Seducció a Sabadell

Quin goig, la sala plena –sí, ja ho sé que no era gaire gran– de gent amb ganes de parlar de llengua! Amb El català em sedueix volem, precisament, seduir o, més ben dit, transmetre als parlants la importància de seduir amb el català, bo i aprenent a utilitzar-lo amb absoluta normalitat. Les presentacions són només un tastet del llibre i aquest, a l’ensems, és sols un tast del que ens agrada fer als tallers, però són també una manera de donar a conèixer la nostra feina. M’ha agradat, la presentació a Sabadell, i les intervencions del públic, molt interessants.

Nota:  podeu llegir-ne la notícia completa aquí. D'altra banda, dimarts 5 d'abril a les 13h presento el llibre a Ràdio Sabadell.

Pobresa global

Dijous passat vaig presentar l’acte El sots-desenvolupament allà i aquí, coorganitzat per les delegacions sabadellenques de Mans Unides i Càritas. L’acte va constar d’una primera part, en què es va fer el lliurament dels II Premis d’Imatges Solidàries, i una segona part que va consistir en una conferència de l’Asha Miró. Reflexionar entorn de la pobresa més llunyana i la més propera és una bona manera d’entendre els efectes d’una globalització de la qual massa sovint només ens mostren la cara més ufanosa.

Submissió sense embuts

De vegades un exemple és més entenedor que no pas mil definicions. Fa uns dies vaig parlar, mig de passada, de l’autoodi, esmentant aquells esclaus afroamericans que, quan van ser alliberats, van decidir adoptar el nom de l’amo. Un oficial de les SS que fos jueu, un agent del Mossad que fos palestí o un tibetà que fos membre del Partit Comunista Xinès en serien altres mostres.

De tota manera, no ens cal pas anar tan lluny per entendre-ho, perquè els catalans en tenim a cabassos, de doctorats en autoodi. Precisament, fa ben poc, l’alcadessa de Torrent, María José Català, va començar la seva intervenció en un acte del PP dient que “Vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà.” Això és autoodi. Es disculpa per ser com és, ho considera un defecte i s’afanya a aclarir que, si cau en l’error un cop més, ho rectificarà immediatament fent allò que toca, és a dir, ser com l’amo. En aquest cas, parlar espanyol.

Negar, ocultar i menysprear la pròpia identitat és l’essència de l’autoodi. Us imagineu un austríac demanant perdó en un acte a Salzburg pel fet d’expressar-se en alemany? O un suec fent el mateix amb la seva llengua a Göteborg? Seria del tot impensable. La senyora Català, però, no tan sols ho va trobar un gest normal sinó també, de ben segur, una mostra d’educació. Només li va faltar una cosa: disculpar-se, també, pel seu primer cognom. “Català? Si voleu, me’l canvie per Español!” Com va dir aquell, “no hace falta decir nada más”. Així, en espanyol, per acabar de tancar el cercle.

Nació, tanmateix

L’abolició de l’esclavatge als Estats Units fa 150 anys va posar fi a una aberració històrica: finalment, els negres eren considerats persones. Fins aquell moment, per fort que ens pugui semblar, se’ls considerava simplement animals més o menys evolucionats, una interpretació que permetia que fossin propietat privada dels blancs.

La fi de l’esclavatge va significar, doncs, el reconeixement dels drets humans dels afroamericans, com a mínim en un pla teòric. I entre aquests drets, un d’elemental: el nom. Els esclaus només tenien nom, però no pas cognom. Per què n’havien de tenir, si no eren persones? Els cognoms que aquells lliberts van triar són una bona mostra de la diversitat de mentalitats que hi havia. Des dels que eren plenament conscients del que havien guanyat (Freeman, com l’actor Morgan Freeman) fins als que mostraven deliris de grandesa (King o bé Washington, Adams, Jackson, noms de presidents dels Estats Units), sense passar per alt els que, carregats d’autoodi, decidien adoptar el nom de l’amo. Amb tanta improvisació no fou estrany que, un segle després, Malcolm X, líder dels Panteres Negres, decidís renunciar al seu cognom i signar amb una X, símbol dels orígens desconeguts dels afroamericans. Lluita, autoestima, autoodi, característiques pròpies de tota comunitat que treballa per la seva llibertat.

