La llengua, un dret dels pobles

 

Àngel Guimerà deia que la llengua i la història són els botins més preuats a l’hora de sotmetre un poble. No debades, la Història amb majúscules és la que han escrit els vencedors, mitjançant la qual han ofert la seva particular visió dels fets i amb què han justificat les seves accions. Una història que, lògicament, està escrita en la seva llengua, imposada als vençuts com un instrument incomparable d’assimilació. La història de la humanitat és també la història de la vulneració constant dels drets individuals i col·lectius. I els drets lingüístics, expressió genuïna dels pobles, no n’han estat una excepció. Com s’entén, sinó, que el 50% de la població mundial s’expressi habitualment en alguna de les deu llengües més parlades, mentre l’altre 50% empra les 6.000 llengües restants? Només podrem comprendre-ho si estudiem els processos de substitució lingüística que al llarg dels segles han funcionat com a mecanisme d’uniformització i, en conseqüència, d’empobriment. Per fer-ho, però, hem d’anar a pams.

Molt més que eines de comunicació

Les llengües serveixen per entendre’ns. Cert. Però no només amb els altres, sinó també per entendre el nostre entorn i, per tant, a nosaltres mateixos. Cada llengua és una manera única de copsar el món i el lèxic respon a la necessitat de descriure aquest entorn. Nous coneixements van lligats a noves paraules. Per posar-ne un exemple, la paraula xocolata no va existir en català fins que els primers europeus van dur-ne d’Amèrica i, per anomenar-la, van manllevar un mot del nàhuatl, la llengua asteca. A voltes, fins i tot un mateix objecte conegut és interpretat i, en conseqüència, descrit de maneres distintes. Sense anar gaire lluny, el vi ho palesa. El nostre vi negre, equivalent a l’ardo beltza de l’èuscar, es torna red wine en anglès, com ho fa també en francès, vin rouge, en espanyol, vino tinto, i en italià, vino rosso. Per què? Els catalans i els bascos ens hem fixat en el color del raïm (negre); els anglesos, els francesos, els espanyols i els italians, en canvi, han pres de referència el color del propi vi (vermell). D’exemples com aquest en trobaríem un munt. Llengües diferents, interpretacions diverses. Així doncs, si cada llengua interpreta el món d’una manera diferent, no hi ha millor eina contra el pensament únic.

L’univers particular de les llengües les converteix també en un tret d’identificació col·lectiva. Qui no s’ha sentit identificat amb algú quan, estant en un país estranger, ha sentit que parlaven la seva llengua? Les llengües cohesionen les societats, els ofereixen un marc comú de referències, les situa en el món. A l’ensems, les llengües, lluny de ser barreres, són portes obertes a una comunitat. Així ho expliquen molts nouvinguts als Països Catalans: quan s’han llançat a parlar català, han passat a ser considerats un català més.

Aquests valors afegits de les llengües –descripció genuïna de l’entorn i element d’identificació col·lectiva– les converteixen en quelcom que cal protegir. La diversitat és riquesa. Tanmateix, els lingüistes coincideixen en el fet que entre un 50% i un 90% de les llengües que es parlen actualment cauran en desús durant aquest segle. La causa? L’abandonament per part dels parlants, que no les utilitzen en contextos públics i que n’interrompen la transmissió intergeneracional. I per què ho fan? Evidentment, no és una decisió lliure en el sentit ampli del terme, ans és fruit de les polítiques de repressió que els estats han aplicat des de fa segles. Vegem-ho.

