divendres, 27 de setembre de 2013

Cent anys dels dos amics



Dos amics de vint anys
Sebastià Alzamora
Proa, 2013

Tot poble necessita recrear els seus mites, commemorar les efemèrides històriques i reivindicar les figures que han perfilat la seva manera de ser col·lectiva al llarg dels segles. I no pas amb la voluntat de fer-ne exhaltacions feixistoides o demostracions desaforades de nacionalisme excloent, com alguns –sovint àvids practicants d’ambdues tendències, paradoxalment– pretenen fer creure amb la intenció de desacreditar-les, sinó per fer visible la genuïnitat que cada cultura duu implícita, aquella manera única i incomparable d’entendre l’entorn, de relacionar-s’hi i, per tant, de presentar-se davant de les altres. Cada cultura és un granet de sorra en el gran cove de la cultura universal, i així ho interpreta el cosmopolitisme ben entès, aquell que defuig la globalització uniformadora per no ser res més que una màquina d’aniquilar identitats. Sols amb la suma de cadascuna de les cultures podrem fer front a la tendència assimiladora que ens vol uniformes i incapaços de trobar alternatives al pensament únic que ens ve imposat.

En el nostre cas, pel fet de ser una cultura minorada, arraconada i perseguida durant segles, ens ha calgut dur a terme un esforç addicional a l’hora de realitzar aquesta tasca. No només hem hagut de saber mantenir encesa l’espurna que ens fa ser com som, és a dir, allò que fan les cultures d’arreu, sinó que ho hem hagut de fer a despit de la voluntat assimiladora dels estats a què estem subjectes i, a voltes, davant la incredulitat o la deixadesa dels propis catalans, carregats de prejudicis i complexos d’inferioritat.

Emperò, en aquest afany de normalitat, els catalans hem tendit massa sovint a centrar-nos exclusivament en figures cabdals, imprescindibles sens dubte, però figures que amb la seva projecció han acabat fent ombra a d’altres que ens cal també tenir ben presents i l’aportació de les quals és del tot necessària i inqüestionable.

És, possiblement, el cas de Salvador Espriu i Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Enguany celebrem el centenari del naixement d’aquests dos referents de la poesia catalana del segle XX. Tanmateix, l’obra d’Espriu, a bastament difosa –i ara, en ple procés sobiranista, políticament actualitzada en certa manera–, té una popularitat que de vegades arriba a invisibilitzar, involuntàriament, la poesia de l’autor illenc. Reivindicar per igual ambdós autors és una de les fites de Dos amics de vint anys, la darrera novel·la de Sebastià Alzamora.

Estant Rosselló-Pòrcel internat al sanatori del Brull, Espriu repassa la relació que ha tingut amb l’amic poeta i que s’havia iniciat uns anys abans a la Residència d’Estudiants de Barcelona on estudiaven i en la qual Rosselló-Pòrcel exercia, també, de bibliotecari. L’admiració mútua, fruit de les inquietuds literàries que comparteixen, però també de les marcades personalitats d’un i altre, acaba derivant en una estreta amistat que només podrà fer minvar la política –Rosselló-Pòrcel acaba decantant-se pel comunisme mentre Espriu manté un posicionament més aviat apolític– i l’enamorament –vers una mateixa noia, s’intueix–.

El llibre ens mostra un Espriu i un Rosselló-Pòrcel a l’inici de les seves carreres literàries, ambiciosos, convençuts que han de ser les veus de la seva generació. Són anys en els quals Espriu publica narrativa, com bé s’encarrega de remarcar sempre l’amic, que el qualifica insistentment de prosista. Són anys de soirées poètiques, que tant atreien Rosselló-Pòrcel i que tant abominava Espriu. I són, lògicament, anys d’esplendor per a la intel·lectualitat catalana, que comença a bastir estructures de normalitat cultural. La Residència d’Estudiants bull d’iniciatives i entre les seves parets hi estudien alguns d’aquells que esdevindran referents culturals en la llarga nit de la dictadura franquista. Així, Joan Teixidor, Joan Vinyoli o Marià Manent, sempre acompanyats pel mestre Carles Riba, esdevenen personatges d’una novel·la que en recalca l’erudició i la voluntat de dur la cultura catalana al primer nivell, però també les fortes desavinences que sorgeixen entre ells i Espriu i Rosselló-Pòrcel. Acompanyats d’Amàlia Tineo i Mercè Muntanyola, els dos protagonistes parlaran de literatura i ens n’oferirian les seves visions a vegades contraposades.

Dos amics de vint anys rememora també el cèlebre viatge del Ciudad de Cádiz, el vaixell en què, sota els auspicis de la República espanyola, es van trobar estudiants de primer nivell d’arreu de l’Estat espanyol per dur a terme un creuer per la Mediterrània que els permetés conèixer, de primera mà, les diverses cultures amb què hem compartit la història. A mode de curiositat, es fa especialment interessant l’arribada del vaixell al port de Salònica, on són rebuts de manera entusiasta pels descendents dels jueus expulsats de la península ibèrica en l’època dels Reis Catòlics. I ho és, d’interessant, perquè alguns d'ells s’expressen encara en judeocatalà, la variant del català que parlaven els habitants dels calls d’arreu del país.

La novel·la és, doncs, un recorregut per l’etapa d’estudiants dels poetes, tant des de l’aspecte personal com literari, però és també un recorregut per la seva època i pels fets que van marcar-la. Escrita en primera persona, la narració va alternant la veu dels dos amics i descriu amb perfecta nitidesa l’amistat que els va unir, els esmolats diàlegs que es van regalar des del primer encontre, i la violència verbal de la confrontació ideològica que els va dur a distanciar-se poc abans de l’inici de la guerra.

Amb Dos amics de vint anys, Alzamora fa el seu particular homenatge a Espriu i Rosselló-Pòrcel en el centenari del seu naixement, i ho fa mostrant-nos-en el vessant més humà. Gràcies a la novel·la, recuperem l’Espriu més desconegut, el novel·lista eclipsat per la seva pròpia obra poètica. I recuperem, sobretot, la figura de Rosselló-Pòrcel, l’eminent poeta que amb els seus versos va fer-se un lloc d’honor en la literatura catalana del segle passat. Recuperant aquests referents, reivindicant-ne la vigència i rellegint-los amb calma estem fent passes per assolir la plena normalitat per a la nostra cultura, una normalitat que ens permetrà fer-la visible, oberta i desacomplexada. Tal com ha de ser tota cultura.

Lletres, setembre-octubre 13
Podeu llegir-la també en aquest enllaç de Lletres

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada