Els noms dels dies

Els noms dels dies de la setmana són una indicador fantàstic per copsar fins a quin punt les llengües reflecteixen la història i la identitat de les comunitats que les parlen. En català, i en les altres llengües romàniques, el dilluns, dedicat a la Lluna, evidencia els orígens pagans; el dimarts (Mart), el dimecres (Mercuri), el dijous (Júpiter) i el divendres (Venus) recullen la influència romana; el dissabte, el dia del Sàbat, denota el passat jueu; i el diumenge, el dia del Senyor (Dominicus), les arrels cristianes. Les llengües germàniques, per la seva banda, també dediquen el dilluns a la Lluna; el dimarts, el dimecres, el dijous i el divendres són, en canvi, per honorar els déus víkings; el dissabte és per Saturn, un déu romà al qual, paradoxalment, els llatins no hem dedicat cap dia; i el diumenge, com si es tanqués el cercle del paganisme, honora el Sol. Per cert, que tant llatins com germànics mantenim, per regla general, el mot “dia” en el nom, ja sigui amb un prefix –dilluns– o amb un sufix –lundi, monday–, si bé els espanyols, entre d’altres, han optat per suprimir-lo. Una curiositat: en català diem estar al mig com el dijous i, justament, Júpiter és el planeta central del sistema solar. I una altra: mentre els jueus celebren el Sàbat i, per tant, no fan feina, els catalans aprofitem per fer dissabte. Qui ha dit que les llengües no són també una manera d’interpretar la realitat?