavera 10

De Sant Jordi

Sant Jordi és la rosa i el llibre. La festa i la lluita. El cavaller i el drac. Sant Jordi és el crit subtil d’un poble que s’alça, un poble que crea i que estima, un poble que vol ser lliure. I la llibertat s’obté amb la paraula, amb la feina, amb la constància. Sant Jordi és un moment únic per mostrar que som aquest poble, per gaudir-ne i, també, per salvar-nos els mots, que deia el gran Espriu. La llengua ens defineix i ens permet fer-nos un lloc en l’escenari global. No us la guardeu només per a vosaltres. Regaleu-la!

Precisament, de llengua, de paraules i de literatura vam parlar-ne aquest dimecres al Via Fora! de Gràcia, en la presentació del llibre Pedacets al sol d’Àstrid Bierge. L’acte va comptar amb una breu introducció meva, en qualitat d’editor, una intervenció de l’Enric Vila, escriptor i autor del pròleg, i que va fer una acurada descripció de l'estil tan personal de l'Àstrid i, lògicament, una exposició, fantàstica, de l’autora, que va acabar d’animar el públic a comprar una bona pila d’exemplars del llibre. Una festa anticipada de Sant Jordi!

Pel que fa a mi, aquest Sant Jordi presentaré el Ni ase ni bèstia per Ràdio Sabadell, en directe des del plató mòbil que instal·len enmig de les paradetes. Serà a les 9.50h en el 94.6 FM. Que passeu una molt bona Diada!

Nota: aquí podeu veure algunes fotos de l'entrevista a Ràdio Sabadell