Lingüísticament alçats

Parlants fets i drets. Una mirada des de la Psicologia

Ferran Suay

Voliana Edicions (2018)

En tota anàlisi de situació la perspectiva hi té un paper fonamental. I Ferran Suay ens ofereix una perspectiva innovadora sobre el conflicte lingüístic i els hàbits dels parlants en contextos de llengües en contacte: la perspectiva psicològica. Doctor en psicologia i professor a la Universitat de València, Suay va ser, juntament amb Gemma Sanginés, el creador del Taller d’Espai Lingüístic Personal i un dels fundadors de l’entitat Tallers per la Llengua, que durant anys ha organitzat tallers arreu dels Països Catalans per dotar de recursos totes aquelles persones que volen aprendre a fer un ús normal, desacomplexat i còmode del català. Tres segles de repressió lingüística no han estat en va i la majoria dels catalanoparlants actuen, fent servir una paraula de Suay, com a catalanocallants, és a dir, renunciant d’entrada a la llengua pròpia quan s’adrecen a persones que no coneixen o que “no semblen catalanoparlants” (“i quina deu ser l’aparença del catalanoparlant?”, es pregunta Suay); invertir aquesta pràctica ha estat l’objectiu dels tallers i, també, del llibre de què parlem.

Parlants fets i drets no és, però, una guia de conducta lingüística, sinó un recull dels articles que l’autor ha publicat a diversos mitjans de comunicació i al seu blog personal i en què reflexiona sobre la situació de la llengua al País Valencià i, de retruc, a la resta del domini lingüístic. Amb precisió i contundència, Suay mostra la mentalitat d’esclau i les actituds servils dels ocupants (en paraules seves) del Palau de la Generalitat valenciana en èpoques del PSOE i del PP, sempre al servei del poder de Madrid, i en desemmascara les polítiques lingüicides, que no han tingut cap altre objectiu que la completa desaparició de la llengua pròpia del país. Conceptes com el bilingüisme trampós (tot allò que està en català ho ha d’estar, també, en espanyol, però no pas a la inversa), el bilingüisme imbècil (cal escriure sempre València/Valencia?) o la discapacitat lingüística (d’aquelles persones –fins i tot representants polítics– que són incapaces d’expressar-se en la llengua pròpia del país) conviuen en el llibre amb la més fina ironia a l’hora de denunciar la hipocresia i el caràcter submís dels partits sucursalistes i obertament nacionalistes que han governat el País Valencià durant dècades.

Emperò, Ferran Suay no es queda només amb la necessària observació crítica de la realitat lingüística. Si una empresa no etiqueta en català, si en una festa popular no hi sona cap cançó en la llengua del país, reclamem-ho. Si hi ha un canvi de color polític, posem sobre la taula els principals reptes lingüístics que s’hauria de plantejar el nou govern (i aquí hi trobem l’àmplia experiència de l’autor, que actualment és responsable de política lingüística d’Acció Cultural del País Valencià i president de la Xarxa Europea per la Igualtat Lingüística). I, sobretot, com a parlants, aprenguem a desprendre’ns dels prejudicis lingüístics i llancem-nos a fer servir el català en qualsevol situació, sense pressuposar que el nostre interlocutor no ens entendrà.

Parlants fets i drets és, doncs, un recull imprescindible per copsar el funcionament dels processos de substitució lingüística i els mecanismes que el poder empra per exterminar una llengua i, també, per comprendre els efectes que aquestes polítiques tenen en els parlants. Quan haguem entès quina és la situació de la llengua i com hi hem arribat, ja podrem plantejar-nos de fer el pas següent: iniciar el camí cap a l’assertivitat lingüística com a parlants i cap a la normalitat lingüística com a societat.

Llengua Nacional, 2n trimestre 18

Dibuixar la llengua

La llengua dibuixada. Història il·lustrada de les vicissituds de la llengua catalana en els temps de la suposada normalització.

