dilluns, 11 de juny de 2012

Reconciliar identitats


Identitat. Una paraula i mil interpretacions. En resum, però, allò que som i no pas allò que ens diuen que som. Que un document d’identitat ens digui que som espanyols, ens en fa? Seria com pensar que els afroamericans de fa poc més d’un segle no eren persones perquè, ras i curt, la legislació de l’època no els en considerava. Les lleis les dicta el poder i, per tant, són la base per negar aquells que s’hi oposen. La identitat, tanmateix, és personal, genuïna, i no pot estar condicionada pel marc legal vigent. Si només ens sentim catalans, només som catalans. Què passa, emperò, amb aquells que se senten catalans i espanyols alhora?

Al meu parer, un català que ha crescut exclusivament amb la cultura i la llengua catalanes sols pot sentir-se espanyol si s’ha deixat arrossegar pels tentacles de l’espanyolisme, pels seus mitjans de comunicació, pel marc referencial amb què ens bombardegen. Interioritzar una cultura aliena fins al punt d’acceptar que és lògic que la pròpia hi hagi d’estar supeditada jeràrquicament –ser català com una manera de ser espanyol– només s’entén en un marc polític de subordinació i de manca de llibertat real. Tindria sentit que, posem per cas, un francès sense vincles personals amb Alemanya se sentís, per damunt de tot, germànic? Em sembla que no.

Un cas diferent, però, és el d’aquells catalans que, havent nascut aquí o vinguts de fora, tenen les seves arrels en la cultura i la llengua espanyoles. Que aquests catalans se sentin, simultàniament, espanyols i catalans, és del tot comprensible, ja que beuen de l’espanyolitat dels seus orígens i de la catalanitat del seu present. Com igual de comprensible és que una persona d’origen rus que hagi viscut sempre aquí se senti, a l’ensems, russa i catalana. Només hi ha un matís entre ambdós casos. Espanya existeix en oposició a Catalunya i els Països Catalans; Rússia, per la seva banda, no. És a dir, ningú no ens ha intentat fer russos, però diàriament ens intenten fer espanyols. I aquí ve el problema.

Per a un català amb arrels espanyoles, combinar ambdues identitats pot ser un trencaclosques. Saber-se part de dues cultures, una de les quals intenta anihilar l’altra, no és fàcil. Els cal realment triar, posicionar-se, decantar-se quan aquesta dualitat els suposa un conflicte intern? Crec que sí, però no pas renunciant personalment a un dels vessants de la seva identitat, ans apostant col·lectivament per trobar una sortida al conflicte polític que és el culpable d’aquest conflicte intern. I l’única sortida que pot garantir la coexistència pacífica d’ambdues cultures és la independència dels Països Catalans, ja que l’alternativa, la permanència dins de l’estat espanyol, està abocant la nostra identitat, que també és la seva, a la desaparició.

Paradoxalment, doncs, aquestes persones que comparteixen trets catalans i espanyols haurien d’apostar obertament per la separació d’Espanya. Una cultura catalana recolzada per un estat independent la situaria al mateix nivell jeràrquic que la cultura espanyola i qualsevol intent de subordinar l’una a l’altra seria en va. Ja no serien cultures oposades i enfrontades, sinó plenament independents. Com ho són, tornant a l’exemple anterior, la russa i la catalana. Sense cap tensió identitària, ni col·lectiva ni personal.

Publicat al Diari Gran del Sobiranisme, 10-6-12

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada