Ràtzia

Heu vist mai una ràtzia de vedells famèlics? Són tot un espectacle. D’entrada, quan el sol es pon entre enormes gegants de maó, els llums de neó, des de les seves perspectives, exigeixen la conversió de les llumetes de colors en mers elements de decoració coral·lina, com ja es fa en alguns països de la micronèsia italiana, una zona desconeguda fins i tot, no cal dir-ho, pels mateixos italians. De fet, segons indiquen les previsions meteorològiques dels elefants indis, aquells de les orelles petites, la pluja cau a bots i a barrals o, com a mínim, a barrals. A barrar-los el pas!, criden els vedells. Aquesta és l’espurna que encén la flama que és feixa de lleixa. O guspira inconnexa, depèn de com es miri. En tot cas, ens cal tenir en compte que els nostres amistançats i amistançades ho són per imperatiu legal, o reial, i no pas perquè els plagui. A l’harem no s’hi cullen bolets, potser algun rovelló d’una altra temporada, a tot estirar. I els principis inabastables de les planures nord-americanes els confereixen cert pragmatisme molt valorat a les societats occidentals, si bé rarament comprès ultra l’Atles. És, així mateix, rere les serralades dels Urals on les tribus nòmades de l’estepa acampen més lliurement. Ningú no els demana peatge. Conten, tanmateix, que hi ha una tarifa extra per aquells que volen aparcar els camells en zona de càrrega i descàrrega, sempre que no puguin demostrar que el descens premeditat de turistes afrancesats des d’una de les gepes és, segons els acords de pau d’Oslo, una manera acceptablement formal de baixar material. Els arbres no són de menta. Nata. Heu vist mai una ràtzia de...? Cert. Entre escacs i parxís, els habitants de les illes Feroe es queden amb aquest darrer, no pas per tradició, ans per desig de vehemència fructífera. A l’ensems, els visigots, amants del boca-orella, naufraguen sovint davant les costes de Sardenya i ho fan voluntàriament. Quan són a l’alçada de l’Alguer, esberlen la popa i deixen que grans quantitats d’aigua, puix al mar no n’hi manca pas, entrin i enviïn la nau al botavant. Els bots, ben enllustrats amb mantega de xiclet, gran invent persa, suren mig d’amagat i, aprofitant el descens de les aigües, acaronen la costa rosada. És en aquell instant que els pirates del Carib, caníbals per raons estrictament etimològiques, s’abraonen amb braó sobre els cangurs i besen les dames que els esperen fent crits fugaços, fruit del lent oreig dels vents.

Quan només els queden els tancs

Constitución española, art. 8.1. Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional. Oi tant, clar que sí, un gran estat, l'espanyol! Sempre a punt de treure els tancs al carrer, com fan els estats socialment més avançats. Setcentistes que no deuen saber què vol dir "democràcia", m'han fet pensar en Tiananmen.

La xocolata desfeta

En el seu darrer llibre, Xocolata desfeta, Joan-Lluís Lluís escriu de 123 maneres diferents una mateixa història: el protagonista va a fer una xocolata desfeta al carrer de Petritxol de Barcelona, però una noia li clava un ganivet. D’entrada, la idea de reescriure constantment una mateixa història em semblava fantàstica i, havent-lo llegit, la veritat és que el llibre és tota una obra mestra en aquest sentit. Molt recomanable, especialment per als amants de la llengua, i molt temptador, ja que et vénen ganes d’escriure’n la teva pròpia versió. Precisament, això és el que va proposar La Magrana en un concurs. I clar, no me’n vaig poder estar, i vaig prendre-hi part. No, no us penseu pas que he guanyat, no! Vaig enviar-ne tres versions i, això sí, una d’elles, la basada en el discurs d’en Martin L. King, va ser citada, entre d’altres, en la nota de premsa que va emetre l’editorial. Quina il·lusió! Si us fa gràcia llegir-les, us les transcric tot seguit.

Katalaní

Komka dakuarjorn daka dalluna, naba beurunka kaua kalatri budals patritxol. Prono puguepas names llunyda lapal meradi setkaruna kukablanca maturamo lanfadada. Erafor mosaida ka bells foskosipur tabaunane llalnas. Badirma kaba nia dakaça alajungla itotduna batra bassarmam lallan saka duiama gadalsarro. Kuanma vaidas partar, unjorn iunanit iunaltrajorn inuanit das pres, kala potekari, unga rebenar matmub sarbaba. Ibakues tiunarma sila blan kabasum riurakuan banlla sarma.