L’abolició també ens permet, d'altra banda, fer una reflexió entorn del reconeixement aliè a la pròpia identitat. El dia abans d’aquesta fita, els negres no eren considerats persones. L’endemà, sí. I tot perquè ho deia un paper redactat, lògicament, per blancs. En què quedem? Eren persones o no? La pregunta és retòrica. Diguessin el que diguessin els altres, els negres eren persones. Qui pot proclamar-se capaç de jutjar la identitat d’altri? Ningú. Amb els pobles passa el mateix. Les nacions són nacions, independentment de qui ho vulgui reconèixer. Fixem-nos en el nostre cas. Els catalans som nació perquè volem ser-ho, perquè sabem que ho som i perquè amb la nostra identitat volem fer la nostra modesta aportació a la cultura global. I els poders polítics i mediàtics de l’estat espanyol que hi diguin el que vulguin. De fet, només els caldria posar-se la caputxa blanca i serien perfectes homòlegs del Ku-Klux-Klan.

La Revolució Àrab

Un dels poemes del meu llibre Blens de gasalla, titulat Elogi del somni, comença amb uns versos que diuen que Som l’enuig de mil mentides, la ventada en el desert. Ja sé que la meva poesia és força críptica, a voltes surrealista, quasi absurda, però cada vers apunta a algun indret concret, a una idea, a un desig. I aquests dies, seguint els fets del món àrab, m’han vingut al cap aquests versos.

I és que la Revolució Àrab -perquè és això, una revolució, espontània o instigada des de fora, qui ho pot saber, una revolució que potser no té un objectiu definit, però revolució al capdavall-, ha esclatat fruit de mil mentides i d’una paciència que s’ha esgotat i que, com un got ple, ha començat a vessar en forma de protestes. L’altra civilització, prenent la nomenclatura de Huntington, ha dit prou, però no han estat els seus dirigents atiant el foc contra Occident, sinó el poble el que s’ha revoltat, justament, contra aquests dirigents, uns dirigents tolerats, ajudats i fins i tot, de vegades, imposats des d’Occident. Els règims titelles, qualificats ara de totalitaris, s’esberlen: Tunísia, Algèria, Egipte, Bahrain, Jordània, Kuwait, Iraq, el Marroc, el Iemen, Líbia... Uns amb reformes fetes a corre-cuita, d’altres amb dictadors que fugen cames ajudeu-me, la cara del món àrab comença a transformar-se, exigeix democràcia. Estem veient una revolta, qui sap si no hereva, en essència, de les revolucions americana i francesa del segle XVIII, dels moviments romàntics de l’Europa del XIX, de la revolució soviètica i, paradoxes de la història, de l’esfondrament del bloc que aquesta revolució va crear. La força d'una minoria, uns pobles que s’alcen sense aturador amb l’anhel de la democràcia i la llibertat. L’enèsima revolta amb l’ombra allargassada d’Orwell.

On anirà a parar tot plegat? Possiblement, darrere aquesta espontaneïtat revolucionària hi ha, també, la mà invisible de les potències occidentals, l'interès en un canvi d'escenari o, com a mínim, d'actors, que els garanteixi la continuïtat de la seva supremacia global. Potser tots aquests països esdevindran, només, societats similars, políticament, a les d'Occident, societats que han pervertit el concepte de democràcia reduint el poder del poble a unes meres eleccions. Aleshores, sí, amb la cara neta, tindrem tots unes societats idèntiques: consumistes, letàrgiques, monocolors. Haurem esborrat dictadures però no haurem estat capaços de crear alternatives. La història de Fukuyama, el pensament únic. Societats on la revolució, doncs, continuarà fent falta. La utopia necessària.

