Els noms dels països

Els noms dels països tenen la seva gràcia. D’alguns no en sabem l’origen, ja que es perden en la història. D’altres, els dels països més moderns, sí. I n’hi ha per a tots els gustos: vocació imperialista (Estats Units d’Amèrica), homenatge a “descobridors” (Colòmbia) o a libertadores (Bolívia), situació geogràfica (Equador) i un llarg etcètera més o menys original. Un de curiós? Veneçuela prové de Venècia, ja que els amerindis de la regió vivien en palafits, sobre l’aigua, i als primers conqueridors els va recordar la ciutat ducal.

I Catalunya? De teories n’hi ha moltes. Uns diuen que el mot llatí Catalonia deriva de Gotlandia, la terra dels Gots, el poble germànic que va anar a raure a aquestes terres a mitjans del segle V. D’altres es decanten per considerar que hom anomenava castlans els primers cristians que s’hi van instal·lar amb la reconquesta. Els castlans eren els habitants dels castells i d’aquí se’n derivaria el nom del país. Si fos així, tindria el mateix origen etimològic que Castella i els castellans. Finalment, i per als més romàntics, el nom prové d’Otger Cataló, un noble gascó que se suposa que va lluitar contra els sarraïns i que fou decisiu en la creació de la Catalunya Vella. Gots, castells, llegendes, podeu triar la que us agradi més. Ara bé, vinguem d’on vinguem, el que sí que hem de saber és cap a on volem anar: independència!

L'ètica del llenguatge

Si us interessa la llengua i, sobretot, l’ús que se’n fa i els discursos que es creen per mantenir-la supeditada a l’espanyol, no us podeu perdre l’assaig Per a un ús ètic del llenguatge, de Rosa Calafat (Angle, 2010). Amb una visió crítica del català i la catalanitat de determinats mitjans de comunicació, l’autora conclou que ens cal, per damunt de tot, centrar-nos com a poble, és a dir, ser capaços de llegir l’entorn des d’una òptica genuïnament catalana, deslliurada d’un marc referencial espanyol que ens imposen com a propi. Reflexiva i constructiva, 100% Calafat.

L'Efecte Qui-és-ara

Si l’ús social del català és baix en comparació amb el percentatge de gent que declara que sap parlar-lo i, sobretot, del percentatge de gent que diu que l’entén, és fàcil deduir-ne les causes: hi ha una part important de la població que, tot i saber parlar-lo, no ho fa, i una altra part que, malgrat parlar-lo habitualment, canvia de llengua en el moment en què infereix que l’interlocutor no és catalanoparlant d’origen. Aquesta darrera actitud, sovint inconscient, és fàcilment apreciable en els comerços. I, el que és més important, és una situació en la qual els catalanoparlants fidels, és a dir, aquells que no canviem de llengua innecessàriament, tenim l’oportunitat d’incidir, encara que sigui puntualment, de manera que l’ús del català en surti beneficiat. És el que anomeno l’Efecte Qui-és-ara.

Som en un comerç, esperant que ens atenguin. El dependent s’expressa per defecte en espanyol i el client que va davant nostre, indubtablement catalanoparlant, també li contesta en espanyol. Quan ens toca a nosaltres, ens hi adrecem en català. Aleshores, el dependent pot reaccionar de diverses maneres: responent-nos en català, en espanyol o bé dient-nos que no ens entén. Descartant la darrera opció, que ens obligaria a desviar-nos del tema que vull proposar –podem parlar-ne en una altra ocasió–, ens trobarem en una situació en què nosaltres utilitzem el català sense problemes. Dit d’una altra manera, no hi ha cap raó que justifiqui canviar de llengua. Per tant, tot client que ho vulgui pot emprar el català. Això és, precisament, el que volem transmetre a les persones que estan fent cua rere nostre. De ben segur, i tal com havia fet el primer client, moltes d’elles haurien usat l’espanyol sense ni tan sols plantejar-s’ho; per contra, amb el nostre model, podem fer que alguns d’aquests clients es mantinguin en català. No us podeu arribar a imaginar fins a quin punt les persones imitem allò que veiem! Si no ho veieu clar, proveu-ho. Jo sempre ho faig i us puc ben assegurar que, de vegades, fins i tot el client que anava davant meu canvia de llengua si encara l’estan atenent. És el que se’n diu encomanar el català, agafant el lema de campanya que va fer servir la Secretaria de Política Lingüística. O, tal com us proposava, l’Efecte Qui-és-ara. Quan us diguin “¿A quién le toca?”, no ho dubteu, feu com si haguéssiu sentit “Qui és ara?” i respongueu en català.

