Tots els camins porten a Arenys de Munt

L’11 de setembre de 1714, les tropes borbòniques fan l’assalt final a la ciutat de Barcelona, culminant així l’ocupació militar de Catalunya. No és, però, ni la primera gran derrota catalana de la guerra de successió -el 25 d’abril del 1707, la desfeta a Almansa havia precipitat la rendició de València- ni la darrera -el 18 de setembre seria sotmès el fortí de Cardona, darrer bastió de la resistència al Principat; i l’11 de juliol de 1715 cauria Palma, posant, aleshores sí, punt i final a la resistència catalana-. L’ocupació del Cap i Casal, però, marcaria un punt d’inflexió en la història dels territoris que avui coneixem com a Països Catalans. Com canta Al Tall, no s'ensenya en les escoles com van esclafar un país, perquè d'aquella sembrada continuen collint fruits. Sens dubte, ocupar-nos ha estat el millor negoci que ha fet mai Espanya.

Saber d’on venim és, doncs, el primer pas per decidir cap a on hem d’anar. I, francament, no crec que la millor solució per avançar vers la nostra llibertat com a poble sigui manifestar-nos per pressionar el tribunal constitucional espanyol. No els agrada l’estatut? A nosaltres tampoc, o sigui que podem retallar-lo plegats. Deixem d’intentar convèncer un mur que es diu Espanya i donem la paraula al país. El camí ens el marca Arenys de Munt i l’horitzó està escrit a les paperetes del referèndum: Independència? Sí.

Omplir el got (una síntesi hegeliana)

Tesi (dels “cofoïstes lingüístics”): la situació del català és francament positiva. És a dir, el got és mig ple. Amb més de nou milions de parlants -mai no n’hi havia hagut tants-, la llengua catalana ocupa la 88a posició d’un total de gairebé 6.000, s’estudia a uns 180 centres d’arreu del món i és cooficial o oficial en més d’un 90% del territori on és llengua pròpia. Continua sent una llengua minorada, certament, però les dades indiquen que avança amb pas ferm vers la plena normalització, ja que els nivells de coneixement i de comprensió oral de què disposa són elevats i, lentament però constant, es van fent avenços en el reconeixement dels drets de les persones catalanoparlants.

Antítesi (dels “catastrofistes lingüístics”): el català és al límit de la desaparició com a llengua d’interacció social. O dit d’una altra manera, el got és mig buit. Malgrat l’augment del nombre de persones que saben parlar-lo, les dades sociolingüístiques indiquen que l’ús social retrocedeix o, en el millor dels casos, es manté estancat. Aquesta tendència és clarament observable entre els joves o bé en els entorns amb una presència notable de persones nouvingudes. L’espanyol (i el francès a Catalunya Nord i l’italià a l’Alguer) està ocupant els espais d’ús de la llengua pròpia, relegant-la a una presència gairebé testimonial en àmbits com els mitjans de comunicació o la justícia.

Síntesi (de Tallers per la Llengua, amb modèstia): no sabem si el got és mig ple o mig buit, però sí que tenim molt clar que el que cal fer és omplir-lo fins a vessar. El coneixement del català és elevat, sobretot al Principat de Catalunya. Cert. I l’ús social baixa arreu del país. Cert. Així doncs, tenim un context complicat, no cal dir-ho, però també tenim a l’abast una oportunitat històrica per capgirar-lo i fer que el català esdevingui una llengua normal. Primer de tot ens cal recuperar l’autoestima com a parlants i, per fer-ho, les dades que mostren els cofoïstes lingüístics ens hi poden ajudar. I tot seguit, conscients de la complexitat de la situació -només cal mirar les reflexions que fan els catastrofistes lingüístics-, ens cal actuar amb coherència i responsabilitat, desprenent-nos de vells prejudicis i complexos i aprenent a fer un ús natural de la llengua. “Aprendre per saber-se desprendre, vet aquí el vell secret”, que cantava en Llach. Hem après el català; ara hem d’aprendre a parlar-lo amb normalitat. Ara hem d’omplir el got.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 7/9/09

Apadrineu una llengua!

