dilluns, 22 de febrer del 2010

Som com som perquè ens volen fer creure que no som

L’any 1700, Lluís XIV de França signava un edicte pel qual “toutes les procédures qui se feront dans les Sièges et Juridictions desdits Païs de Roussillon, Conflans et Cerdagne (...) seront mis et couchés en Langue Françoise, à peine de nullité. Defendons à tous Avocats, Procureurs, Greffiers, Notaires et autres, de ne se plus servir pour cet effet de la Langue Catalane.” Aquest edicte va significar la primera prohibició explícita de l’ús de la llengua catalana, en aquest cas a les comarques septentrionals del país, annexades a França pel Tractat dels Pirineus gairebé mig segle abans, i un precedent per als Decrets de Nova Planta que s’anaren promulgant a mesura que les tropes francocastellanes ocupaven els diferents territoris de parla catalana durant la Guerra de Successió (València, 1707; Mallorca, 1715; Catalunya, 1716). Un fragment d’aquests decrets explicita “Que se actue y los instrumentos se escrivan en la lengua castellana. Y que de oy en adelante no se permita imprimir libro alguno en otro idioma que castellano.” D’aquella època és també la cèlebre instrucció d’Abad de Vivanco, secretari del Consejo de Castilla, segons la qual "Pondrá el mayor cuidado (el corregidor) en introducir la Lengua Castellana, a cuyo fin dará las providencias mas templadas, y disimuladas para que se consiga el efecto sin que se note el cuidado.

Amb aquests decrets, la repressió política de la llengua catalana tot just acabava de començar. L’any 1768, mitjançant la Real Cédula de Aranjuez, es prohibia l’ús del català en l’àmbit judicial i educatiu; el 1857 la Ley Moyano de Instrucción Pública imposava l’espanyol com a llengua de l’ensenyament; i l’any 1870 s’il·legalitzava l’ús de la llengua pròpia en el Registre Civil. Aquestes lleis només són una breu mostra de la persecució que ha patit la llengua catalana els darrers 300 anys, una persecució les conseqüències de la qual són encara ben visibles avui dia. I és que amb l’excepció del període 1914-25, en què la Mancomunitat de Catalunya va començar a introduir l’ensenyament del català a les escoles del Principat, i del breu període republicà de 1931-39, en què la llengua pròpia va adquirir -només al Principat de Catalunya- la condició de cooficial, juntament amb l’espanyol, el segle XX es va caracteritzar per un acarnissament encara més ferotge de les institucions espanyoles (i franceses, al Nord) envers la llengua catalana, d’una manera especial durant la dictadura feixista del general Franco.

Trenta anys després del final (teòric) d’aquella dictadura, la situació legal del català és considerablement diferent, si bé els segles de repressió política i l’actual foment del liberalisme lingüístic, tant o més perillós, a efectes pràctics, que la pròpia repressió, fan del català una llengua encara minorada i el cas d’anormalitat lingüística més flagrant d’Europa. Les regulacions legals que exigeixen l’ús del català en alguns àmbits són minses si les comparem amb el centenar llarg de lleis que, encara ara, obliguen a l’ús de l’espanyol. Dit d’una altra manera, i malgrat que els sectors espanyolistes intentin dir el contrari, l’espanyol -i el francès a Catalunya Nord- continuen sent les llengües amb més protecció legal als Països Catalans. No ens deixem confondre.

2 comentaris:

  1. Ara substitueixen l´únic traductor de català a la CE, per un de cstellá. La repressió continua.
    Manel

    ResponElimina
  2. I mai no han afluixat en l'intent de fer-nos sentir la por; d'actualitzar la desemparança iniciada el 1700. Ara són els guàrdies cerrils, els policies nazionals, i molts altres els qui se n'encarreguen.

    ResponElimina