David Vila i Ros

Tallers per la Llengua

El Singular Digital, 31/1/11

Lliçó bàsica de jardineria per a polítics vuitcentistes

Aznars, Zapateros, Guerras i altres “demòcrates” similars: les plantes d’interior s’han de tenir dins de casa i les d’exterior a fora. Si poseu una planta d’interior al jardí, se sent desplaçada; així mateix, si en poseu una d’exterior al menjador, se sent ofegada. Això no vol dir que hi hagi plantes millors que d’altres. Simplement són diferents.

Amb els territoris passa el mateix. N’hi ha que necessiten més aire que d’altres. Normalment, aquests territoris ja ho demanen. Els Països Catalans, Euskal Herria o Galiza fa més d’un segle que ho fan. Per contra, La Rioja, Múrcia o Madrid no ho havien demanat mai. Malgrat tot, vosaltres vau decidir posar-los tots dins el mateix sac, i clar, ara la cosa no s’aguanta. I en comptes de replantejar-vos que l’estat espanyol només podia funcionar si es respectava el dret de cadascú a ser com és, insistiu en la necessitat de recentralitzar-lo –els més discrets en dieu “harmonitzar-lo”– bo i negant-ne la diversitat. Què voleu que us digui, no m’estranya gens, venint de vosaltres. Se us nota que sou monolingües. Us costa molt veure les coses des de més d’un punt de vista.

No us hi amoïneu, però, de debò. Que si ens voleu tancar, ja buscarem la manera de sortir al jardí o, més ben dit, de saltar la tanca i anar per lliures. Potser, fins i tot, ens esteu fent un favor.

No fos cas que ho diguessin els de Wikileaks

Us puc explicar una cosa? Ei, però no la digueu a ningú, eh? Doncs som-hi! Barcelona no és la capital de Catalunya ni dels Països Catalans. Ja està dit. I quina n’és la capital, aleshores? Sabadell, lògicament. De fet, tots els sabadellencs ho sabem, però no ho anem dient per si de cas els barcelonins, que són com són, s’enfaden i ens barren la nostra sortida al mar. I és que a Sabadell, de Barcelona en diem “el barri marítim”. Si no us ho creieu, demaneu-ho a qualsevol sabadellenc. Podem anomenar-la així o, com proposava un dia l’amic Roger, Sabadell Platja o Sabadell de Mar. Bé prou que fa patxoca! I com és que ho explico, tot plegat? Doncs molt senzill. Wikileaks se n’ha assabentat i vol filtrar-ho i, clar, abans que ho facin ells, ho hem de dir nosaltres! I, per cert, ja que hi som, endavant amb la informació lliure!

Fer el convergent

Què hem d’interpretar quan el president Mas nomena de consellera de justícia una persona que va intervenir judicialment en contra del referèndum d’Arenys de Munt? Què hem d’entendre quan la vicepresidenta Ortega ens diu que no donarà cap mena de suport a les noves consultes? Què hem de pensar quan ens diuen que això de la independència no toca perquè no hi ha una majoria social que ho demani? No dubto que CiU és catalanista; fins i tot m’atreviria a dir que, com a mínim a Convergència, els militants que desitgen la independència hi són majoria. Tanmateix, estic convençut que, per damunt de catalanistes, són conservadors. I ho dic en el sentit etimològic del terme. Prefereixen no tocar res, ni tan sols en el terreny nacional, no fos cas que es trenqués quelcom. Doncs sí, si volem la plenitud nacional, la que reivindiquen en els mítings, aleshores ens cal trencar una cosa. Ens cal trencar Espanya, per ser més precisos, que és el mateix que dir que ens n’hem de separar. I no passa res! Tu no em suportes, jo no et suporto, separem-nos, i fins i tot podem ser amics! Que no som majoria els que ho volem? Doncs treballem per ser-ho! També des del Govern. No cal dir que una part important dels vots que han fet president al senyor Mas vénen de gent que el 10 de juliol passat van manifestar-se i que van pensar que, ara sí, CiU no dubtaria a fer-nos avançar vers l’exercici del dret d’autodeterminació. Doncs no. Bé deuen sentir-se decebuts! Què hi farem. CiU només fa allò que sap fer millor: el convergent.

Perill: mercat lliure!

Fa uns dies vaig presenciar la metàfora perfecte del neoliberalisme: un Ferrari passant per davant d’una prostituta. L’opulència i la misèria en un instant. De què serveix un sistema econòmic que es capaç de crear tanta riquesa però que és incapaç de redistribuir-la d’una manera més o menys equitativa? Sí, ja sé que per ara no hi cap alternativa viable –tot i que a escala reduïda s’han fet experiments interessantíssims d’autogestió–, però que voleu que us digui, lloar les gràcies del capitalisme em sembla un pèl cínic, ja que, qui ho fa, acostuma a ser el del Ferrari. Perdoneu, però algú ho havia de dir!