Independència i autoestima

Tot procés de dominació política d’un territori sobre un altre implica, des del començament, l’aplicació de mesures destinades a substituir la llengua pròpia per una de forastera, la de l’estat ocupant. El primer objectiu és aconseguir la bilingüització total del país annexionat, de manera que els ciutadans, a banda de la llengua pròpia, sàpiguen parlar la dominant. Quan s’assoleix aquesta fita, la pròpia deixa de ser estrictament necessària, perquè tots els seus parlants poden expressar-se, també, en la de l’estat, un fet que legitima l’aplicació del monolingüisme oficial en el conjunt del territori estatal. Alhora, les polítiques repressives que es duen a terme per arribar a aquesta situació incideixen directament en l’autoestima de la comunitat lingüística minorada, la qual acaba “aprenent” que la seva llengua és local, inferior, d’estar per casa. Arribats a aquest punt, el més lògic és que els parlants vagin abandonant-la, tant en l’ús social com en la transmissió intergeneracional, fent que amb els anys acabi desapareixent.

Per contra, tot procés d’alliberament nacional duu implícit des de l’inici la voluntat de normalitzar la comunitat en tots els àmbits. Precisament, si una llengua ha estat minorada, l’accés a la independència és l’única sortida per assolir-ne la normalitat. La creació d’un estat propi i independent ha de ser la base que permeti l’aplicació de polítiques adreçades a fer que la llengua pròpia vagi ocupant de nou tots els espais d’ús que li corresponen. I, en paral·lel, l’aplicació d’aquestes mesures també incidirà en l’autoestima dels parlants, que descobriran que la seva llengua no és local ni inferior ni d’estar per casa, ans una eina perfectament útil i necessària a qualsevol nivell. Aquest nou context propiciarà, sens dubte, l’adopció d’una hàbits de fidelitat envers aquesta llengua que repercutiran de manera decisiva en el seu ús social, el qual, amb el recolzament d’una legislació favorable, avançarà a pes ferm cap a la normalització.

El cas català és un bon exemple de tot plegat. Després de 300 anys de persecució política, l’autoestima col·lectiva dels catalans és baixa. Una majoria aclaparadora canvia a l’espanyol –o al francès a Catalunya Nord– en situacions en què és del tot innecessari, fent que l’ús social del català reculi; l’acolliment lingüístic de les persones nouvingudes es fa en espanyol, si bé aquestes persones expliquen que només el català els garanteix la plena integració; força empreses consideren que la llengua pròpia és un obstacle, malgrat que el nombre de parlants que té garanteix l’existència d’un mercat en català comparable al del suec o el danès... Per contra, però, cal dir també que l’estat espanyol només ha fet la feina a mitges, ja que el català, tot i ser una llengua minorada, no és ni de bon tros minoritària: el nombre de parlants que suara esmentàvem, la capacitat d’atracció que té, que la converteix en una de les llengües més apreses d’Europa, o la presència als mitjans de comunicació, internet o la indústria editorial ho palesen. A més, el procés sobiranista també està ajudant a avançar vers la normalitat lingüística, car podem començar a intuir un increment –com a mínim al Principat– del nombre de persones que es mantenen en català davant d’un interlocutor que, d’entrada, no usa aquesta llengua. És com si, a títol personal, com a parlants, estiguéssim prenent part en allò que hom anomena la creació d’estructures d’estat. Usant la llengua amb naturalitat ajudem a bastir-ne la normalitat social, fins i tot sense disposar encara de la necessària independència política. En certa manera, haver pres consciència que som un poble i que, per tant, tenim dret a decidir, ens està ajudant a guanyar autoestima i aquest fet es reflecteix en el paper social que atorguem al català. No només la independència, sinó també el trajecte que ens hi ha de dur, són una font d’autoestima per al poble català.

Directa, 3-07-13