L’arraconament de les llengües

Al món hi ha 200 estats independents i, com dèiem, prop de 6.000 llengües. La consolidació de l’estat-nació va afavorir l’adopció de polítiques d’uniformització “nacional”, sent la de caire lingüístic una de les que va tenir més pes. Si volien que tots els ciutadans pensessin d’una mateixa manera, calia que parlessin la mateixa llengua, la de l’estat, i que per tant abandonessin les seves llengües pròpies, les que havien parlat històricament en els seus territoris. Per aconseguir-ho, alguns estats van utilitzar mesures dràstiques, com l’escolarització forçosa –i exclusivament en anglès– dels nadius nord-americans reclosos en reserves, o el segrest directe dels aborígens australians amb la finalitat d’integrar-los a la societat blanca. En ambdós casos es buscava trencar el fil històric que els unia amb els seus avantpassats i, per tant, posar fi a la seva identitat col·lectiva. Sense història pròpia, sense llengua pròpia, només podien esdevenir ciutadans del nou estat uniforme.

No ens cal, però, anar a les antípodes per trobar-ne exemples. Els estats espanyol i francès han aplicat des de fa 300 anys polítiques d’assimilació cultural i lingüística. Tant en un cas com en l’altre, les mesures preses han estat similars: consideració de les “altres” llengües com a dialectes o patois; escolarització en la llengua de l’estat i ensenyament exclusiu d’aquesta llengua; i oficialitat única de la llengua estatal i prohibició d’ús de qualssevol altres. L’objectiu de tot plegat és ben clar: si la teva llengua és inferior no cal aprendre-la, ergo no s’ensenya a l’escola, la gent cada vegada l’usa menys i, finalment, acaba desapareixent.

Aquestes polítiques han reeixit a l’estat francès, on les llengües no oficials tenen poquíssima presència social i, en alguns casos, estan al límit de la desaparició. A l’estat espanyol, però, les mateixes polítiques han anat sovint vinculades a règims dictatorials i aquest fet ha generat una reacció social en contra que ha permès que encara tinguin un pes considerable. Actualment, algunes d’aquestes llengües han accedit a la cooficialitat, si bé en una posició d’inferioritat legal respecte l’espanyol. Tot i així, les estadístiques continuen indicant que l’ús social en retrocedeix.

Arribats a aquest punt, per què una llengua reconeguda legalment després d’anys de prohibició continua perdent pes social? Ens cal recórrer a la psicologia per entendre-ho. Els parlants de les llengües minorades s’han avesat, durant anys, a renunciar a la seva llengua en qualsevol situació: algú que s’expressa en la llengua dominant, un desconegut, una persona que sembla estrangera... En lloc de preguntar-li si parla la llengua minorada o si, com a mínim, l’entén, el gest inconscient és adreçar-s’hi en la dominant. És el que es coneix tècnicament com a submissió lingüística o, dit d’una manera menys contundent, timidesa lingüística: canviar a la llengua de l’interlocutor en situacions en què no és necessari (no hi entren, lògicament, les situacions en què l’altra persona ens demostra que realment no ens entén). No cal ser un expert en números per comprendre que, com més habitual sigui la submissió lingüística, més feble és una llengua socialment. Si un 10% dels parlants tenen aquest hàbit, la llengua no corre un perill excessiu; si, per contra, són el 90% els que canvien sempre de llengua, el seu ús social anirà minvant en favor de la llengua dominant. Això és, precisament, el que passa amb la majoria de llengües del món, aquestes 5.000 que corren el risc de desaparèixer. I, amb elles, una manera d’entendre la realitat, una visió genuïna i, també, uns coneixements únics.

L’alliberament lingüístic

Què ens cal fer per aturar-ho? D’entrada, és essencial prendre consciència del valor intrínsec de les llengües. Cada poble, com una via més d’accés a la normalitat col·lectiva, necessita recuperar plenament la seva llengua, desempallegant-se de complexos adquirits, de prejudicis i d’hàbits submisos. Per aconseguir-ho cal exigir als estats respecte envers els drets lingüístics dels pobles; les llengües no són un problema per un estat, ans una font de riquesa. I cal, sobretot, que els parlants aprenguin –i no és fàcil– a utilitzar-les amb comoditat. Nosaltres, com a catalans, hi tenim molt a dir. La nostra llengua, malgrat no ser minoritària –té més de nou milions de parlants–, continua minorada. Una majoria aclaparadora de catalanoparlants, ja siguin d’origen o d’adopció, canvien de llengua en situacions en què no caldria fer-ho (les enquestes d’ús social del català indiquen que la comprensió oral de la llengua està al voltant del 95% al Principat i en un 80% al conjunt del país). Parlar en la llengua pròpia en qualsevol context, i molt especialment amb les persones nouvingudes, és la millor manera de cohesionar una societat, acollir i integrar plenament els que vénen de fora i, de retruc, ajudar a preservar la diversitat lingüística global. Tornant a les paraules d’Àngel Guimerà, si la llengua i la història són botins per als vencedors, també poden ser l’arma que permeti als pobles del món alliberar-se de la negació, la uniformització i l’assimilació.

