dilluns, 23 de maig de 2011

La navalla lingüística d'Occam

Els experts en comunicació identifiquen tres actituds possibles en les interaccions comunicatives: la col·laboració, la confrontació i la indiferència. La primera és, lògicament, l’òptima, l’única que garanteix una comunicació fluïda i en positiu. La confrontació, en canvi, sol generar situacions d’incomoditat i d’estrès. Per últim, la indiferència posa fi a la interacció ja que, sense un receptor predisposat, la comunicació es fa impossible.
Partint de la base que la pràctica totalitat de les interaccions comunicatives són, també, interaccions lingüístiques, tenir en compte aquesta classificació és útil per als parlants de llengües minorades, els quals ens podem trobar amb certa freqüència en situacions lingüístiques potencialment incòmodes.
D’entrada, si acceptem que la voluntat lògica de tota interacció comunicativa hauria de ser la comprensió mútua, estarem d’acord en el fet que la col·laboració és l’actitud que hauríem de prendre per defecte. Tanmateix, pot haver-hi situacions en què el nostre interlocutor no vulgui precisament comunicar-se, ans atacar-nos pel fet d’utilitzar la nostra llengua. En aquestes situacions, en les quals, repeteixo, es fa palès que no hi ha cap mena de voluntat d’entesa per part de l’altre, hauríem de ser capaços d’evitar la confrontació. De què ens serveix intentar enraonar amb algú que només vol atacar-nos? Res millor que agafar-nos a aquella dita segons la qual dos no es barallen si un no ho vol. Ras i curt, si la col·laboració no és possible, evitem la confrontació i optem per la indiferència.
De tota manera, si deixem de banda aquests casos, hem de suposar, com dèiem, que l’objectiu lògic de qualsevol interacció és la intercomprensió i, per tant, sembla raonable que vulguem optar per la col·laboració. En països amb llengües plenament normalitzades i que exerceixen la funció de llengua comuna difícilment hi ha tensió lingüística, ja que ambdós interlocutors fan servir la mateixa. Emperò, casos com el català són més complexos, ja que sovint tendim a pensar que per establir una comunicació fluïda hem d’adaptar-nos a la llengua de l’interlocutor. Aquesta creença –passar-se a l’espanyol quan es pressuposa que l’altre no és catalanoparlant– és justament una dels factors responsables del baix ús social del català. No ens confonguem, però. Col·laborar no vol dir pas convergir a la llengua de l’interlocutor. Encara que algú se’ns adreci en espanyol, res no ens pot fer pensar que no entén el català. Potser fins i tot el sap parlar, però no ho fa per comoditat o per timidesa. Per tant, no hi ha cap motiu que ens faci renunciar a la llengua de manera sistemàtica. Com a mínim, fins que l’interlocutor no ens demostri explícitament que no ens entén. Compartir la llengua és, de fet, una bona manera de mostrar-se obertament col·laborador, inclusiu.
Segurament heu sentit a parlar del principi de la navalla d’Occam, segons el qual, entre dues alternatives, sempre ens hem de quedar amb la més simple. Doncs bé, els catalanoparlants ens el podem aplicar en referència als nostres hàbits lingüístics. Si no hi ha res més fàcil, lògic i natural per a nosaltres que el fet d’expressar-nos en català, fem-ho.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

Publicat a El Singular Digital, 23/5/11

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada