dilluns, 19 de setembre de 2011

La independència lingüística

 
Si volem que el català tingui una presència majoritària en tots els espais socials, exercint les funcions que li corresponen com a llengua pròpia del territori, ens cal accedir a la independència política. Només així n’aconseguirem la plena normalitat, com ho demostren els incomptables casos de llengües antigament minorades d’Europa que han reeixit en aquest procés. Alhora, però, cal tenir en compte que no n’hi ha prou amb disposar d’una estructura d’estat; cal, també, que els ciutadans facin el pas d’utilitzar la llengua pròpia en tots els contextos. I no parlo només d’aquelles persones que no tenen el català com a llengua inicial sinó, sobretot, dels catalanoparlants d’origen, pels quals parlar català hauria de ser el gest habitual, uns catalanoparlants que necessiten accedir, també, al que podem anomenar la independència lingüística.
Entre un catalanoparlant d’origen i un parlant originari de qualsevol llengua normalitzada hi ha una subtil diferència: el grau de dependència lingüística a l’hora d’interactuar amb les persones de l’entorn. Un parlant d’una llengua normalitzada, com són l’anglès, el francès o l’espanyol, emprarà la seva llengua en tot moment –en el seu país, vull dir– sense ni tan sols plantejar-s’ho; la seva llengua serà, per a ell, el vehicle lògic i únic de comunicació. En quina llengua parlen a un immigrant que acaba d’arribar a Tarifa? I a una persona que fa trenta anys que s’hi va instal·lar? En espanyol, lògicament, encara que l’interlocutor no en sàpiga ni un mot.
En canvi, un parlant d’una llengua minorada, com ara el català, té condicionada la tria lingüística –faig servir la llengua minorada o la dominant?– per una sèrie d’elements de caire psicològic, de prejudicis, que són fruit de la situació política de la seva comunitat. Aquests prejudicis fan que el nombre d’ocasions en què utilitzem el català sigui molt inferior al total de situacions en què seria factible usar-lo. Sense voler ser exhaustius, en podem trobar una pila, de situacions d’aquesta mena. Quan ens adrecem a una persona desconeguda, el color de la pell i l’aparença ens condicionen la llengua que fem servir? Si li parlem en espanyol, no l’estem deixant al marge de la nostra comunitat lingüística, negant-li l’oportunitat d’integrar-s’hi plenament? Quan algú se’ns adreça en espanyol, ens deixem endur per la creença que és d’educació parlar-li en la mateixa llengua? No estem infravalorant la seva capacitat d’entendre el català? Qui ens ha fet creure que parlar català és provincià, que és de mala educació utilitzar-lo amb qui no el parla, que és una manera d’instaurar una barrera amb l’interlocutor i amb la humanitat? Paradoxalment, ha estat el nacionalisme lingüístic espanyol, aquell que, en les mateixes situacions, troba perfectament lògic i necessari utilitzar sempre l’espanyol i que, no satisfet amb aquest gest de normalitat, vol que nosaltres, parlants d’una altra llengua, trobem igual de lògic i necessari usar, no la nostra, sinó la seva llengua. I és que ells són independents, també lingüísticament, i nosaltres no. Nosaltres depenem dels prejudicis que ens han transmès.
Per tant, a banda de la independència política, tan necessària, n’hi ha una altra que també és bàsica per a la nostra llengua i per la qual podem treballar en paral·lel: la independència lingüística. Si volem ajudar a fer que el català sigui una llengua normalitzada, autodeterminem-nos com a parlants i fem-nos aquesta pregunta: “Volem que els Països Catalans esdevinguin un país amb una llengua normal, present en tots els àmbits i utilitzada a bastament per tota la població?”. Si la resposta és afirmativa, comencem per aprendre a deslliurar-nos dels prejudicis, qüestionem en tot moment què ens impedeix fer servir el català i de ben segur que, dia rere dia, usarem més la llengua i ho farem, alhora, amb més naturalitat. Serà un primer pas cap a la normalitat lingüística. Sols mancarà, aleshores, la independència política.

David Vila i Ros
Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 19/9/11 

3 comentaris:

  1. Noi, les teves reflexions i últims fets que s'han succeït al voltant de la llengua m'han fet prendre la decisió d'editar el meu bloc en català.
    Ja saps que la meva llengua materna és el castellà per qüestió d'origen dels meus pares tot i que faig servir el català amb normalitat i com a primera opció a la meva vida diària. A la feina, per relacionar-me amb la gent del poble, amb molts dels amics...
    Amb la famosa sentència del TSJC m'he sentit agredit. Gràcies al model d'educació actual puc dir que domino les dues llengües i em sento bilingüe. Si no hagués fet tots els estudis en català, molt probablement ara no el parlaria. No per res, però l'entorn on vaig créixer era castellanoparlant.
    Que algú vulgui canviar aquest sistema s'escapa de la meva compressió...
    Cada vegada més, em sento més diferent als de la resta d'Espanya. Més ben dit, em fan sentir diferent... però d'una forma que no m'agrada.
    Si fa 10 anys m'haguessin preguntat si volia la independència de Catalunya hagués contestat que no. Si em fessin aquesta pregunta ara contestaria un SI rotund i sense pensar-ho. Cada vegada estic més convençut que només podrem conservar la nostra cultura, la nostra identitat i la nostra llengua si caminem sols.

    Una llengua només és viva si s'utilitza en tots els àmbits de la nostra vida. Ara a la blogosfera hi haurà un bloc més en català :)

    Una abraçada,

    M.A. Roque

    ResponElimina
  2. Miquel, m'ha fet moltíssima il·lusió llegir el teu comentari. Potser no n'ets conscient, però representes una peça imprescindible en la construcció d'un poble lliure. Una persona que no ha tingut el català com a llengua inicial, que l'ha après gràcies a l'escola, que s'ha llançat a usar-la i que, de mica en mica, li ha permès descobrir tot una cultura, una manera genuïna d'intepretar l'entorn -ni millor ni pitjor que cap altra-, però, a la fi, la del país que trepitja. I tot plegat sense haver hagut de renunciar en cap moment a la teva llengua i cultura originals! Aquesta és la grandesa d'aquest país. S'hi pot sumar qui ho vulgui, sense deixar de ser qui és, però sent, a la vegada, molt més. Gent com tu són els que ens poden fer avançar decididament vers la independència, una independència madura i oberta a la resta de pobles del món, també l'espanyol. Pels teus orígens, la teva força és imparable. Benvingut a la catosfera!

    ResponElimina
  3. Crec que jo ja he aconseguit la independència lingüística. Ara em cal l´altra.
    Manel

    ResponElimina