David Vila i Ros

Dinamitzador lingüístic. Membre fundador i secretari de l’entitat Tallers per la Llengua

Publicat a la Revista Papers, Primavera 11

Sumant decidim

Des que vaig adonar-me que la independència era l’única sortida per als Països Catalans –i parlo de fa uns vint anys–, hi ha hagut un tema que sempre m’ha obsessionat: la unitat. Unitat territorial –de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó– i, també, unitat d’acció política, és a dir, ser capaços d’arraconar les diferències entre independentistes i centrar-nos en el mínim comú denominador de tots plegats, l’anhel d’independència. Dit d’una altra manera, deixar de ser la versió real de la Judea de La vida de Brian, plegada de resistents enfrontats entre ells, personatges carregats d’autoodi i un invasor que s’ho mira amb la tranquil·litat de saber que, com més dividits estiguin els altres, més fàcil ho tindran ells per assimilar-los. Just a l’inrevés, si anéssim tots a una, de ben segur que molts escèptics se sumarien a la proposta independentista, l’única manera d’aconseguir la majoria social necessària per a un procés d’aquestes característiques.

Fa unes setmanes va sorgir la idea de presentar públicament un manifest de suport de la societat civil sabadellenca a la candidatura d’en Juli Fernàndez, alcaldable de Sabadell per Esquerra i Reagrupament, i van proposar-me de sumar-m’hi. La decisió no seria fàcil de prendre, ja que el meu independentisme militant sempre s’ha mogut en l’espai de l’associacionisme i l’opinió, defugint en tot moment el suport explícit a cap formació. I, d’altra banda, la situació política actual, en l’àmbit dels partits, no em semblava precisament estimulant. Tanmateix, va haver-hi un component de la candidatura d’en Juli que va atraure’m des del primer moment. La unitat. La voluntat d’aglutinar tot l’independentisme de Sabadell. Un repte complicat, no cal dir-ho, però un repte necessari si volem fer arribar l’independentisme al conjunt de la societat i especialment a aquells sectors que ara n’estan més allunyats. Finalment, la iniciativa ha reeixit prou –si la CUP s’hi hagués afegit, hauria estat un precedent tan interessant!– i, deixant de banda aquest aspecte, les converses que he mantingut personalment amb ell m’han fet decidir a donar-li suport.

Ja se sap que la política municipal és un món apart, però tant de bo la unitat que s’està assolint en moltes poblacions catalanes de cara a les eleccions esdevingui la base d’una nova manera d’enfocar l’independentisme a nivell nacional. Amb en Juli comparteixo un model de ciutat per a Sabadell i el desig d’un país independent, desacomplexat i obert al món, un país que només aconseguirem amb il·lusió, autoestima i feina ben feta. La seva proposta és honesta, transformadora, transparent  i integradora, i tinc ganes de fer-hi una modesta aportació, si més no en el camp de la llengua, que és on he treballat més. M’agrada la idea de sumar per Sabadell perquè, sumant per la ciutat, també estem sumant pel conjunt dels Països Catalans. L’única manera, al meu entendre, de bastir la nació i l’estat.