Enric Larreula

Voliana Edicions, 2017

Hi ha llibres que no em puc estar de recomanar. La llengua dibuixada, de l’Enric Larreula, n’és un. L’Enric ha estat professor de català. I cantant. L’Enric és escriptor, dibuixant i activista lingüístic. Però l’Enric és, sobretot, un apassionat de la llengua catalana. De fet, m’atreveixo a dir que és un apassionat, a seques. Perquè en tot allò que crea hi posa una passió absoluta. Quin sentit tindria, sinó? Amb una visió perfectament lúcida de l’entorn i una capacitat genuïna per extreure’n els detalls més essencials, les reflexions de caire lingüístic que ha reflectit en acudits gràfics des de mitjans dels setanta són una peça imprescindible per entendre el camí que ha fet la llengua des del final (teòric) del franquisme. I aquests acudits són, precisament, el punt de partida –l’excusa, si m’ho permeteu– d’aquest llibre, un llibre que ens convida a fer un viatge que ens ha de menar a una Ítaca que encara ens queda massa lluny.

El rebuig a la normalització del català per part dels fidels al règim però també d’alguns sectors suposadament progressistes, la fal·làcia de la imposició de la llengua pròpia, la trampa del bilingüisme, els intents d’esquarterament territorial, el cofoisme lingüístic o el discurs de la fractura social són algunes de les problemàtiques que l’Enric va denunciar, amb la ironia que el caracteritza, des de les pàgines del butlletí de la Delegació d’Ensenyament Català d’Òmnium Cultural entre els anys 1976 i 1984. El reflex d’una època? Sens dubte. Però d’una època que continua. I és que, més de trenta anys després, l’Enric va decidir reprendre les il·lustracions per denunciar de nou –i ridiculitzar de nou, fent servir les seves paraules– la persistència d’unes creences i d’uns prejudicis que ens estan abocant, cada cop d’una manera més diàfana, a la substitució lingüística. Cap on anem, sinó, tenint en compte que totes les forces polítiques del Principat aposten pel bilingüisme oficial en aquesta República Catalana que volem construir?

L’Enric ens dibuixa la llengua i ens en dibuixa els parlants, amb complexos, febleses i pors. Els ingredients imprescindibles per a la baixa autoestima. Però també ens fa una picada d’ullet. Això depèn de nosaltres, ens diu amb aquella mirada múrria plena de saviesa. De nosaltres. Necessitem un estat que faci que el català esdevingui la llengua comuna de tots els catalans, vinguin d’on vinguin i parlin el que parlin. I necessitem desfer-nos d’aquella estaca que ens manté fermats a la submissió lingüística, aprenent a fer servir el català en qualsevol situació i amb plena comoditat. La llengua dibuixada és una invitació a la normalitat. Acceptem-la.

Llengua Nacional, 4t trimestre 17

No tan diferents

Basc per a catalanoparlants

(O de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant)

Beatriz Fernández – Anna Pineda

Voliana Edicions, 2016

El basc (o èuscar) és difícil, el basc no té res a veure amb el català, el basc no s’assembla gens a cap altra llengua... Veritats inqüestionables o tòpics recurrents? Sí, és cert que el basc és una llengua aïllada, és a dir, una llengua que no ha pogut ser inclosa dins de cap família lingüística, i aquest fet ens l’allunya de la catalana, indoeuropea i romànica. Però segur que ambdues llengües no s’assemblen gens? Per demostrar-nos que sí, que català i basc comparteixen moltes més coses de les que ens imaginem a priori, Beatriz Fernández, professora del Departament d’Estudis Bascos de la Universitat del País Basc, ens presenta Basc per a catalanoparlants (O de com dues llengües tan diferents s’assemblen tant), un llibre que ha estat traduït i adaptat al català per la filòloga Anna Pineda i que Voliana Edicions acaba de publicar.