Les llengües ens serveixen per comunicar-nos i per entendre’ns, però també desenvolupen moltes altres funcions gens menyspreables, com ara descriure d’una manera única i precisa l’entorn en el qual s’han originat o bé servir d’elements d’identificació col·lectiva i, per tant, de cohesió social i d’integració de les persones nouvingudes. Actualment es parlen al món prop de 6.000 llengües. D’aquestes, entre un 50% i un 90% corren el risc de caure en desús durant el segle XXI, fruit de processos de substitució lingüística. Conèixer la diversitat lingüística del món és, doncs, el primer pas per prendre consciència de la necessitat de preservar aquest patrimoni comú.

Amb l’objectiu de donar a conèixer aquesta diversitat, Tallers per la Llengua, amb la col·laboració de 7dquatre, acaba de posar en marxa la campanya “Apadrina una llengua”, una campanya amb la qual volem, també, obtenir fons econòmics per continuar amb la nostra activitat. Es tracta de fer-nos una aportació de 20€ -o de més import, si ho desitgeu, no cal dir-ho- i rebreu, en contraprestació, el certificat d’apadrinament simbòlic d’una de les 6.000 llengües del món, un certificat en el qual se us explicarà quina és la situació de la llengua que heu apadrinat.

Si us animeu a col·laborar-hi, només cal que entreu al web de Tallers per la Llengua, on s'explica com fer-ho. Us n’estaré molt agraït, de debò!

Blens de gasalla, des del bloc

Deia Pere Quart que la paraula deslliura els ignorants, comencen els amors amb la paraula, les paraules menyscaben els tirans. Consciència, amor i llibertat són les idees que m’empenyeren a escriure versos, a parar bé l’orella i a transcriure allò que, recuperant la influència filosòfica hel·lènica -no debades, fou Helena de Troia la més bella del món antic-, ja sura en l’aire, ja hi és, i que ens utilitza a nosaltres com a mer vehicle d’expressió. Sí, versos, tal volta poemes, si bé aquesta paraula em va massa gran, no m’hi sé veure. Descriguem-ho, si de cas, com una “unió aleatòria de mots que plegats alliberen idees, unes per qui les escriu, d’altres per qui les llegeix”. Aquestes idees són Blens de gasalla.

I quan una determinada expressió coincideix amb una altra de paral·lela, es produeix la simbiosi, l’explosió, la supernova. Fruit de l’amistat amb en Ferran C. Ugas, aquests versos tenen ara un company de viatge, unes melodies que els acaronen. Això és el que us convido a compartir, mots i melodies, una iniciativa a la qual ens agrada veure com s’hi sumen bons amics, cadascú aportant el seu talent, el seu granet de sorra, com la guitarra de l’Adrià Bonjoch o la veu de la Marina Sagarra. Més blens de gasalla.

Si voleu ser-ne partícips, el bloc Blens de gasalla és tot vostre. Amb tota la passió que les melodies saben oferir i amb tota la follia que les paraules volen transmetre. Espero que us agradi.

Una exposició per saber-ho (quasi) tot, del català

L'exposició Realitat i vitalitat de la llengua catalana, promoguda per la FOLC i comissariada per en Jordi Solé i Camardons, és una molt bona iniciativa que permet entendre quina és la situació actual del català, bo i defugint tant interpretacions cofoïstes com derrotistes. L'exposició fa un breu repàs a la història de la llengua, mostra la realitat sociolingüística dels diversos territoris dels Països Catalans i evidencia la vitalitat que, malgrat segles de persecució, continua tenint el català, especialment en àmbits com la literatura, la música o les noves tecnologies. Adonar-nos que la nostra llengua no és tan petita -està entre el 2,5% de llengües més parlades del món- ens hauria de fer guanyar autoestima i, per tant, esperonar-nos a fer-ne un ús desacomplexat.

Així doncs, si l'exposició arriba al vostre poble o ciutat (podeu consultar-ne l'agenda al web de la FOLC), no us perdeu l'oportunitat de visitar-la. N'aprendreu molt. I si se us passa per alt, sempre podeu comprar el llibre "Realitat i vitalitat de la llengua catalana. Un itinerari per dir la realitat de la llengua dels Països Catalans", que acaba de publicar-se i en el qual s'amplien els continguts de l'exposició. Interessantíssim.

