Les arrels més profundes

El 7 de novembre de 1659, fa exactament 350 anys, Felip IV de Castella i Lluís XIV de França signaven el Tractat dels Pirineus, amb el qual s’acordava -sense que ens en demanessin l’opinió- que les comarques septentrionals de Catalunya passaven a estar sota sobirania francesa.

D’aleshores ençà, la persecució de la identitat catalana hi ha estat una constant: l’any 1700, es promulgava un édit du roi pel qual es prohibia l’ús oficial del català; amb la revolució francesa, els jacobins promourien l’arraconament de les diverses llengües de la república tot considerant que si tots els francesos eren égals, havien de parlar tots francès; a mitjans del segle XIX, l’escolarització obligatòria ompliria les escoles del cèlebre “soyez propre, parlez français”; i un segle després, la introducció dels mitjans de comunicació de masses acabaria de propiciar la substitució lingüística.

Actualment, la Catalunya Nord és un dels indrets del país on l’ús social del català és més baix, fruit de l’ocultació lingüística, és a dir, la renúncia sistemàtica i inconscient a fer servir la llengua en àmbits públics. Tanmateix, la voluntat de recuperar la cultura i la llengua i de promoure els vincles amb la resta dels Països Catalans pren cada cop més embranzida. I és que, com cantava en Raimon, qui perd les arrels, perd la identitat. I a la Catalunya Nord és on tenim les arrels més profundes.