Basc per a catalanoparlants conté, lògicament, nocions de gramàtica, però cal aclarir que el llibre té poc a veure amb un manual tradicional d’aquesta matèria. I és que el text és ple de referències històriques, literàries i fins i tot gastronòmiques –estem parlant del País Basc!– que serveixen per explicar de manera més entenedora l’estructura i el funcionament de la llengua basca. Així, mitjançant senzills exercicis, l’autora i la traductora ens demostren les similituds que hi ha entre aquesta llengua i el català, unes similituds que, si sou amants de la diversitat lingüística, de ben segur que us despertaran l’interès envers el basc i us faran venir ganes d’aprendre’l.

Amb Basc per a catalanoparlants Voliana Edicions continua fent palès, doncs, el seu compromís amb les llengües minorades i el desig que totes puguin assolir la plena normalitat en el territori que els correspon. Perquè aquest és, també, un altre punt d’unió entre el català i el basc. L’anhel de normalitat.

Llengua Nacional, 1r trimestre 17

Un tastet literari i lingüístic

Volianes de paper. Dictats per aprendre català i gaudir de la literatura
Rosa Roca Riera i Jordi Solé i Camardons (eds.)
Voliana Edicions, 2016

Hi ha llibres per distreure’s, llibres per aprendre, llibres per descobrir nous autors i nous gèneres... I hi ha llibres que ens ho donen tot alhora. Per exemple, Volianes de paper, un recull de textos dels autors de Voliana Edicions presentats en forma de dictat. El subtítol del llibre, Dictats per aprendre català i gaudir de la literatura, ja és tota una declaració d’intencions. Sí, són textos que han estat seleccionats perquè fan de bon llegir en veu alta i perquè contenen mots o expressions especialment interessants de cara a aprendre a escriure el català, però també perquè ens obren les portes a nous mons, a universos literaris que potser ens són desconeguts. De fet, tota antologia és sempre un tastet, una invitació que ens posa la mel a la boca i que ens porta a voler saber més d’un autor o d’un llibre. I Volianes de paper acompleix aquesta funció, no només fent-nos conèixer escriptores i escriptors d’arreu del país, sinó també oferint-nos la possibilitat de llegir determinats gèneres literaris –conte, poesia, teatre, assaig– que massa sovint queden eclipsats per la novel·la. Per aquesta raó, un llibre que d’entrada sembla especialment adreçat a docents de català esdevé, també, una lectura amena per a tots els públics i un reclam literari al qual es fa difícil resistir-se. Llegiu-lo, tasteu-lo, i de ben segur que hi trobareu textos que us seduiran i que us faran venir ganes d’endinsar-vos en l’obra d’autors que potser no surten en les llistes dels més venuts, però que amb el seu compromís amb la literatura i la llengua del país, un compromís compartit per l’editorial, ajuden a fer que la nostra cultura sigui cada dia una miqueta més normal. I més lliure.

Publicat a Llengua Nacional, 3r trimestre 16

Pedres que trenquen murs

Pedra sobre pedra. Dietari d’una mediadora intercultural

Anna Cabot i Badia Bouia

Voliana Edicions, 2015

Prendre la decisió. Marxar del país. Deixar enrere la família, els amics, la feina. Travessar un mar que no separa només dos continents, sinó dues maneres d’entendre el món. Arribar a un país nou, amb una cultura diferent, amb una llengua desconeguda. I intentar fer-s’hi un lloc, entre mirades de desconfiança i de reprovació. Fer les feines que ningú no vol fer. O potser ni això. Somnis que es fan realitat i somnis que esdevenen miratges.

Aquest és el fil conductor de les històries que ens presenten l’Anna Cabot i la Badia Bouia a Pedra sobre pedra. Dietari d’una mediadora intercultural, el llibre que acaba de publicar Voliana Edicions i que ens acosta les vivències reals de dones –i també d’alguns homes– reals, arribats a Catalunya des de l’altra banda de l’estret de Gibraltar amb la il·lusió de recomençar des de zero. Són dotze històries que ens parlen de precarietat i de pobresa, de les dificultats de les persones nouvingudes, però que també deixen una porta oberta a l’esperança i a l’anhel d’integrar-se en el país d’acolliment. La tasca dels mediadors interculturals se’ns mostra del tot imprescindible per garantir la cohesió social i els diversos capítols del llibre ens permeten endinsar-nos en una realitat social que sovint percebem de manera esbiaixada o incompleta.