El català em sedueix

Edicions 7dquatre i Tallers per la Llengua acabem de publicar el llibre El català em sedueix. 53 reflexions de Tallers per la Llengua per viure millor en català, un recull dels articles que diversos membres de l’entitat hem publicat a mitjans com El Punt, El Singular Digital o L’Escletxa, entre d’altres. El llibre exposa els nostres enfocaments i la nostra manera de treballar i mira d’aportar punts de vista que permetin als lectors adoptar l’hàbit de mantenir-se còmodament en català, ajudant d’aquesta manera a reforçar l’ús social de la llengua. Si el tema us interessa, el podeu comprar al web de Tallers per la Llengua, al de 7dquatre –tot i que actualment està en reconstrucció– i en les presentacions que n’anirem fent.

El català, en ple segle XXI, continua sent una llengua minorada i sotmesa a les agressions provinents, no només dels estats espanyol i francès, sinó també d’institucions polítiques dels Països Catalans carregades d’autoodi. Sense anar gaire lluny, en tenim un nou exemple en el tancament dels repetidors de TV3 per part de la Generalitat valenciana, l’enèsima demostració que el Govern valencià està en mans de persones incultes –dir que català i valencià són llengües diferents és una demostració pública d’incultura– o mentideres –si saben que és la mateixa llengua, que ho han de saber per força, només ens queda l’opció de pensar que són uns mestres de la farsa–; de persones totalitàries –es neguen a acceptar interpretacions de la realitat diferents de les que ells pregonen–, i de persones antidemòcrates –passen per alt els centenars de milers de signatures que han demanat que TV3 es pugui veure arreu–. Per molt que es disfressin de demòcrates, continuen sent els mateixos que fa setanta-cinc anys van conspirar contra la llibertat, aquells que només entenen l’ús de la força, l’extorsió, la negació de la llibertat i el pensament únic. I contra la força, només hi podem oposar la feina ben feta, la creativitat i la seducció. La seducció d’un poble desacomplexat.

Presentacions a la ràdio:
- Dissabte 26 de febrer al programa "Som a Ítaca" de Som Ràdio. El podeu sentir aquí, a partir de la segona hora de programa.
- Dilluns 14 de març a 2/4 de 2 al programa "Això no és Sicília" d'Ona Mallorca. El podreu sentir aquí.

La llengua que cal

D’entre totes les dades que mostren les Enquestes d’Usos Lingüístics del Català, n’hi ha una –de molt positiva– que sempre m’ha cridat especialment l’atenció: la transmissió intergeneracional de la llengua al Principat de Catalunya. Segons aquestes dades, el 30% dels catalans han parlat català amb els avis, un 32% amb els pares i un 41% amb els fills. És a dir, cada vegada són més les persones que decideixen transmetre el català. En molts casos, aquesta opció ve condicionada pel fet que un dels pares sí que ha tingut el català com a llengua familiar o bé perquè, malgrat ser ambdós castellanoparlants d’origen, s’han conegut en català. De tota manera, hi ha un percentatge prou notable de parelles que, tot i expressar-se entre ells en espanyol, també opten pel català com a llengua de comunicació amb els fills. De fet, sent com sóc un observador d’usos lingüístics quasi obsessiu, he presenciat moltíssimes situacions que confirmen aquestes dades.

Què fa, doncs, que aquests pares es decantin pel català? L’amic Martí, que s’ajusta a aquest darrer perfil, m’ho explicava fa uns dies. Per a ell, el català és la llengua del país on viu, la llengua de l’escola i la llengua amb la qual vol que creixin les seves filles. És, resumint, un gest de normalitat, fet per una persona no militant. Senzillament, el català ha estat percebut com a quelcom propi i necessari, de manera que la tria lingüística s’hi ha decantat a favor.

Això és, justament, el què ens cal: fer del català una llengua no només útil, sinó també necessària. La immersió lingüística és el primer pas en aquest sentit; només cal veure com l’espanyolisme s’hi oposa. I mentre el marc legal no doni preferència a la llengua pròpia del país, els nostres hàbits lingüístics en poden ser l’altre gran factor determinant. Si aprenem a fer un ús constant, fidel i còmode del català, la percepció que se’n tindrà socialment s’emfortirà i ningú no dubtarà de la necessitat de parlar-lo. Les coses útils sumen adeptes; de les necessàries, ningú no en vol quedar exclòs. Així de fàcil.

Nota: una llengua necessària és també una llengua que no es deixa trepitjar, com va demostrar diumenge Raül Agné, entrenador del Girona.