 

Nota: ja podeu visitar el web Sumant Decidim

Seducció a Sabadell

Quin goig, la sala plena –sí, ja ho sé que no era gaire gran– de gent amb ganes de parlar de llengua! Amb El català em sedueix volem, precisament, seduir o, més ben dit, transmetre als parlants la importància de seduir amb el català, bo i aprenent a utilitzar-lo amb absoluta normalitat. Les presentacions són només un tastet del llibre i aquest, a l’ensems, és sols un tast del que ens agrada fer als tallers, però són també una manera de donar a conèixer la nostra feina. M’ha agradat, la presentació a Sabadell, i les intervencions del públic, molt interessants.

Nota:  podeu llegir-ne la notícia completa aquí. D'altra banda, dimarts 5 d'abril a les 13h presento el llibre a Ràdio Sabadell.

Pobresa global

Dijous passat vaig presentar l’acte El sots-desenvolupament allà i aquí, coorganitzat per les delegacions sabadellenques de Mans Unides i Càritas. L’acte va constar d’una primera part, en què es va fer el lliurament dels II Premis d’Imatges Solidàries, i una segona part que va consistir en una conferència de l’Asha Miró. Reflexionar entorn de la pobresa més llunyana i la més propera és una bona manera d’entendre els efectes d’una globalització de la qual massa sovint només ens mostren la cara més ufanosa.

Submissió sense embuts

De vegades un exemple és més entenedor que no pas mil definicions. Fa uns dies vaig parlar, mig de passada, de l’autoodi, esmentant aquells esclaus afroamericans que, quan van ser alliberats, van decidir adoptar el nom de l’amo. Un oficial de les SS que fos jueu, un agent del Mossad que fos palestí o un tibetà que fos membre del Partit Comunista Xinès en serien altres mostres.

De tota manera, no ens cal pas anar tan lluny per entendre-ho, perquè els catalans en tenim a cabassos, de doctorats en autoodi. Precisament, fa ben poc, l’alcadessa de Torrent, María José Català, va començar la seva intervenció en un acte del PP dient que “Vos demane disculpes per si en algun moment em passe al valencià. És la meua llengua materna i tinc eixe defecte. Si ho faig em perdoneu. Em perdoneu, m’aviseu i passaré ràpidament al castellà.” Això és autoodi. Es disculpa per ser com és, ho considera un defecte i s’afanya a aclarir que, si cau en l’error un cop més, ho rectificarà immediatament fent allò que toca, és a dir, ser com l’amo. En aquest cas, parlar espanyol.

Negar, ocultar i menysprear la pròpia identitat és l’essència de l’autoodi. Us imagineu un austríac demanant perdó en un acte a Salzburg pel fet d’expressar-se en alemany? O un suec fent el mateix amb la seva llengua a Göteborg? Seria del tot impensable. La senyora Català, però, no tan sols ho va trobar un gest normal sinó també, de ben segur, una mostra d’educació. Només li va faltar una cosa: disculpar-se, també, pel seu primer cognom. “Català? Si voleu, me’l canvie per Español!” Com va dir aquell, “no hace falta decir nada más”. Així, en espanyol, per acabar de tancar el cercle.

Nació, tanmateix

L’abolició de l’esclavatge als Estats Units fa 150 anys va posar fi a una aberració històrica: finalment, els negres eren considerats persones. Fins aquell moment, per fort que ens pugui semblar, se’ls considerava simplement animals més o menys evolucionats, una interpretació que permetia que fossin propietat privada dels blancs.

La fi de l’esclavatge va significar, doncs, el reconeixement dels drets humans dels afroamericans, com a mínim en un pla teòric. I entre aquests drets, un d’elemental: el nom. Els esclaus només tenien nom, però no pas cognom. Per què n’havien de tenir, si no eren persones? Els cognoms que aquells lliberts van triar són una bona mostra de la diversitat de mentalitats que hi havia. Des dels que eren plenament conscients del que havien guanyat (Freeman, com l’actor Morgan Freeman) fins als que mostraven deliris de grandesa (King o bé Washington, Adams, Jackson, noms de presidents dels Estats Units), sense passar per alt els que, carregats d’autoodi, decidien adoptar el nom de l’amo. Amb tanta improvisació no fou estrany que, un segle després, Malcolm X, líder dels Panteres Negres, decidís renunciar al seu cognom i signar amb una X, símbol dels orígens desconeguts dels afroamericans. Lluita, autoestima, autoodi, característiques pròpies de tota comunitat que treballa per la seva llibertat.

