El casino dels senyors
Joaquim
Amat-Piniella
Reedició d’Ensiola,
2013
“El casino dels senyors ens permet
descobrir les pulsions més desconegudes de les classes benestants abans i
després d’una guerra que va canviar el paisatge del país.”
Joaquim
Amat-Piniella, nascut a Manresa ara fa just 100 anys, és conegut sobretot com a
autor de K.L. Reich, l’esfereïdora novel·la sobre els camps de concentració de
l’Alemanya nazi que va escriure a partir de la seva pròpia experiència a
Mauthausen. El llibre, que ha esdevingut una obra cabdal per entendre –i, en
conseqüència, per denunciar– tota forma de feixisme, és sense cap mena de dubte
la seva obra cabdal. Emperò, Amat-Piniella, intel·lectual amb una vasta
formació, dinamitzador cultural i polític republicà, va escriure també
articles, poesia i diverses novel·les, la primera de les quals fou El casino dels senyors.
Publicada inicialment l’any 1956 i
reeditada enguany per l’editorial Ensiola, El
casino dels senyors és un retrat de les classes adinerades d’una capital de
comarca des de l’òptica de l’exconserge del casino. Com havia fet abans Miquel
Llor amb la seva Comarquinal, el nom
rere el qual amagava Vic a Laura a la
ciutat dels sants, Amat-Piniella ens presenta La Ciutat, la seva Manresa natal, i ho fa intercalant-ne imatges
d’abans i de després de la guerra, sempre des de dins del casino dels senyors, denominació amb què era conegut popularment el
casino manresà.
El plantejament del llibre és, des
de bon començament, del tot original. Quinze anys després de la seva mort, el
protagonista té l’oportunitat de tornar a la terra com a fantasma per fer un
report sobre l’estat del món. Les dates no són casuals. Amat-Piniella escriu el
llibre l’estiu de 1955 i, per tant, entenem que el protagonista va morir cap a
l’any 1940, és a dir, just acabada la guerra. El seu retorn és, doncs, en certa
manera, el retorn d’un exiliat, algú que havia abandonat el seu univers i que,
anys després, torna a casa i la troba completament canviada. Però això no és tot.
Torna com a fantasma, com a mer observador, però aquesta posició no dista
excessivament de la que tenia com a conserge. Immers en un món que no era el
seu, el de la burgesia manresana, des de la seva professió ja era poc més que
un testimoni de les relacions, les tensions i els secrets d’una classe social
que vivia aïllada de la resta dels ciutadans. Aquest fet permet que les imatges
del passat i del present se succeixin amb tota naturalitat i ens ofereixin un
retrat complet d’un lloc, d’una època i d’un estrat social.
La voluntat de revelar allò que
passava entre les parets del casino queda palesa des del primer instant, quan
el protagonista ens explica que “Blanques
les parets com abans, no ho eren; les havien repintades de color crema. Això
pot tenir un valor simbòlic [...]. Arriba un moment en què és millor reconèixer
les coses tal com són, i es podia dir que el Casino feia confessió de les seves
culpes.” Tota una declaració d’intencions. La crítica directa tampoc no es
fa esperar. Frases com “en un Casino com
cal, on els socis van a fer el senyor”, “a
la ciutat la presumpció sortia a més bon preu” o “la vanitat és un dels motors que fan anar endavant el carro de la
humanitat” evidencien la consciència de classe d’Amat-Piniella, que parla
sense embuts a través del protagonista. Com hi parla, també, quan es plany del
poc interès per la lectura que mostren els socis del casino. Tanmateix, no tots
són iguals, vol aclarir. Alguns dels personatges, com per exemple el matrimoni
Bas i el senyor Vallbé, sí que demostren un interès sincer per la cultura. “Ambdós eren wagnerians, debilitat que [...]
no constitueix cap deshonra”, deixa anar el protagonista, com si l’autor,
aprofitant l’avinentesa, no hagués pogut evitar denunciar la
instrumentalització de l’obra de Wagner per part del nacionalsocialisme; les
referències al feixisme, a voltes subtils, però sempre presents en l’obra
d’Amat-Piniella.
La
crítica envers les classes dominants, ferotge en el fons però atenuada en la
forma per grans dosis d’humor intel·ligent, esdevé, doncs, una constant al llarg de la novel·la:
la presumpció, l’esnobisme, la vanitat, les aparences, la hipocresia i els
interessos defineixen la manera de ser d’aquells que, com deixa anar l’autor, observen
la ciutat des de dalt. Des de dalt
del casino, des del terrat, certament, però també des de dalt de tot de la
jerarquia social.
Hi ha un altre element, emperò, que
també té un paper rellevant en l’obra, i és la comparació inevitable entre La Ciutat d’abans de la guerra i la de
després. Talment com l’emigrant que,
lluny de la pàtria, la idealitza i, quan hi torna, se’n sent decebut, el
protagonista no pot evitar depassar les parets del casino i recórrer alguns
dels principals carrers de la població i, també, desencantar-se amb allò que veu:
“[...] em vaig adonar que (els
arbres) creixien fins a assolir una
puixança real, mentre que tot el que és pròpiament obra dels homes em produeix
el neguit de veure-la massa acordada a les normes d’un cosmopolitisme
despersonalitzat, uniforme i avorrible”.
I no tan sols ha canviat la ciutat, sinó també els seus habitants i els seus
costums. Ho fa palès quan, amb aire profètic, assegura que “la pèrdua del gust a conservar els diners és un signe de
despreocupació social que [...] pot portar molts dels qui arribin a vells a
situacions d’indigència”. O quan, amb un clar toc d’humor, se sorprèn de
com han canviat les relacions entre els sexes. “Ets de por!”, sent que un noi diu a una noia, mentre pensa que “dir-li a una noia [...] que és de por és com perquè a un no li mirin mai més la
cara...”.
El punt mig entre aquest “abans” i
“després” de la guerra el trobem a la part final del llibre, quan assistim a
l’entrada de les milícies antifeixistes al casino, just després que triomfés la
revolució. Una revolució que, com diria Orwell, went wrong, i que va acabar sent derrotada pel feixisme i la seva
llarga dictadura. El casino dels senyors,
publicat precisament en plena dictadura, no va quedar al marge dels
condicionants de l’època, de manera que ens ha calgut esperar la reedició que
n’ha fet Ensiola per poder gaudir-ne sense censura. Un al·licient més per
endinar-s’hi i, de retruc, redescobrir el pensament d’Amat-Piniella.
Lletres, desembre 13-gener 14
Nota: també la podeu llegir en aquest enllaç del web de Lletres.
