Dividir els catalans entre catalanoparlants i castellanoparlants no és només socialment perillós, sinó també sociolingüísticament reduccionista. És perillós perquè pot servir d'excusa per atiar la confrontació entre dues suposades comunitats i, per tant, pot ser un risc per a la cohesió social; sols hem de veure com ho utilitzen els sectors espanyolistes. I és reduccionista perquè, si bé és cert que fa unes dècades sí que podíem classificar els catalans en aquestes dues categories en funció de quina havia estat la seva primera llengua -i en el cas dels castellanoparlants a voltes l'única-, d'uns anys ençà el perfil lingüístic del país ha variat considerablement: a més de persones que han tingut el català o l'espanyol com a llengua inicial, n'hi ha força que han tingut ambdues i, no cal dir-ho, n'hi ha un percentatge gens menyspreable que ni una ni l'altra, ans alguna de les gairebé 300 llengües que es parlen arreu dels Països Catalans. D'altra banda, catalanoparlants ho són totes les persones que, literalment, parlen català, hagi estat la seva primera llengua o no. I, de fet, el nombre de catalans que l'han après posteriorment és francament notable. Al meu parer, doncs, a l'hora de fomentar l'ús social del català, en lloc de centrar-nos en la llengua inicial dels parlants, hem de focalitzar l'atenció en la llengua o llengües que utilitzen habitualment i, sobretot, en quin grau de fidelitat hi tenen. Aquesta és la clau que ens ha de permetre normalitzar-ne plenament l'ús.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada