dimecres, 6 d’octubre de 2010

Independentistes o unionistes

Definitivament, la qüestió nacional ha esdevingut un dels eixos centrals de la política catalana. No fa pas tant, certs sectors encara s’entossudien a treure-li importància, relegant-la a un mer deliri dels partits anomenats nacionalistes. Des del seu punt de vista hi havia, d’una banda, aquests nacionalistes (Esquerra, CiU) i, d’una altra, ells, que eren els que sí que es preocupaven dels problemes “reals”. Iniciativa, el PSC-PSOE i fins i tot el PP en l’era Piqué utilitzaven aquest discurs.

Ara, però, ningú no en queda al marge. Primer va ser l’entrada de Ciudadanos al Parlament, amb el seu posicionament geeeeeeeeeeeeeeeeeeens nacionalista -ultranacionalista, potser?-; després, l’aprovació de l’estatut, en què el PP es va treure de nou la màscara i es va abocar a la croada antiseparatista; finalment, amb l’actual onada de consultes populars i la normalització social de l’independentisme, el PSC-PSOE no es cansa de repetir que són totalment contraris a qualsevol procés que pugui menar a la independència del país. Demòcrates, vaja. I es fan dir d’esquerres! Molt més coherent ha estat el posicionament d’Iniciativa exigint el reconeixement del dret dels catalans a expressar-se lliurement i la legitimitat d’optar, si així ho decideixen majoritàriament, per la independència.

En resum, doncs, tinc la sensació que la política catalana tendeix cap a dos blocs diametralment oposats: l’unionisme i l’independentisme. És a dir, mantenir-se dins d’Espanya o sortir-ne corrents. Amb tots els matisos que es vulguin, però sense terme mig possible. I com a principal novetat, el fet que tot plegat ja no és un debat identitari, centrat en la llengua o la personalitat col·lectiva, ans un debat pràctic, de sostenibilitat econòmica. I això afecta igual a tots els catalans.

2 comentaris:

  1. Has dit bé., la política catalana tendeix! Però en absolut la societat, que majoritàriament sí tendeix al terme mig.

    ResponElimina
  2. Llegint el comentari que has publicat parlant del meu apunt, entenc que fas referència a la distància que hi ha entre la classe política i la societat. De tota manera, no sé veure el terme mig de què parles: o vols que Catalunya formi part d'Espanya (sigues federalista, autonomista o centralista, i aquests en són els matisos) o no ho vols.

    ResponElimina