No hem de canviar les regles del joc, sinó canviar de joc

M’he estat resistint a parlar dels indignats perquè només he assistit, mig de passada, a les concentracions de Sabadell i Barcelona, i no m’agrada opinar de quelcom que no conec prou bé. De tota manera, me n’he anat formant una idea a partir de fonts amb enfocaments força diferenciats i, ara sí, voldria fer-hi algunes reflexions. Sense parlar, però, de les actituds violentes, que es desqualifiquen soletes. Ja siguin perpetrades per les forces repressives o per un grup ridículament minoritari dels acampats.

D’entrada, he de reconèixer que ha estat el primer moviment de caire transformador que no m’ha acabat d’atreure. I normalment no em costa gaire, d’enganxar-me a iniciatives d’aquesta mena! L’única explicació que hi trobo és que la gran heterogeneïtat dels acampats ha donat lloc al fet que, juntament amb propostes constructives, s’hi puguin observar postures falsament trencadores. Si no, com s’entén que la presència de l’espanyol hi sigui majoritària en molts àmbits, menystenint d’aquesta manera la llengua pròpia del país, la qual, a més, és una llengua minorada? Des del meu punt de vista, un moviment autoqualificat de revolucionari ha d’estar sempre al costat dels més desafavorits i ha d’oposar-se a tot tipus de discriminació, també lingüística. Utilitzar amb normalitat el català n’hauria estat una mostra inqüestionable. En la mateixa línia, l’ajornament constant del debat sobre el dret d’autodeterminació i la posterior dificultat per acordar que fos inclòs en els objectius dels indignats va denotar cert tuf d’espanyolisme procedent d’algun sector. Quin sentit té debatre un dret reconegut internacionalment? S’hi hauria d’haver inclòs des del primer moment sense dubtar-ho. No fer-ho va posar en evidència la visió netament espanyolista d’una part dels indignats. I, francament, si aquesta part, la magnitud de la qual desconec, no té ni la més mínima intenció de trencar el marc polític existent, és a dir, de deixar la porta oberta a l’autodeterminació, com poden parlar de democràcia? Com poden sumar-se a un moviment la voluntat del qual ha de ser qüestionar íntegrament un sistema econòmic i polític del tot ineficient? I és que la crisi, motor de les acampades, no és només d’arrel econòmica. Per als Països Catalans, també és política, ja que el dèficit fiscal, sense el qual la sortida de la crisi seria molt més fàcil, és una conseqüència de la nostra pertinença, per no dir submissió, a l’estat espanyol. No es tracta, doncs, de canviar les regles del joc, sinó de canviar de joc. I és que en el joc actual sempre hi perden els mateixos: els catalans, com a poble, i les classes treballadores. Les revolucions no es poden fer a mitges. Cal que els indignats, en sentit global, es desempalleguin radicalment d’actituds provincianes –és a dir, d’actituds que pretenen perpetuar-nos com una província–, apostin obertament per construir una nova societat en tots els sentits i, sobretot, siguin capaços de vehicular les propostes d’una manera programàtica. La societat necessita una revolució, en el sentit etimològic, i no ens podem permetre el luxe que tot plegat quedi en indignació buida.