En les Aventures d’en Massagran, de Josep M. Folch i Torres, el protagonista va a espetegar a l’illa dels katalanins, un poble que sembla que parli una llengua estranya però que, quan la llegeixes en veu alta i a poc a poc, resulta que és català.

Novaparla

Com cada primer quartdia de mes vaig a ingerir cacau liquid al carrer Y82, pero a la botiga d’estripluja del numero disset una dona m’atura nocontenta. Es doblebonica, te cabells llargs i foscos i una joiadenas. Crida “Tambe soc de Cassapolis”, treu un cobertpla de la bossa i me’l clava. Em desperto el sisedia i un agent questiona si migreia quan el clavava.

George Orwell, en la seva obra 1984, explica la “novaparla”, una involució de la llengua que tendeix a simplificar-la al màxim, eliminant sinònims i antònims i tota paraula que es consideri supèrflua, substituint-les per paraules bàsiques o bé, quan escau, amb prefixos.

Martin L. King

Cada primer dijous de mes tinc un somni! Somio que un dia, en aquest país, tots podrem prendre xocolata i que a ningú no se’l discriminarà per preferir-la blanca, negra o amb llet. Tinc un somni! Somio que un dia, fins i tot el carrer Petritxol, on una encaputxada escup frases d’odi als que no són del seu color, es convertirà en un oasi de llibertat i justícia. Tinc un somni! Somio que tots podrem tenir un paraigua, o disset, i que ningú no serà agredit pel fet de no portar arracades al nariu, a l’orella o a la llengua. Tinc un somni! Somio que un dia, a Barcelona, una ciutat que ara se sufoca amb la calor de la injustícia i de l’opressió, els policies et miraran i et diran: “Somriu, que ja ningú no vol apunyalar-te!”.

Adaptació del cèlebre discurs de Martin L. King que va significar el punt culminant del moviment pels drets civils als Estats Units.

Ruta sabadellenca per ases i bèsties

Hi ha un garrotí que diu que Sabadell és capital del Vallès Occidental, dels Països Catalans i del món en general. Deixant de banda les opinions discordants d’algun senyor de Terrassa i dels ciutadans del barri marítim, conegut com Barcelona, l’afirmació és del tot inqüestionable. Oi? És per això que us proposo, als conciutadans i als forasters, de fer una ruta guiada pels escenaris sabadellencs que surten al recull de contes Ni ase ni bèstia, alguns dels quals hi són citats explícitament.

Per començar, ens situarem a la plaça Catalunya, on treballa el protagonista de D’un en un, si us plau. Si aneu baixant per la vorera de l’esquerra de la ronda Ponent, podreu resseguir-ne les passes, veure algunes de les coses que comenta (tot i que les obres dels pisos estan acabades) i, si sou prou agosarats, fer les voltes en cercle que li permeten trobar-se amb ell mateix. Al final del carrer, girant també a mà esquerra (per això som d’esquerres), us situareu a la carretera de Terrassa, direcció Barcelona (esmento aquestes ciutats perquè els terrassencs i els barcelonins no s’enfadin) i els més espavilats sabreu trobar la botiga d’informàtica -n’hi ha més d’una- citada a Vacances pagades (disculpeu els de les Vilanoves, però la ciutat era realment Sabadell). Prenent tot seguit el carrer Puigcerdà, anireu a espetegar al carrer Joan Plans, on se situa part de l’acció de Tornem-hi. Des d’allí, i avançant vers el centre, la cantonada amb el carrer Unió és el punt de partida de Ara no, Joana (tot i que no hi ha semàfor). I una mica més endavant arribareu, finalment, a la plaça Sant Jaume, l’epicentre de les històries, la inexistent plaça Major de Paciència i espai privilegiat de les aventures del protagonista de La compra. El lloc on l’absurd és real.

Que gaudiu de la ciutat i, sobretot, molt de compte amb les ases i les bèsties!