Pedra sobre pedra és, doncs, un llibre sobre la immigració en un país que al llarg dels segles ha rebut importants fluxos migratoris i que, tot i les dificultats addicionals que comporta el fet de no disposar d’un Estat propi, ha sabut trobar la manera d’integrar les persones nouvingudes i de fer-les partíceps del desig de construir una societat més plural, més oberta i més lliure. Una societat que, en definitiva, vol que les persones immigrades esdevinguin nous catalans.

Publicat a Llengua Nacional, 4t trimestre 15

Taula rodona

Taula rodona – La joia de ser catalans

Pere Calders – Víctor Alexandre

Voliana Edicions, 2015

Pere Calders, autor de novel·les, articles, cartes, il·lustracions i, sobretot, sobretot, mestre del conte. Un referent indiscutible de la literatura catalana, un autor que si hagués escrit en qualsevol de les llengües dominants arreu del planeta hauria estat àmpliament reconegut a nivell internacional. Però no. Era català, part d’aquest poble tossut, rebel, constant. Víctor Alexandre, autor de novel·les, articles, contes, teatre i, sobretot, sobretot, assajos. Assajos que ens parlen d’aquest poble tossut, rebel, constant. Si el primer va ser, des de dins del país i des de fora, un dels abanderats de la catalanitat més insubornable en la fosca etapa del franquisme, reivindicant amb el gest, amb la paraula, el dret a la plena normalitat de la llengua i la literatura catalanes, el segon és una figura imprescindible per entendre la consolidació del projecte independentista en l’actualitat.

Amb Taula rodona descobrim el Calders dramaturg. I el descobrim literalment, perquè el text, inacabat, i que hauria estat la seva primera incursió en el teatre, va ser descoberta entre els papers de l’autor. I si bé és cert que el text ens ofereix una nova perspectiva sobre l’univers caldersià, no és pas menys ver que, en el fons, hi retrobem el Calders de sempre, l’observador atent de la realitat que l’envolta, incisiu, amb aquella mirada múrria que ens ofereix a través de les paraules dels seus personatges.

Taula rodona enllaça amb La joia de ser catalans, la part de l’obra escrita per Víctor Alexandre, i ho fa amb un gir sorprenent, profundament caldersià: Calders deixa de ser l’autor i es converteix, via telefònica, en un dels personatges de l’obra. Cedint l’autoria del text a Alexandre, aquest la reprèn i se la fa seva i li dóna una continuïtat i un final que, sense moure’s del perfecte equilibri entre realitat i absurd que caracteritza els textos de Calders, ens recorden a l’ensems la visió crítica que Alexandre té de molts aspectes de la catalanitat. Els debats estèrils, les disputes internes o la incapacitat per arribar a acords desfilen per davant de l’espectador i esdevenen un retrat satíric del país. Som un país que ha rebut els embats genocides dels dos grans Estats veïns i que els ha resistit però que, paradoxalment, no acaba de trobar la manera de desempallegar-se’n i esdevenir, així, un país normal. I curiosament, els protagonistes, que representen els nostres pitjors vicis, en lloc de despertar-nos l’animadversió, se’ns fan entrenyables, propers i, no cal dir-ho, ens hi sentim plenament identificats. Riure’s dels nostres propis defectes, és, sens dubte, la millor manera d’afrontar-los.

Taula rodona – La joia de ser catalans serveix per fer palès el fil invisible que uneix, no només aquests dos grans escriptors, sinó tot d’autors catalans de diverses generacions, autors que s’han compromès amb la llengua i amb el país i que han esdevingut una peça cabdal de la nostra cultura i, per tant, de la nostra identitat col·lectiva. Per la joia de ser catalans.

David Vila i Ros

Llengua Nacional, 3r trimestre 15