L’abolició també ens permet, d'altra banda, fer una reflexió entorn del reconeixement aliè a la pròpia identitat. El dia abans d’aquesta fita, els negres no eren considerats persones. L’endemà, sí. I tot perquè ho deia un paper redactat, lògicament, per blancs. En què quedem? Eren persones o no? La pregunta és retòrica. Diguessin el que diguessin els altres, els negres eren persones. Qui pot proclamar-se capaç de jutjar la identitat d’altri? Ningú. Amb els pobles passa el mateix. Les nacions són nacions, independentment de qui ho vulgui reconèixer. Fixem-nos en el nostre cas. Els catalans som nació perquè volem ser-ho, perquè sabem que ho som i perquè amb la nostra identitat volem fer la nostra modesta aportació a la cultura global. I els poders polítics i mediàtics de l’estat espanyol que hi diguin el que vulguin. De fet, només els caldria posar-se la caputxa blanca i serien perfectes homòlegs del Ku-Klux-Klan.

La Revolució Àrab

Un dels poemes del meu llibre Blens de gasalla, titulat Elogi del somni, comença amb uns versos que diuen que Som l’enuig de mil mentides, la ventada en el desert. Ja sé que la meva poesia és força críptica, a voltes surrealista, quasi absurda, però cada vers apunta a algun indret concret, a una idea, a un desig. I aquests dies, seguint els fets del món àrab, m’han vingut al cap aquests versos.

I és que la Revolució Àrab -perquè és això, una revolució, espontània o instigada des de fora, qui ho pot saber, una revolució que potser no té un objectiu definit, però revolució al capdavall-, ha esclatat fruit de mil mentides i d’una paciència que s’ha esgotat i que, com un got ple, ha començat a vessar en forma de protestes. L’altra civilització, prenent la nomenclatura de Huntington, ha dit prou, però no han estat els seus dirigents atiant el foc contra Occident, sinó el poble el que s’ha revoltat, justament, contra aquests dirigents, uns dirigents tolerats, ajudats i fins i tot, de vegades, imposats des d’Occident. Els règims titelles, qualificats ara de totalitaris, s’esberlen: Tunísia, Algèria, Egipte, Bahrain, Jordània, Kuwait, Iraq, el Marroc, el Iemen, Líbia... Uns amb reformes fetes a corre-cuita, d’altres amb dictadors que fugen cames ajudeu-me, la cara del món àrab comença a transformar-se, exigeix democràcia. Estem veient una revolta, qui sap si no hereva, en essència, de les revolucions americana i francesa del segle XVIII, dels moviments romàntics de l’Europa del XIX, de la revolució soviètica i, paradoxes de la història, de l’esfondrament del bloc que aquesta revolució va crear. La força d'una minoria, uns pobles que s’alcen sense aturador amb l’anhel de la democràcia i la llibertat. L’enèsima revolta amb l’ombra allargassada d’Orwell.

On anirà a parar tot plegat? Possiblement, darrere aquesta espontaneïtat revolucionària hi ha, també, la mà invisible de les potències occidentals, l'interès en un canvi d'escenari o, com a mínim, d'actors, que els garanteixi la continuïtat de la seva supremacia global. Potser tots aquests països esdevindran, només, societats similars, políticament, a les d'Occident, societats que han pervertit el concepte de democràcia reduint el poder del poble a unes meres eleccions. Aleshores, sí, amb la cara neta, tindrem tots unes societats idèntiques: consumistes, letàrgiques, monocolors. Haurem esborrat dictadures però no haurem estat capaços de crear alternatives. La història de Fukuyama, el pensament únic. Societats on la revolució, doncs, continuarà fent falta. La utopia necessària.