Gran Mark Knopfler

La música d’aquest país està en un moment creatiu fantàstic, amb una pila de cantants i grups que saben treure profit d’influències diverses, autòctones i de fora. Això és el que m’agrada més del nostre panorama musical: la capacitat d’inventar sonoritats i d’obrir noves rutes. En canvi, quan escolto grups anglosaxons, les meves preferències són unes altres, més tradicionals. M’agraden els grans clàssics, músics que van iniciar les seves carreres els anys seixanta i setanta. I entre tots ells, em quedo amb els Dire Straits i, per ser més concret, amb la formació original de la banda, que va ser capaç de crear un so inconfusible. Amb el temps, l’estil de Mark Knopfler ha anat variant, s’ha fet més pausat, més melòdic, però els darrers discos continuen sent, almenys per mi, una recerca personal de la bellesa. La seva obra és ara el reflex d’un geni que fa el que li plau, tant als discos com als directes, potentíssims. Hi tinc certa addició, ho reconec. I és que m’agrada la gent que crea sense condicionants externs, fent allò que més li agrada.

El nom no fa la llengua (però hi ajuda)

Una mateix llengua, diversos noms

Sovint es diu que el nom no fa la cosa. Tanmateix, quan parlem de la nostra llengua, les denominacions que li puguem donar prenen una rellevància desmesurada i són font d’inesgotables debats amb una intencionalitat clarament política. És cert que el català no té una única denominació popular: fragatí, mallorquí, menorquí, eivissenc, valencià o alguerès són noms a bastament emprats des de fa segles en els corresponents territoris, però aquestes particularitats no haurien de ser una excusa per qüestionar-ne la unitat, ans haurien de servir per mostrar l’enorme diversitat i, per tant, la innegable riquesa de la llengua catalana.

Segons les darreres dades, el català és parlat per més de nou milions de persones en un territori, els Països Catalans, que administrativament es troba dividit entre els estats andorrà, espanyol (el Principat de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears i Pitiüses, la Franja de Ponent i El Carxe) i francès (Catalunya Nord), així com a la ciutat sarda de l’Alguer, sota sobirania italiana. Aquesta divisió administrativa dificulta, certament, l’adopció de polítiques lingüístiques comunes, però és la manca de voluntat política dels estats la que acaba condicionant la perpetuació de l’anormalitat o, més ben dit, de la minoració en què es troba la llengua catalana. Evidentment, la inexistència d’un estat propi i sobirà per al conjunt dels Països Catalans esdevé un factor clau que explica el sosteniment d’una situació que, paradoxalment, resulta insostenible per a la nostra llengua. Tanmateix, no pretenc entrar ara en el marc polític que hauria de garantir la plena normalització del català, sinó centrar-me estrictament en l’ús que es fa del nom i de la unitat de la llengua catalana amb finalitats polítiques i, fins i tot, partidistes.

D’entrada, cal remarcar que el cas català no és, en aquest sentit, un cas aïllat. Sense anar gaire lluny, el nom popular amb el qual es designa la llengua pròpia de Flandes és “flamenc”, sense que aquest fet suposi, en l’actualitat, cap negació de la unitat de la llengua neerlandesa. Tot i així, ha calgut gairebé un segle per donar per acabades les disputes nominatives al voltant d’aquesta llengua i per poder establir una política comuna per al conjunt de la comunitat lingüística, una política que va tenir un punt d’inflexió amb la constitució, l’any 1980, de la Taalunie o Unió de la Llengua Neerlandesa, signada pel Regne de Bèlgica i el Regne dels Països Baixos, un tractat pel qual es va acordar el desenvolupament de polítiques comunes en matèria lingüística.

Per tant, l’existència de diverses denominacions populars -i fins i tot legals- per referir-nos a una mateixa llengua és perfectament compatible amb el reconeixement inequívoc de la seva unitat i, en conseqüència, no és cap obstacle de cara a la posta en marxa de polítiques comunes de protecció i promoció.

El secessionisme com a instrument polític

Tanmateix, el català continua immers encara en l’etern i gens fructífer debat de la unitat de la llengua, un debat que, com sabem, és atiat diàriament des del blaverisme -i, per tant, des de l’espanyolisme- al País Valencià, i des de certs sectors de les Illes i de la Franja. Davant d’aquest fet, cal remarcar que la unitat de la llengua catalana té una fonamentació científica, històrica i jurídica, de manera que, com suara comentava, el manteniment d’aquest debat respon exclusivament a interessos polítics.

