dilluns, 4 de gener del 2010

Mentalitat de llibert

Això dels estatuts no té cap mena de gràcia. Francament, esperar que l’estat que fa 300 anys que ens nega com a poble hagi de dir-nos què som i què podem fer, em sona a mentalitat d’esclau. I encara hi ha qui els donarà les gràcies, si no ens el retallen! Tot plegat fa pensar en La cabana de l’oncle Tom, de Harriet Beecher Stowe, en què el protagonista està cofoi de saber que els seus amos, aquells que el tenen com a esclau, l’aprecien molt. Si som una nació? Això no cal que ens ho digui cap tribunal espanyol! Precisament, la llei de l’època tampoc no reconeixia els esclaus com a persones i, tanmateix, bé que ho eren! Doncs tres quarts del mateix.

En tot cas, i per no perdre’ns en divagacions, em centraré en un dels pocs avenços realment significatius de l’estatut del Principat: el fet que s’introdueix el deure de conèixer el català. És evident que aquest reconeixement representa un avenç remarcable per la llengua –si bé no suficient–; només cal veure com la justícia espanyola, sempre al servei de la nació única i indivisible, està preocupada perquè això comporta situar el català a l’alçada legal de l’espanyol. I això és intolerable! Una cosa és que ens deixin parlar català i una altra és que sigui obligatori saber-lo! Suposo que, adaptant les paraules de George Orwell, tots els (que ells consideren) espanyols són iguals, però alguns ho són més que els altres.

Sincerament, un estat que nega a unes llengües pròpies allò que reconeix a una altra no pot ser qualificat de democràtic. Davant la desigualtat i el descrèdit oficial de la diferència, no ens queda cap alternativa que no sigui construir un estat propi que garanteixi la plena normalització del català. En tot cas, i sense haver d’entrar en política, el que sí que podem anar fent els parlants per avançar vers aquesta normalitat és deixar de passar-nos a l’espanyol amb tanta facilitat, aprenent a utilitzar còmodament el català en qualsevol situació. Parlar la llengua pròpia és el primer pas cap a l’alliberament col·lectiu. I és que, com va dir Tàcit, la marca de l’esclau és parlar la llengua del senyor.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua


Publicat a El Singular Digital, 4/01/10

1 comentari:

  1. Com que no sóc un esclau ni vull que me´n considerin, m´oblidaré de l´espanyol quan em mogui pels Països Catalans.
    Manel

    ResponElimina