Tallers, tailerrak, talhèrs

Quan des de la Fundació Reeixida vam impulsar els Tallers per la Llengua, ho vam fer amb la voluntat de cobrir un vessant del foment del català en què ens semblava que s’havia aprofundit poc. La idea era generar uns espais de reflexió en els quals fos possible crear consciència lingüística i, sobretot, facilitar a les persones catalanoparlants -d’origen, d’adopció o potencials- els recursos necessaris perquè poguessin fer servir el català còmodament en qualsevol situació. La bona acollida de la iniciativa ens va permetre constituir la nostra pròpia entitat, Tallers per la Llengua, potenciar-ne l’abast i arribar a gairebé tots els territoris dels Països Catalans.

I parlant d’abast territorial, una de les fites que ens ha fet més il·lusió ha estat constatar que una iniciativa pensada i desenvolupada des de la realitat sociolingüística catalana pogués ser adaptada a altres realitats lingüístiques i nacionals. És el cas del Taller d’Espai Lingüístic Personal (TELP) i del Taller d’Educació per la Llengua (TEL), ambdós traduïts a l’èuscar, o del Taller per al Foment dels Usos Interpersonals en Llengua Catalana (TFUILC), traduït a l’occità.

L’intercanvi d’experiències entre països amb llengües minorades és una bona manera d’avançar vers les respectives normalitats lingüístiques i, de retruc, ens omple d’anècdotes curioses. Sense anar més lluny, quan vam anar a presentar el TEL a Euskal Herria, ho vam fer utilitzant material exclusivament en èuscar. I com que no el parlo -ja m’agradaria-, hi va haver un moment en què no sabia exactament què deia la nostra pròpia presentació, de manera que vaig haver de demanar als assistents que m’ho traduïssin. Coses del directe...

Reposicions

Durant els anys que vaig ser portaveu nacional de la Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana, van convidar-me a dotzenes (m’agrada comptar amb dotzenes, què hi farem) de programes de ràdio i televisió per parlar del català i de les iniciatives que impulsàvem des de l’entitat. La primera vegada, no us enganyaré pas, fa una mena de cosa, però la veritat és que, de mica en mica, li vas trobant la gràcia, a això de parlar pels mitjans. Així doncs, aprofitant que som a l’estiu i que les televisions duen a terme les ja clàssiques reposicions de sèries i programes antics, no vull ser menys i he decidit recuperar algunes d’aquestes intervencions televisives.

La primera és una entrevista a Vilaweb TV emmarcada en un reportatge sobre el Correllengua ’06. Vilaweb ha esdevingut un dels referents informatius dels Països Catalans, un mitjà compromès amb la realitat nacional i lingüística que ha demostrat que és possible oferir continguts d’absoluta qualitat des d’una òptica netament autocentrada. Ens calia.

La següent és el documental Ciudadanos de segunda, emès per Telemadrid l’any 2007. Com segurament deveu recordar, aquest documental, contrastat, objectiu i gens nacionalista, mostrava la persecució a què està sotmesa la llengua espanyola a Catalunya. L’espanyol, pels que no ho sapigueu, és una llengua romànica que parlen d’amagat alguns catalans, exposant-se al risc de ser condemnats a treballs forçats a les mines de sal de Cardona. Potser per aquesta raó no l’heu sentit parlar mai pel carrer... Ai, els catalans! No debades, la paraula albanesa “katala” vol dir “monstre”. En certa manera, doncs, puc dir que, amb la intervenció en aquest documental, he participat en una pel·lícula de ciència ficció o, més ben dit, de terror. I si no, feu-hi un cop d’ull: l’enèsima demostració que amb Espanya no s’hi pot enraonar. Fa feredat.

Per últim, incloc l’enllaç al programa Els matins d’en Josep Cuní, de TV3, al qual van convidar-me, precisament, per parlar de Ciudadanos de segunda. Amb la Pilar Rahola en plena forma. Que vagi de gust!

Reportatge sobre el Correllengua ’06 a Vilaweb TV

Documental Ciudadanos de segunda, de Telemadrid (Espanya)

Entrevista a Els matins, a TV3