A nivell científic, tant la lingüística general com la romanística en particular reconeixen de forma inqüestionable la unitat de la llengua: el Diccionari de la llengua catalana de l’IEC, el Diccionari valencià, el Diccionario de la lengua española, el Grand Larousse Universel o The New Encyclopaedia Britannica són exemples de referència pels quals, sense cap mena de dubte, el territori de parla catalana abraça des de Salses fins a Guardamar i des de Fraga fins a l’Alguer. De fet, sovint no només es reconeix la unitat de la llengua catalana sinó que, com assenyala Joan Veny en els seus mots liminars de l’obra Els parlars catalans, “(...) el català és una de les llengües més unitàries de la Romània.”

Des d’un punt de vista històric, es innegable el fet que la llengua catalana fou introduïda al País Valencià i a les Illes a partir de la conquesta de Jaume I i el posterior repoblament d’aquestes terres per gent procedent de Catalunya. I malgrat que al llarg de la història la llengua hi ha rebut les denominacions de “valencià” o “mallorquí”, en cap cas es pretenia diferenciar-la de la llengua parlada a la resta del país, com demostra el fet que aquests noms sempre han compartit espai amb la denominació comuna “català”.

Finalment, i prenent un enfocament jurídic, nombrosos decrets d’àmbit estatal espanyol avalen la unitat de la llengua, així com més d’una dotzena de resolucions fetes públiques en resposta als recursos interposats per la Generalitat Valenciana (governada pel Partido Popular) en sentit contrari. Per tant, fins i tot la jurisprudència espanyola, gens sospitosa de connivència amb les reivindicacions del catalanisme, reconeix la pertinença del valencià al sistema lingüístic català, deixant en evidència els intents secessionistes i la inconsistència de les seves argumentacions.

Arribats a aquest punt, és necessari fer constar que el reconeixement de la unitat de la llengua i l’existència d’un determinat estàndard no implica, en cap cas, una negació de la seva diversitat dialectal. Ans al contrari, el manteniment de les diferents variants d’una mateixa llengua ha d’esdevenir, també, una prioritat a l’hora de definir les polítiques de normalització, ja que aquesta diversitat és una font de riquesa per al conjunt de la comunitat lingüística.

Tornant, emperò, a la constatació multidisciplinar de la unitat de la llengua catalana, cal que ens preguntem per quin motiu el debat nominalista, lluny de quedar arraconat, continua ben present en el dia a dia de la societat valenciana. La resposta la trobem, com assenyalen molt encertadament Alfons Esteve, Francesc Esteve i Mercè Teodoro, en les conseqüències que tindria el reconeixement inequívoc de la unitat de la llengua. “La clau –indiquen- no és si s’admet formalment que els valencians tenim una llengua compartida (...) amb la resta dels territoris catalanoparlants, s’anomene com s’anomene. Allò important és si comencem a actuar com una comunitat lingüística real (...) on el català arribe a tenir el paper d’intercanvi social i la normalitat del portuguès a Portugal o el danès a Dinamarca.”³

I d’aquesta manera arribem al cap del carrer. Quan ens centrem en problemàtiques merament nominalistes, la nostra atenció es desvia de l’autèntica qüestió de fons que hauria de centrar totes les discussions a l’entorn d’una llengua minorada: la necessitat de trobar vies per potenciar-ne l’ús social i fer que esdevingui, amb naturalitat, la llengua comuna en el territori on és pròpia.

