Ni ase ni bèstia en imatges

Que algú et llegeixi i et digui que li agrada el que escrius és fantàstic. Ara bé, que algú, a més a més, s’atreveixi a interpretar-te a la seva manera per mitjà d’una altra forma d’expressió creativa no té preu. I això és justament el que ha fet la Neus Arnan, fotògrafa professional i una bona amiga, que va acceptar el repte de convertir els contes del meu recull Ni ase ni bèstia en fotografies. I empro la paraula repte perquè els contes no són precisament històries de caire costumista que siguin més o menys copsables a través de l’objectiu d’una càmera. Ben a l’inrevés, el surrealisme que els impregna l’obligava a fer-se’ls seus, a despullar-los de tota lectura convencional i a extreure’n una essència que, aleshores sí, ella pogués aconseguir sintetitzar en una imatge. I ho ha aconseguit. Si els contes ja oferien diverses interpretacions, les fotografies n’hi han afegit un munt més i m’han obligat, a mi, a repensar-ne sovint el significat més profund. De fet, va ser en una conversa que vam mantenir mentre lligàvem històries i imatges que vaig prendre consciència d’un fil conductor gairebé ocult que unia tots els contes: el difícil equilibri entre la passió revolucionària, en el sentit etimològic del terme, i la incapacitat col·lectiva de bastir aquesta revolució d’una manera coordinada, real. No debades les cites del principi del llibre són les que són. Pere Calders reduint a l’absurd un determinat desig revolucionari, George Orwell narrant la història d’una revolució fallida. Com deia Gandhi, facis el que facis, serà insignificant, però és important que ho facis. Eppur, si muove, doncs. En tot cas, teníem unes històries amb imatge, o bé unes imatges amb història, i volíem compartir-les. I res millor que fer-ho mitjançant un bloc, Ni ase ni bèstia, en el qual anirem penjant els contes i les fotografies. Esperem que el gaudiu. Per nosaltres ha estat, si més no, una insignificança important.