Així doncs, els objectius del secessionisme lingüístic, als Països Catalans i a qualsevol comunitat lingüística minorada, es fan evidents. D’entrada, i com ja apuntava, es pretén desviar l’atenció respecte la necessitat de treballar en favor d’una presència social normalitzada de la llengua. A l’ensems, la llengua minorada esdevé políticament connotada pel debat constant, un debat en què els diversos posicionaments queden obertament vinculats a uns determinats plantejaments polítics. D’aquesta manera, la llengua dominant, aparentment lliure de connotacions polítiques, pot imposar-se amb més naturalitat, sense necessitat d’una regulació específica i visible de prohibició i d’arraconament de la llengua pròpia. D’altra banda, el secessionisme suposa un aprofundiment en la dialectalització no normativitzada de la llengua i, per tant, duu implícit l’esquarterament del mercat d’aquesta llengua. És a dir, si ens diuen que no parlem una mateixa llengua, resulta que no podem compartir els mateixos productes i serveis, sinó que se’ns han de “traduir” a la nostra. Tenint en compte que, com menys parlants té una llengua, més difícil és que pugui disposar de tots els productes i serveis traduïts, aquest esquarterament fictici fa que el mercat real de la llengua minorada sigui inviable a nivell econòmic i, per tant, es força els parlants a integrar-se en el mercat de la llengua imposada o dominant. En resum, les polítiques secessionistes, malgrat presentar-se com una defensa aferrissada d’una suposada “llengua pròpia i diferent”, són, tanmateix, estratègies clarament planificades amb l’objectiu d’arraconar completament la llengua en qüestió en el conjunt del seu territori, substituint-la, de facto, per la llengua dominant.

El primer pas

Resumint, tota política normalitzadora ha de desarticular, d’entrada, qualsevol intent secessionista. La persistència del debat nominalista suposarà, altrament, una victòria per a la llengua dominant i per als interessos polítics que la recolzen. Als Països Catalans, i a un nivell pràctic, podem realitzar un senzill exercici pel qual la fal·làcia del secessionisme lingüístic es fa evident. Només ens cal prendre un tren a Castelló de la Plana, direcció Tortosa, anar-nos aturant a totes les estacions i escoltar parlar la gent dels diferents pobles. I a veure qui és capaç de dir on acaba el valencià i on comença el català. Així de fàcil.

David Vila i Ros

L'Escletxa, estiu 10

El somni d'una nit d'estiu

Fa uns dies vam anar a fer un entrepà amb la M (S!) i, tot voltant havent sopat, vam fer un gran descobriment: al xamfrà dels carrers Horta Novella i Osca hi havia tres cadires, un calefactor i una estufa, presumiblement abandonats. Com ja us podeu imaginar, vam decidir asseure’ns-hi per fer-la petar -s’hi estava més fresc que no pas en un bar i, no cal dir-ho, era força més econòmic-.

Al cap d’uns minuts de ser-hi, va passar per davant nostre una furgoneta, els ocupants de la qual ens van mirar encuriosits. Tant, que van decidir aturar-se i demanar-nos si el calefactor i l’estufa eren nostres. No, i ara!, -els vam dir- si els voleu, són tot vostres. Dit i fet, els van carregar a la furgoneta i, després de donar-nos-en les gràcies -no es mereixien, literalment-, van marxar carrer amunt. Curiós, vam pensar.

El fet és que vam continuar la nostra conversa, el tema del qual ara no recordo, fins que, al cap d’una estona, un parell d’individus van aturar-se davant nostre. Són vostres, les cadires? No, en un sentit estricte de la propietat privada, no, si bé n’estem fent usdefruit. Ah, és que resulta que tenim una escola de pintura aquí a prop, i ens anirien molt bé... Doncs feu, clar que sí, ja us les podeu emportar! Segur? Sí, i tant. Moltes gràcies, de debò! De res, ha estat un plaer. I sí, se les van endur. Renoi, quin èxit la nostra troballa, vam dir-nos! Això sí, entre els uns i els altres, ens havien desmuntat la paradeta, de manera que, per no estar-nos allí drets com uns estaquirots, vam decidir continuar la passejada.

La cosa hauria quedat aquí si no fos perquè, en tornar més tard cap a casa, vaig estar-hi rumiant, i crec que ja sé què hi feien, aquells estris en aquella cantonada. És evident que eren un giny d’alt nivell tecnològic, curosament camuflat en elements quotidians! I la funció, servir d’accés intergalàctic a una bona pila d’extraterrestres provinents de Sirius o d’algun altre sistema solar llunyà -no puc ser més precís, m’haureu de disculpar-, que venien a proposar-nos un acord intergalàctic d’abast incomparable. Però clar, en haver-los desballestat l’invent, no han pogut venir, de manera que no sabem de què es tractava. Quines coses, oi? Per cert, n’estem molt avergonyits, d’haver regalat per peces una màquina d’aquestes característiques! No ho farem més, de debò.